Com ha estat assenyalat, un dels arguments estàndards per justificar la introducció de l’euro i la Unió Econòmica i Monetària va ser que la inestabilitat en els tipus de canvi afectaria negativament el comerç entre els països del mercat comú. Però, en canvi, una unió monetària entre Canadà i els Estats Units no s’ha considerat mai seriosament, tot i que les relacions comercials entre aquests dos països són les relacions comercials bilaterals més importants de tot el món.
El fet que el comerç entre el Canadà i els Estats Units (com el que hi ha entre Austràlia i Nova Zelanda) continuï produint-se, aparentment amb èxit, utilitzant les seves pròpies monedes, ens demostra que, des d’un punt de vista empíric, l’evidència que els canvis en els valors de les monedes perjudiquen el comerç està lluny de ser certa i convincent.
Un mercat únic no requereix necessàriament una moneda única. Al contrari, l’existència d’una moneda única es pot convertir en contraproduent per al desenvolupament del mercat únic
En definitiva, a partir d’aquests exemples, es pot dir amb claredat que un mercat únic no requereix necessàriament una moneda única. Al contrari, com s’ha vist, l’existència d’una moneda única es pot convertir en contraproduent per al desenvolupament del mercat únic. Alguns països han de fer devaluacions internes (austeritat, rebaixes de salaris i drets socials, retallades de serveis públics, etcètera) que suposen una amplificació dels xocs i les diferències asimètriques entre els països i, per tant, dificulten el desenvolupament del mercat únic.
Els responsables de la integració econòmica d’alguns països europeus semblen més conscients que els líders europeus de què forçar la integració més enllà dels límits que les persones estan disposades a acceptar, com a ciutadans o com a votants, pot tenir molts riscos.
Els intents actuals de resoldre la crisi que es viu a la Unió Econòmica i Monetària i a l’euro tot reduint l’autonomia dels governs nacionals elegits democràticament està abocada al fracàs
D’altra banda, pensar que per poder sobreviure i ser competitius els països han de ser cada cop més grans no té cap justificació econòmica i va en contra del que ens diu l’experiència empírica i històrica: només ens cal considerar, per exemple, els casos dels països nòrdics, Suïssa, Corea del Sud, etcètera.
La profunditat de la crisi econòmica justifica, la cada vegada més estesa opinió, que la integració europea ha anat massa lluny, molt especialment pel que fa al mètode seguit: una unió en la que la qüestió important és el procés per fer la integració (i no els seus resultats), o bé les institucions i les lleis de la Unió Europea (i no les persones i els pobles). Cal ser conscients que, malgrat la globalització i la integració regional, els estats nació continuen (i continuaran) essent vitalment importants. Per tant, els intents actuals de resoldre la crisi que es viu a la Unió Econòmica i Monetària i a l’euro tot reduint l’autonomia dels governs nacionals elegits democràticament està, molt probablement, abocada al fracàs.
La UE es basa en una competència econòmica forassenyada, en la compressió dels salaris i la destrucció de la demanda interna, rebaixes de l’estat del benestar i dels drets dels treballadors
La Unió Europea existent es basa en una competència econòmica forassenyada, en la compressió dels salaris i la destrucció de la demanda interna, en les rebaixes de l’estat del benestar i en els drets dels treballadors i de les persones, i ens porta a mesures d’austeritat que agreugen encara més la crisi.
El problema a la Unió Europea i a la zona euro no és tant l’existència de possibles xocs asimètrics conjunturals entre els països, tot i que està clar que n’existeixen, com el fet que aquests països tenen unes estructures asimètriques molt pronunciades. Unes estructures asimètriques diverses degut a les seves importants diferències històriques, culturals, institucionals, en les dotacions de capital físic, tecnològic o humà, etcètera. Aquestes diferències expliquen, almenys en part important, les dificultats de la integració europea i, en particular, en l’àmbit polític.
