“No teníem por perquè no teníem drets, per això vam sortir al carrer i vam fer el nostre propi Stonewall”. Mar Cambrollé, presidenta de l’Associació de Transexuals d’Andalusia, encara s’emociona quan veu imatges de la manifestació que va recórrer des del monument de Colom cap amunt la Rambla de Barcelona el 26 de juny de 1977 a les set i mitja de la tarda, avui fa 40 anys. Ella va ser una de les prop de 5.000 persones que van participar en la que va ser la primera manifestació LGBTI de l’Estat espanyol, convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), i a la qual van assistir també membres de sindicats, col·lectius feministes, partits polítics de l’esquerra o moviments veïnals.
Prop de 5.000 persones van participar en la que va ser la primera manifestació LGBTI de l’Estat espanyol, convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya
El lema de la manifestació era “Per una sexualitat lliure, derogació de la llei de Perillositat i Rehabilitació Social”, una norma aprovada l’any 1970 per les Corts Franquistes en substitució de la Llei de “vagos y maleantes”, que establia penes de fins a cinc anys de presó i internament a “centres especials” per a les persones que “practiquessin l’homosexualitat”. Aquell dia, es van cridar també eslògans com “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”, “Dret al propi cos” i “Detrás de las ventanas también hay lesbianas; detrás de los balcones, también hay maricones”.
Al final de la manifestació, van formar-se barricades –amb cadires de les paradetes de les Rambles- i la policia va carregar contra les manifestants, amb un balanç de cinc persones ferides i una detinguda. Tot i la repressió, aquesta manifestació va tenir molt ressò als mitjans de comunicació i va ser la metxa que va propagar la flama del moviment d’alliberament sexual i de gènere a tot l’Estat espanyol, propiciant la creació d’altres col·lectius i mobilitzacions a la resta de territori. L’espurna d’aquesta revolta, però, ja havia començat set anys abans.
1970-75: primeres accions del moviment gai clandestí
L’any 1970, quan es va presentar l’avantprojecte de la llei de perillositat i rehabilitació social a les Corts franquistes, algunes persones van decidir no quedar-se callades. “Els gais i lesbianes érem per a la societat un perill i uns corruptors de menors per definició; per a la medicina, uns malalts mentals; per a la religió, els pitjors pecadors. És difícil transmetre al jovent actual el que suposava ser gai o lesbiana en aquella època. Per això, quan es va presentar la llei, vam decidir que no ens podíem quedar de braços creuats”, recorda Armand de Fluvià, de 85 anys, cofundador del FAGC i militant històric del moviment gai a Barcelona i a tot l’Estat.
L’any 1970, quan es va presentar l’avantprojecte de la llei de perillositat i rehabilitació social a les Corts franquistes, algunes persones van decidir no quedar-se callades
De Fluvià, juntament amb el seu company a l’època, Francesc Francino, i altres activistes gais, van escriure cartes sense remitent i signades amb nom fals adreçades als bisbes que eren procuradors a les Corts franquistes, apel·lant a què no aprovessin la llei i adjuntant documentació i fanzines de temàtica homosexual. Després de diversos enviaments, la premsa se’n va fer ressò i es va aconseguir que se suavitzés l’apartat de la llei que deia que es condemnaria als homosexuals pel simple fet de ser-ho, especificant que es perseguirien a aquelles persones que “provadament realitzessin més d’un acte d’homosexualitat”.
Aquesta seria la primera acció organitzada de l’incipient moviment d’alliberament gai. Arran d’això, es va crear el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MEHL), que es va dividir en sis comissions d’unes deu persones que es reunien setmanalment i de forma clandestina en diferents pisos de Barcelona. Una de les comissions va ser l’encarregada de dissenyar la revista política i cultural Aghois (Agrupación Homosexual para la Igualdad Sexual), que des de 1972 i durant 18 números s’enviava a París, des d’on el filòsof i activista gai André Baudry (creador de la revista gai francesa Arcadie l’any 1954) la reenviava a les persones subscrites i a alguns intel·lectuals progressistes de l’època. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Laureano López Rodó, va aconseguir –mitjançant pressions de l’ambaixada espanyola a l’Estat francès- que es deixés d’enviar el fanzine des de París l’any 73. “Devia pensar ‘se’ns subleven els obrers, se’ns subleven els estudiants… i ara també els maricons!’ Va haver d’intervenir”, recorda de Fluvià. La revista va continuar enviant-se des de Suècia, gràcies a l’ajuda de l’editor suec d’una revista pornogràfica.
Després de la mort de Franco l’any 1975, el MEHL es va dissoldre i va néixer el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que va centrar-se en els seus inicis en reclamar la derogació de la llei franquista de Perillositat i Rehabilitació Social.
Teràpies aversives i desterrament
La llei de Perillositat Social va suposar la creació d’uns tribunals especials amb uns jutges especials pels casos d’”actes d’homosexualitat”. Es van crear dues presons -anomenades “centres de rehabilitació”- a Badajoz i a Huelva. “Deien que a una hi anaven a parar els homosexuals de naixement‘ i a l’altra els homosexuals per vici”, recorda De Fluvià. Allà, per “convertir-los” en heterosexuals i “rehabilitar-los” els feien parlar amb capellans i psiquiatres i els sotmetien a teràpies d’aversió, amb l’aplicació d’electroshocks associats a estímuls homosexuals. També hi havia mòduls especials a la majoria de presons grans de l’Estat per a presos homosexuals o trans, com a la Model de Barcelona, la de València, la presó de Carabanchel o la d’Ocaña.
Es calcula que fins a 5.000 persones van ser detingudes i més de 1.000 van ser empresonades d’acord a aquesta llei, tot i que les xifres són aproximades
Es calcula que fins a 5.000 persones -especialment homes gais i trans; només es coneix el cas d’una lesbiana, un col·lectiu molt més invisibilitzat a l’època- van ser detingudes i més de mil van ser empresonades d’acord a aquesta llei, tot i que les xifres són aproximades. A més, un cop sortien de l’internament se’ls prohibia residir a la seva província i havien de presentar-se periòdicament davant de delegats especials, que finalment van ser membres de la policia i la guàrdia civil.
La llei tenia un clar biaix de classe, ja que s’empresonaven majoritàriament gais i trans pobres. En el cas de trans i travestis, la repressió va ser molt forta. “Les persones trans patíem un desarrelament familiar més acusat, una exclusió laboral completa, en molts casos no podíem continuar estudiant i la majoria ens dedicàvem a la prostitució per sobreviure”, assenyala Mar Cambrollé. “La identitat de gènere es confonia amb homosexualitat, i a més les persones trans som molt més visibles, per tant vam pagar un preu més alt. Conec casos de travestis i trans que s’han suïcidat tirant-se per les galeries de les presons per no suportar més els maltractaments”, afegeix Cambrollé.
Al gener de 1979 es van eliminar els articles de la llei referents als actes d’homosexualitat, però encara l’any 1978 es va aplicar oficialment a tres persones. Quan es va decretar l’amnistia a presos polítics del 1976, no es va incloure cap de les persones que havien estat jutjades segons aquesta llei. No va ser derogada completament fins al 23 de novembre de l’any 1995.
1975-80: neix el FAGC i el primer col·lectiu de lesbianes
L’any 1975, es comencen a fer als Caputxins de Sarrià les assemblees constituents d’un nou moviment gai hereu del MELH: el FAGC, on van començar a militar més d’un centenar de persones. “Després de moltes discussions, vam crear un primer manifest unitari del col·lectiu que aplegava àmplies sensibilitats: al FAGC hi havia comunistes, troskistes, socialistes, anarquistes, independentistes o liberals d’esquerra”, apunta Armand De Fluvià. En aquestes primeres trobades, també es va començar a organitzar la primera campanya contra la llei de Perillositat Social que tindria com a punt àlgid la manifestació del 26 de juny.
Encara que el FAGC era un moviment format només per homes gais, al caliu de la seva creació va néixer el primer col·lectiu de lesbianes de l’Estat espanyol
Tot i que el FAGC era un moviment format només per homes gais, al caliu de la seva creació va néixer el primer col·lectiu de lesbianes de l’Estat espanyol. “A mitjans de juny del 77, quan tenia 18 anys, vaig contactar amb el FAGC per preguntar si hi havia noies properes a l’organització, i em van passar una llista mecanografiada amb el nom de trenta dones que havien estat en relació amb el col·lectiu”, explica Maria Giralt, cofundadora del primer col·lectiu de lesbianes i actualment directora de la televisió GaylesTV. “Les vaig trucar una a una i vaig aconseguir convocar-ne deu a l’antic Cine Catalunya de Plaça Catalunya. D’aquí va néixer el primer col·lectiu de lesbianes que s’organitzava a l’Estat espanyol, i vam assistir a la manifestació del 26 de juny”, recorda.
El col·lectiu es va presentar públicament el 3 de desembre del 77, en un acte multitudinari als cinemes Niza, al barri barceloní de la Sagrada Família, organitzat juntament amb el FAGC i la Coordinadora Feminista i amb el suport de 25 entitats i partits polítics. “Va ser el primer moment que es va donar visibilitat pública a un col·lectiu de lesbianes. Sempre hem estat més invisibilitzades: això va ser en part un avantatge en aquell moment, perquè no se’ns va aplicar pràcticament la llei de Perillositat Social; però alhora ens ha perjudicat enormement, ja que, encara 40 anys després, costa visibilitzar-nos i que les dones lesbianes surtin de l’armari”, apunta Giralt.
A la manifestació també van tenir un rol protagonista un grup de dones trans i travestis que van agafar la pancarta de la capçalera del FAGC i es van posar al capdavant de la marxa. “És impressionant veure l’acte de valentia d’aquelles dones trans, que van quedar-se fermes aguantant la pancarta quan la policia va carregar. En aquella època el moviment LGBTI érem un bloc unitari contra el feixisme”, assenyala Mar Cambrollé, que aleshores encara no havia iniciat el seu procés de transició. “Més endavant, cal reconèixer que els beneficis de les lluites no han estat ben repartits: hi ha hagut un abandonament i una inacció durant aquests darrers anys pel que fa a les reivindicacions trans dins del mateix col·lectiu LGBTI. Cal fer autocrítica honesta”, afegeix Cambrollé.
La LGTBI-fòbia i la memòria, assignatures pendents
40 anys després de la primera manifestació i 47 des de l’inici del moviment, són molts els triomfs de la lluita per l’alliberament LGBTI. La legalització dels col·lectius, la derogació de la llei de perillositat social, la llei del matrimoni igualitari, les lleis autonòmiques contra la LGBTI-fòbia, la legislació que proposa nous models de salut per a les persones trans o els pactes per lluitar contra el VIH i l’estigma. “A nivell legal hem aconseguit una situació molt favorable”, afirma Armand de Fluvià. “La lluita ara ha de ser contra la LGTBI-fòbia, i això vol dir canviar les ments de la gent. Per això hem d’incidir en les dues grans corretges transmissores de la ideologia dominant: l’ensenyament i els mitjans de comunicació”, afegeix.
Maria Giralt apunta també a posar fi a la LGBTI-fòbia al món laboral: “Hi ha moltes persones a l’armari a les seves empreses. Hi ha parelles que es casen i deixen perdre els 15 dies que els corresponen pel viatge de noces per no haver de dir que són homosexuals. Cal incidir en aquest àmbit i continuar estant alerta; ja que les lleis, igual que es fan, es poden desfer”, apunta Giralt.
“Cal incidir en l’àmbit laboral i continuar estant alerta; ja que les lleis, igual que es fan, es poden desfer”, apunta Maria Giralt, cofundadora del primer col·lectiu de lesbianes
Una altra assignatura pendent del moviment és treballar per visibilitzar una memòria històrica pròpia. “Només tenim la glorieta en homenatge a la Sònia, la tans assassinada a la Ciutadella, i un trosset de pati interior amb el nom de Lesbos. No hi ha pràcticament un reconeixement visible a la lluita LGBTI als carrers”, assenyala Eugeni Rodríguez, exportaveu del FAGC i president de l’Observatori contra l’Homofòbia. “Calen referències explícites al nomenclàtor dels carrers i places al moviment LGBTI. La bona notícia és que, per primera vegada a Catalunya, es crearà el primer monument en reconeixement a les activistes i entitats LGBTI que han fet possible els nostres drets. Serà el pròxim 22 de juliol a Ripollet”, avança Rodríguez.
Mar Cambrollé veu clar un dels motius pels quals no hi ha una reivindicació ferma de la memòria històrica del moviment. “L’esquerra tradicional s’avergonyeix del fet que abans dels anys 80 no havien assumit les reivindicacions del col·lectiu LGBTI; només l’esquerra més radical ens feia costat”, opina Cambrollé. “Ara tots els partits es barallen per agafar la bandera irisada, però no expliquen mai que hi va haver militants dels seus partits que van estar a l’armari o van ser discriminats. És una vergonya política que costa assumir”, afegeix l’activista.
“El pas ara és passar de defensar els drets a treballar per les llibertats”, apunta Eugeni Rodríguez. “Hem d’aconseguir visibilitzar-nos a l’espai públic i als carrers com i quan vulguem, sense sentir-nos insegures”, afegeix. Com el 26 de juny de 1977, la visibilitat i la lluita al carrer per l’alliberament sexual i de gènere continuen sent una prioritat.
