Tot just entrat a la vintena, Alí continua anant a la facultat d’odontologia de la universitat de Tartus cada dia. Durant el trajecte, ha de travessar els nombrosos controls militars –alguns d’ells improvisats– que sorgeixen pel camí. Però, tot i la relativa normalitat, aquest jove que viu en un territori sota control governamental també ha patit els talls energètics provocats per la manca de combustible –en mans del govern–, que des de principis d’any han afectat tant el funcionament dels serveis públics com els del sector privat.
“Ara, la situació comença a millorar lentament”, explica Alí a través de la missatgeria instantània, “però han estat els pitjors talls elèctrics des que va començar el conflicte”. Durant el mes de febrer, les cues a les benzineres havien arribat a fer tres quilòmetres; a Damasc o a la costa de Latakia, el transport públic només oferia serveis mínims i els establiments privats no podien obrir amb normalitat. La clínica odontològica regentada per la mare d’Alí només dóna servei una hora al dia, tot i que normalment n’oferia durant set hores.
Aquesta escassetat energètica té les seves arrels en la confluència de dos contextos diferents del conflicte. Estat Islàmic (EI) va arrabassar els jaciments de gas dels voltants de la ciutat de Palmira el desembre passat mitjançant una ofensiva llampec que no va obtenir resposta per part de les forces governamentals ni per part del contingent militar rus. Aquests camps de gas proveïen una quantitat important de l’energia consumida als territoris governamentals. Malgrat els lents avenços de l’exèrcit capitanejat per Al-Assad contra els gihadistes, aquests últims han destrossat la principal planta processadora de gas, fet que ha limitat les opcions de Damasc de proveir-se energèticament fins que no estigui reparada.
Però, la principal font de subministrament del govern arribava de l’exterior. Ja fa temps que l’Iran, un aliat militar vital pel govern, ha estat proveint de combustible els territoris del règim. Un flux que es va aturar a mitjan octubre. “Ho van justificar dient que era per qüestions tècniques”, explica Jihad Yazigi, editor del butlletí econòmic The Syria Report. “Però la suspensió d’aquesta via de proveïment sembla estar relacionada amb el fet que Síria deu molts diners a l’Iran. Crec que l’avituallament es va aturar perquè els iranians volien pressionar el govern per trobar algun tipus d’acord que els beneficiés”, afirma.
Almenys 1.000 soldats iranians de la facció de les Guàrdies Revolucionàries han mort en el conflicte sirià i el deute econòmic del govern alauita amb el seu aliat és enorme
En aquest context, els dos governs van arribar a una sèrie d’acords a mitjan gener. Teheran i les empreses del país es beneficiarien de la gestió futura d’aquests nous contractes en cinc sectors estratègics, entre ells el petroli i les telecomunicacions. Aquestes recompenses lucratives –per al govern, però també per a les Guàrdies Revolucionàries, una de les institucions militars més fortes del país persa que han participat activament en el conflicte a Síria– permetran obtenir un cert retorn econòmic de les despeses en personal, armes i altres tipus d’ajuda que ha fet l’Iran des de fa més de quatre anys.
Almenys 1.000 soldats iranians de la facció de les Guàrdies Revolucionàries han mort en el conflicte sirià i el deute econòmic del govern alauita amb el seu aliat és enorme. Els més de 4.500 milions de dòlars de crèdit oferts per l’Iran han estat clau perquè el règim pogués continuar pagant els salaris del funcionariat i mantenint oberts els centres educatius i de sanitat. Però els beneficis obtinguts per l’Iran arran d’aquests acords no només són contractuals, sinó que també li permeten augmentar el grau d’influència a la regió.
“El sector de les telecomunicacions és una indústria molt sensible”, assegura Karim Sadjapour, del programa per a l’Orient Mitjà del Carnegie Endowment for International Peace, “i permetrà que l’Iran controli les comunicacions a Síria de molt a prop”.
Una dependència creixent
El rol dels aliats sirians ha estat clau per mantenir a flotació el govern de Baixar al-Assad. A partir de la tardor de 2015, la intervenció militar russa a gran escala va convertir les progressives pèrdues de terreny en victòries constants de les forces progovernamentals contra els grups opositors armats. Amb l’ajuda de les milícies iranianes i de militants de Hezbol·là i la participació de l’aviació russa, el govern va conquerir Alep –la victòria més simbòlica des de l’inici del conflicte– a finals de l’any passat. Però aquest suport no està exempt de contrapartides i les concessions en matèria econòmica “hipotecaran el futur del país”, assegura Yazigi.
El conflicte brutal que es viu a Síria no només està tenint un cost molt alt en vides humanes –es calcula que, des de 2011, hi podrien haver mort mig milió de persones–, sinó que ha destrossat literalment el país. Més de la meitat de la població ha estat forçada a abandonar el seu lloc de residència –ja sigui dins o fora del país– arran de la violència. L’estiu passat, el Banc Mundial calculava que el cost de la destrucció material de les infraestructures del país ascendia a almenys tres cops el producte interior brut sirià d’abans de la guerra. Més del 60% de la població que s’ha quedat a Síria estaria a l’atur.
“La situació econòmica és molt dolenta des de fa temps aquí a Tartus”, diu Alí, que dóna suport incondicional al govern. Les dues ciutats costaneres, tant Tartus com Latakia, són feus governamentals des dels primers compassos del conflicte i s’han escapat dels esclats de violència. Centenars de milers de persones refugiades d’altres regions han migrat cap a aquests territoris i, tot i la situació econòmica desastrosa, el govern sempre ha procurat donar una aparença de normalitat mitjançant el funcionament constant de les institucions estatals.
A partir de la tardor de 2015, la intervenció militar russa a gran escala va convertir les progressives pèrdues de terreny en victòries constants de les forces progovernamentals
Per això, necessita una quantitat de diners que no pot obtenir pels seus propis mitjans. “El gran problema és que el govern no té cap font autònoma d’ingressos i, per tant, haurà de continuar demanant diners als seus aliats. I, amb aquestes línies de crèdit o subministrament de combustible, vindran noves condicions per part de l’Iran i, en menor mesura, de Rússia”, diu Yazigi.
Des de Moscou, la política d’intervenció a Síria ha tingut com a objectius principals reforçar el govern d’Al-Assad i mostrar la seva preeminència geopolítica. En canvi, l’Iran sembla més interessat a estendre la seva influència regional fins al Mediterrani. Si abans existia un equilibri en les relacions entre Síria i l’Iran, el conflicte ha provocat que la balança es decanti cap a Teheran. “El pes iranià a Síria ha augmentat de manera exponencial, paral·lelament al deute i la dependència del govern d’Al-Assad respecte a l’Iran”, explica l’analista Majid Rafizadeh en un article. Aquesta dependència també s’explica per l’aïllament internacional i les sancions que pateix Damasc.
El deute del govern sirià augmenta constantment a causa de la necessitat de cobrir les despeses. Amb cada nou crèdit, arriben noves demandes. “Les limitacions energètiques que hem vist fins ara continuaran i Damasc haurà de fer noves concessions”, conclou Jihad Yazigi. “Això crearà molts problemes de sobirania; el govern està hipotecant el futur del país”.
