22 de novembre de 2002: Feia dos dies que s’havia enfonsat el Prestige i la costa estava tenyida de petroli. Dues jornades on el poble intentava parar aquells hilillos de plastilina que, segons el Govern espanyol, sortien del vaixell. Però no, no eren hilillos, era una immensa taca negra que els mariners miraven de recollir des dels seus vaixells de pesca sense més instruments que les seves pròpies mans; que la gent de la terra procurava eliminar de roques i platges. Una lluita titànica contra un impossible. Aquell estiu de novembre, amb les mans tacades de chapapote i els ulls negres, el poble gallec esclatava -amb la seva veu tipa i silenciada des de feia tant temps- sota l’únic i contundent missatge de NUNCA MÁIS! Gràcies a l’ajuda de milers de voluntaris, de dins i fora i enfundats en granotes blanques i molta solidaritat, van aconseguir tornar el cor i la vida a la costa gallega.
20 d’agost de 2006: Galícia cremava aquell agost amb més virulència que altres anys. Centenars de focs van destruir en molt poc dies unes 77.000 hectàrees de muntanya, segons dades del Govern gallec, posant fi a la vida de quatre persones. Davant d’aquesta catàstrofe, la gent va tornar a sortir per evitar el desastre, posant-se davant del foc i intentant protegir les seves cases i boscos, els nostres recursos i la nostra riquesa mediambiental. Aquell 20 d’agost, el negre NUNCA MÁIS! va tornar a recorrer els carrers, aquesta vegada abillat de vermell, per reivindicar un canvi en les polítiques forestals, un compromís dels poders públics amb el medi ambient que realcés el valor de la funció del camp, així com una política per al medi rural a fi d’evitar el seu despoblament i abandonament definitius.
L’agost del 2006, el negre NUNCA MÁIS! va tornar a recorrer els carrers, aquesta vegada abillat de vermell, per reivindicar un canvi en les polítiques forestals
15 d’octubre de 2017: Despertava Vigo amb una calor inusual. Feia dies que es parlava que arribarien altes temperatures i forts vents, restes d’un huracà que s’aproximava. Se sabia que la terra estava molt seca, feia molt que no plovia. El dissabte va començar a afectar alguna població, i amb el pas de les hores va arribar l’alarma. A Cañiza, Ponteareas, As Neves, Salvaterra, Porriño, Mos, Gondomar, Tui, Nigrán, Baiona, Pazos de Borbén, Redondela, O Morrazo… l’ambient es va tornar irrespirable i la ciutat va començar a quedar aïllada, rodejada de foc per tots els punts i amb les línies de tren i els accessos completament barrats. Uns instants de caos, i de tornada a casa, gent desesperada enmig del foc, als dos costats de les voreres, o hores parades dins d’un túnel sense saber com sortir; gent horroritzada veient com el foc i el fum s’estenien cada vegada més fins a les seves cases mentre buscaven els familiars… Cada nit pitjor. Chandebrito, Fragoselo o Valadares, la tormenta perfecta. Abans que la televisió pública informés de la situació -fins ben passades les onze de la nit, la TVG no va decidir fer un especial, després que les autoritats parlessin de condicions climatològiques adverses, sense esmentar els 436 brigadistes acabats d’acomiadar- les notícies, els rumors i els vídeos ja havien inundat les xarxes socials. Samil, Navia,… el foc ja estava dins de la ciutat i els serveis d’emergència es veien desbordats i incapaços d’atendre tot. I la gent, novament la gent, al carrer formant cadenes humanes per transportar aigua, mentre altres obrien les portes de les seves cases a qui necessitava allotjament, resguardar els animals o traslladar-se a algun indret. Una vegada més, el poble a primera línia, cobrint les carències d’una política forestal que, a tota llum, s’ha demostrat insuficient.
Des de les manifestacions que van sorgir arran del NUNCA MAÍS!, el dilluns passat es va tornar a exigir, ben fort, que alguna cosa canviï i que, una situació com aquesta no es repeteixi més
El poeta Eduardo Pondal va escriure el 1886 Queixumes dos pinos, una obra de la qual s’ha extret la lletra de l’himne gallec. Les lletres parlen de la fressa i el soroll compassat que fan els pinyers de la costa verda.
Avui el matí, els pinyers no ens diuen res; la costa verda està plena de cendra; i en els turons, el silenci de la tragèdia. Un panorama desolador de milers d’hectàrees cremades, cases socarrimades i quatre vides perdudes. Cansament i tristesa, però també orgull per una gent que va tornar a posar-se a primera línia per lluitar activament, plantant cara a la desgràcia. Per això, des de les manifestacions que van sorgir arran del NUNCA MAÍS!, aquest dilluns passat es va tornar a exigir, ben fort, que alguna cosa canviï i que una situació com aquesta no es repeteixi més… NUNCA MAÍS!
