L’apartament que acull Helem es troba al segon pis d’un edifici residencial, al cor d’un dels barris de moda de Beirut, envoltat de bars i restaurants. En una tela penjada a l’entrada, hi surt pintada, en vermell, la paraula “llibertat”. “No escriguis el nom del barri”, demana Joseph Aoun, director de Helem. I aclareix: “Intentem protegir les persones que venen al centre”.
Nascuda el 1998, Helem, que en àrab significa “somni”, és la primera organització LGBTQ del Líban i de tot l’Orient Mitjà. Dins del seu centre, les persones es troben, cuinen, participen en les activitats de prevenció sexual o en els debats i, sobretot, viuen obertament la pròpia orientació sexual sense la por de ser aturades per les forces de seguretat.
“El 2014 vaig ser arrestat per la meva orientació sexual i per ser un activista LGBTQ. Em van embenar els ulls durant sis hores i vaig ser humiliat davants els meus pares”, denuncia Aoun. “Em van preguntar si el meu germà havia abusat de mi de petit, com feia sexe, si venia penetrat, si em prostituïa. Al final, van dir-li al meu pare: ‘Saps que el teu fill és maricó?’. No m’esperava ser humiliat per una institució que teòricament m’hauria de protegir. Conec els meus drets perquè sóc advocat i em vaig defensar. La sort va ser que la meva família estava al cas de la meva orientació sexual”, explica el lletrat.
Avenços lents
Si bé el Líban és un país més tolerant pel que fa a l’homosexualitat que altres països del món àrab, l’article 534 del codi penal castiga amb fins a un any de presó les relacions sexuals que van “en contra de les lleis de la naturalesa”. “Aquest article deriva de la legislació introduïda durant el mandat francès a Síria i el Líban. Abans d’aquesta llei, l’imperi otomà, que governava aquest territori, havia despenalitzat l’homosexualitat el 1858”, aclareix l’advocat libanès. Actualment, el Líban és un dels set països, juntament amb el Camerun, Egipte, Kènia, el Turkmenistan, Zàmbia i Uganda que encara practica el test anal a les persones sospitoses de ser homosexuals. Tunísia justament aquesta setmana ha aprovat deixar de practicar-lo; tot i que l’homosexualitat seguirà essent un delicte castigat amb tres anys de presó.
El Líban és un dels set països del món on encara es practica el test anal a les persones ‘sospitoses’
El passat 26 de gener, el jutge libanès Rabih Maalouf va emetre una sentència que afirmava que “l’homosexualitat és una elecció personal i no un crim punible”. Maalouf és el cinquè jutge que dicta en contra de l’article 534 del codi penal libanès. També l’Associació de Psiquiatres del país s’ha pronunciat demanant-ne la despenalització. Tot i això, el canvi cultural encara ha d’arribar. Si bé hi ha una major obertura i tolerància a la capital, Beirut, a les zones rurals encara persisteixen la discriminació i el fanatisme.
“No és un problema vinculat a la religió”, explica el director de l’associació LGBTQ. “El meu excompany vivia en un barri de majoria sunnita i ell era d’una família xiïta però ateu. Ningú no l’ha atacat mai. És un problema social. Vivim en una societat patriarcal molt conservadora i opressiva”, conclou Aoun.
En una altra habitació de l’apartament, Twael, coordinador de voluntaris de Helem, mostra la primera llibreria de literatura queer. Molts dels llibres i pel·lícules exposats estan censurats al Líban. Twael, que prefereix no desvelar el seu cognom, té 22 anys, du un pírcing sota la llengua i vesteix una samarreta d’un grup de metal libanès. Estudia enginyeria mecànica a la universitat i és homosexual. La seva família viu a Dahiye, un barri popular i conservador de majoria xiïta, a la perifèria beirutí.
Tot i una major obertura i tolerància a la capital, Beirut, a les zones rurals la discriminació encara persisteix
“Els meus pares no accepten la meva homosexualitat. D’alguna manera, al Líban, tots estem discriminats, tant a l’esfera privada com a la pública. Si vas a certes zones, els militars t’aturen, controlen les teves coses, el teu telèfon. No ets lliure de vestir allò que vols. Cada vegada que vaig a casa dels meus pares, m’obliguen a esperar fins a una hora als punts de control perquè porto un pírcing, i això ja és motiu suficient perquè pensin que sóc gai. Però a altres zones del Líban et poden arrestar i fins i tot agredir i torturar”, explica el jove. Per a ell, Helem és una casa, “un lloc segur, on pots ser qui vols, parlar com vols, sense la por de ser vigilat”.
Estats homòfobs
Malgrat tot, la situació al Líban és millor que la viscuda a la majoria de països de la regió. Actualment, hi ha deu estats al món on l’homosexualitat pot ser castigada amb pena de mort, cinc dels quals a l’Orient Mitjà: el Iemen, l’Iran, l’Aràbia Saudita, Qatar i Emirats Àrabs Units. Només a l’Iran, s’han executat entre 4.000 i 6.000 persones per ser homosexuals des de la revolució islàmica de 1979. I la majoria de països de la regió tenen lleis que criminalitzen les relacions entre persones del mateix sexe. Egipte ostenta el dubtós rècord de ser un dels països amb més població gai masculina a la presó: més de 500 persones acusades de delictes contra la moral.
Per la seva banda, Jordània va vetar el passat mes de juny, i per segon any consecutiu, un concert del grup de música indie libanès Mashrou’ Leila. Algunes cançons del seu repertori, cantades en àrab, clamen a favor dels drets de les persones LGBTQ a la regió.
Diverses activistes expliquen que fins als anys vuitanta no es donava aquesta persecució a l’homosexualitat. Va ser amb l’expansió de la ideologia wahabita (un corrent de l’Islam extremista i conservador) des de l’Aràbia Saudita que es va anar criminalitzant progressivament aquesta orientació sexual.
———————————-
LGBTQ i refugiades
Des del balcó que mira al carrer bloquejat pel trànsit, Mohammed fuma una cigarreta. Aquest infermer sirià, originari d’Homs, va refugiar-se al Líban amb la seva dona i la seva filla. “Ja sabia que era gai però a Síria era més difícil sortir de l’armari”. Des que va escapar al Líban, ara fa quatre anys, Mohammed ha deixat la dona i ara té un company. Malgrat tot, per a ell, la discriminació és doble pel fet de ser gai i refugiat.
“La comunitat LGBTQ més marginada al Líban són els refugiats transsexuals”, explica Twael, coordinador de voluntaris. “Per això intentem ser tan inclusius com podem al centre”.
Al sofà del saló principal, Sivar, de nom artístic Mimí, juga amb un altre jove. Sivar té 19 anys, prové d’una família ortodoxa conservadora i és drag-queen. Explica les dificultats quotidianes de ser trans al país: “Jo no em sento lliure. En algunes zones puc portar talons i sostens però en altres àrees això podria posar-me en perill. Moltes vegades, m’insulten”, relata. “En tot cas, és una batalla que cal lliurar-la. No solament pels drets de les persones LGBTQ sinó de tota la ciutadania”.
Article publicat al número 439 de la ‘Directa’
