La construcció del Dakota Access Pipeline (DAPL) –un oleoducte que des de fa unes setmanes ja transporta vora 470.000 barrils de cru al dia, entre els jaciments de Bakken (al nord dels EUA) fins les centrals d’emmagatzematge a Illinois– va despertar la primavera del 2016 la resistència indígena americana més gran dels últims temps. Més de 300 tribus de 90 nacions indígenes diferents han participat en la lluita contra l’oleoducte al seu pas per la reserva sioux d’Standing Rock, a l’estat de Dakota del Nord, organitzant campaments improvisats per barrar el pas a la construcció del projecte i utilitzant estratègies de no-violència contra els cossos policials. Tot i l’aturada temporal del projecte a finals del 2016 per part de l’administració d’Obama, l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca va suposar la represa de l’execució de la infraestructura i va augmentar la repressió contra els últims campaments, que van ser desallotjats al febrer d’aquest any, permetent la finalització del projecte.
Un dels activistes amerindis que va participar en aquesta lluita contra el DAPL des de l’interior dels camps va ser Nataanii Means –cantant de hip hop i fill del llegendari activista indígena Russell Means–, que actualment participa en una campanya de conscienciació arreu del món i fa una crida a les desinversions contra les entitats financeres que financen el DAPL. Al seu pas per Barcelona, l’associació Entrepobles va facilitar una trobada amb ell al centre cultural Casa Orlandai de Sarrià. Era la seua última parada abans de tornar a casa.
El teu pare, Russell Means, va dedicar la seua vida a lluitar per l’alliberament i la llibertat de les nacions indígenes als EUA. Què ha canviat en les últimes dècades?
No pense que la lluita pels drets dels pobles indígenes ha millorat gaire en les últimes dècades, de fet, es una lluita que ve de molt temps enrere i és molt única. Es cert que en els últims anys hem tingut algunes victòries i ens hem empoderat com a comunitat, aixecant-nos juntes en defensa del nostre territori i per salvar els nostres recursos naturals. No és que amb Obama les coses anaren molt millor, era més o menys el mateix, però amb Trump les coses estan anant a pitjor. En l’última dècada, el racisme ha augmentat molt als EUA i moltes grans empreses estan arribant als nostres territoris per extraure els nostres recursos, especialment el gas i el petroli, o engegar processos de fracking… i això està provocant que la nostra lluita s’encenga i s’estenga. Les nacions indígenes ens estem començant a despertar i estem agafant consciència, especialment les generacions més joves, del fet que hem de defensar a la mare terra per les nostres generacions futures. Per això ens estem començant a aixecar.
Com són actualment les relacions amb el govern dels EUA?
La relació amb l’estat sempre ha sigut vacil·lant. Com pots imaginar es molt difícil trencar amb això perquè ens uneix una història molt llarga al darrere. Mitjançant els Treaty Rights o la Indian Reorganization Act ens vam imposar una nova forma de govern a la que no estàvem acostumats, perquè està creada i modelada per les institucions i governs dels EUA. En teoria les nostres reserves haurien de ser lliures i sobiranes, però a la pràctica estem lligats i som dependents del control dels governs federals. En lloc de ser sobirans i lliures, ens han venut il·lusions del que es la sobirania. La verdadera sobirania hauria de ser la llibertat, la nostra independència del govern dels EUA. Per això és pel que nosaltres sempre hem estat lluitant. Pense que la relació entre l’estat dels EUA i els indígenes americans ha sigut de lluita constant, almenys amb els nadius conscients. Hi ha alguns nadius americans que encara pensen que els EUA estan al nostre costat, que es preocupa per nosaltres. Amb aquestes actuacions del govern i les nostres lluites, els estem demostrant que això no és cert. Que els EUA no són el nostre govern, que mai ho ha sigut i mai ho serà.
De fet, les decisions que pren el govern dels EUA us afecten molt. Una de les primeres mesures de Trump com a president va ser reprendre la construcció de l’oleoducte, que el govern d’Obama havia aturat temporalment. Quins interessos hi ha al darrere d’aquesta decisió?
“Una de les principals raons de reprendre la construcció de l’oleoducte és que Trump i els seus socis hi estan invertint els seus diners!”
Una de les principals raons d’aquesta decisió és que ell mateix i els seus socis estan invertint els seus diners amb aquest oleoducte! Aleshores aquí hi ha un conflicte d’interessos des del primer moment. Mostra d’això és que només li van fer falta set dies com a president per reactivar la construcció, amb l’excusa que l’obra crearà llocs de treball en la regió, però això és mentida. No crearà treballs, crearà treballs temporals. Pocs treballs permanents derivaran d’aquest projecte. És un gran conflicte d’interessos. I per descomptat que aquest projecte afectarà de forma molt negativa i perillosa al medi ambient i les nostres comunitats. De fet, el 6 d’abril van fer una prova de l’oleoducte i ja va tindre unes pèrdues per filtracions d’uns 200 galons de petroli, que contaminen directament les nostres terres. I això que només era una prova! Ara que l’oleoducte està funcionant al 100%, des de principis de juny, ja pots imaginar com serà. Ells sabien que els tubs anaven a filtrar, però no els importa el medi ambient ni les nostres comunitats, només el negoci i el seu enriquiment personal.
Que ens pots contar de la teua experiència de resistència als camps?
Jo vaig estar allí vivint i resistint durant set mesos i vaig poder experimentar diferents tipus de resistència. En primer lloc, cal dir que per a les nacions indígenes la nostra vida sencera es una resistència. Jo vinc d’una família d’activistes i sóc cantant de hip hop, aleshores aquesta es la meua forma de resistir. Però al camp hi ha molta gent que resisteix des de diferents àmbits. El fet de viure als camps i resistir juntes la brutalitat del govern i la policia dels EUA, completament desarmats i d’una forma pacifica, va significar descobrir una nova forma de resistència per a mi. També és molt important remarcar que les dones i els joves van ser qui va començar a prendre consciència sobre els efectes de l’oleoducte i les que van iniciar aquesta lluita. I també la importància del matriarcat en la nostra organització com a societat, i com a forma de respecte per la mare terra. Els homes encara ens hem d’ubicar en aquesta lluita i aprendre molt de les dones, que són les que ens guien el camí. Estem aprenent com estimar-nos i cuidar-nos entre nosaltres, i això es una cosa que com a éssers humans, especialment els homes, fa temps que hem perdut.
Com va ser la repressió durant i després de les protestes?
“La repressió va començar a endurir-se a partir del setembre, quan Energy Transfer Partners, encarregada de construir l’oleoducte- va contractar a l’empresa de seguretat privada TigerSwan”
La repressió va començar a endurir-se a partir del setembre, quan Energy Transfer Partners -l’empresa encarregada de construir l’oleoducte- va contractar a l’empresa de seguretat privada TigerSwan. Ahí és quan comencen els primers atacs amb gossos als activistes i quan va incrementar la militarització de la policia, que va començar a utilitzar armes que atacaven la nostra integritat i salut, com granades de gas o bombes de so, i van començar les detencions. Aleshores comença a ser molt difícil resistir als camps, volien fer-nos fora com fos. A mi em van arrestar el 27 d’octubre, i avui en dia m’enfronte a un procés judicial, com també molta gent dels camps, que es resoldran entre aquest any i l’any que ve. Així que la repressió encara no ha acabat, i per això encara estem lluitant i resistint.
Finalment l’oleoducte va començar a funcionar fa unes setmanes. Per què vau decidir abandonar els camps i centrar-vos en la campanya de desinversions a ETP? Qui va prendre aquesta decisió?
Aquesta és una pregunta molt complexa d’entendre, també per alguns de nosaltres… Després de l’aturada temporal del projecte per part de l’administració d’Obama i l’aparent victòria, la tribu sioux d’Standing Rock, que es la reserva indígena més afectada per l’oleoducte i on es trobava el primer camp de resistència, va demanar a tots els activistes que marxaren a casa, ja que segons ells la lluita allí havia acabat. També argumentaven que havien de netejar els camps abans de l’època del desgel, perquè podia haver-hi inundacions i podia ser perillós per a la gent i molt perjudicial per a la natura. Al mateix temps que es comencen a desmantellar els camps, la tribu sioux d’Standing Rock inicia una campanya legal per intentar aturar el projecte als tribunals. Paral·lelament, un altre grup d’activistes iniciem una campanya fent una crida a les desinversions contra les empreses i bancs que financen el DAPL. Jo per exemple d’ençà que vaig abandonar el camp, amb un grup de gent, vam començar a visitar diferents ciutats per explicar la situació i difondre aquesta campanya de desinversions. Per això també estem ara aquí a Europa.
En què consisteix aquesta campanya concretament?
“Per nosaltres, explicar a la gent en què inverteixen els diners els seus bancs i aconseguir que treguen els seus diners d’ahí és una lluita clau. És una forma de lluita no violenta”
Al principi la campanya es veia com una forma de complimentar la lluita als camps i aconseguir que els bancs que finançaven el DAPL deixaren d’invertir els seus diners en el projecte. El primer èxit va ser que el govern de Seattle va desinvertir tres milions de dòlars amb l’entitat financera Wells Fargo, perquè era un dels bancs que finançava l’oleoducte. Veient això, altres ciutats es van començar a sumar a la campanya de desinversions i algunes entitats, com l’US Bank, van fer declaracions dient que no invertirien més diners en activitats relacionades a l’extracció d’energies fòssils. Altres bancs, com el DNB –una entitat bancària noruega– han decidit deixar d’invertir completament amb el DAPL, al·legant que aquest projecte sistemàticament viola els drets humans. Per a nosaltres, tot això són petites victòries. Ficar pressió en aquests bancs es molt important perquè l’empresa ETP necessita els préstecs per poder construir el projecte. Per aquest motiu, explicar a la gent en què inverteixen els diners els seus bancs i aconseguir que treguen els seus diners d’ahí és una lluita clau. És una forma de lluita no violenta per aconseguir aturar aquests projectes.
Per què porteu aquesta campanya a Europa? Com podem col·laborar des d’aquí?
És cert que la majoria de bancs que inverteixen en aquest projecte són americans o canadencs, però també hi ha bancs europeus i a l’Estat espanyol, com el BBVA, que han invertit els seus fons a finançar el projecte, per això crec que també es important que estenguem aquesta campanya a Europa. Als bancs no els agrada gens tindre mala premsa, i quan es comença a parlar d’on inverteixen els diners i els seus clients comencen a cancel·lar els comptes o els governs comencen a desinvertir per aquests motius, aleshores es quan comencen a canviar les seues actuacions. L’unic missatge que entenen els bancs és el dels diners i les pèrdues, aleshores cal que els ataquem per ahí.
Una altra eina de resistència segons tu és la música, quins efectes té aquesta sobre les comunitats indígenes americanes?
“Sempre he pensat que la música és una eina revolucionària. Sense música, el món no tindria ànima, i cada moment necessita una cançó”
Jo sempre he pensat que la música és una eina revolucionària. Sense música, el món no tindria ànima, i cada moment necessita una cançó. Això es remunta molt temps enrere. Per exemple, aquí a Europa teníeu els tambors de guerra en l’època dels Romans per conduir la gent a la batalla. Nosaltres també sempre hem tingut molt present els tambors com una representació del batec dels nostres cors. La música és un art que encaixa perfectament en la resistència dels pobles. Gràcies a ella podem aixecar les nostres ànimes i esperits. El hip-hop és, des dels seus inicis, una eina de resistència. Va començar al sud del Bronx als 70, on la gent estava passant temps difícils i va ser una eina per denunciar les injustícies. Avui en dia, les nacions indígenes l’utilitzem per contar les històries de la nostra gent, i mitjançant aquest gènere musical podem arribar a audiències a les quals normalment no podríem arribar. No tothom llegeix articles en línia o assisteix a xerrades, però molta gent escolta música i aprèn a partir d’ella. Aleshores ser capaços d’estar actius en aquest front, i contar les nostres històries de resistència, també és clau per a la nostra lluita.
A banda de la lluita contra el DAPL a Standing Rock, han aparegut arreu dels EUA altres campanyes contra la construcció d’oleoductes. Penses que aquesta lluita ha ajudat a aixecar consciències?
Primer cal dir que la nostra lluita fa anys que va començar. Concretament, des que Cristòfol Colón va arribar a Amèrica i els europeus van començar a extreure els nostres recursos, com l’or i els diferents minerals. Ara continuen amb el fracking, l’extracció de petroli i gas… Aleshores, per a nosaltres, sempre ha sigut una lluita. Respecte al que comentes que si la lluita a Dakota del Nord ha aixecat consciències, jo crec que sí. Ha aixecat la consciència del món, i de gent d’altres països, però ha aixecat la consciència de la nostra gent també. Hi ha un efecte cadena que fa que molta gent que ha passat pels camps, i ha pres consciència i après aquestes tècniques de com aturar la construcció d’un oleoducte, exercir la desobediència civil o resistir a la policia, ara les porten a les seues cases i territoris, a les seues reserves i nacions, per continuar lluitant allà. Això es molt bo per a la nostra lluita, perquè necessitem estar actives en tots els fronts.
De fet, aquí a Catalunya, està programada la construcció d’un oleoducte -el MIDCAT- amb l’objectiu de transportar gas d’Àfrica al nord d’Europa, i que destruirà part del nostre territori. Segons la teua experiència a Dakota del Nord, com podem resistir a aquest projecte?
“Nosaltres sempre recordem a les nostres cerimònies que no lluitem per nosaltres, que lluitem per les generacions que vindran, perquè puguen tindre accés a un recurs tan important com és l’aigua”
Jo us recomanaria que estigueu resilients i que us mantingueu unides. Si hi ha diferents grups o plataformes oposant-se a aquest projecte és molt important que estigueu unides i recordar que l’objectiu comú de totes és aturar la construcció de l’oleoducte. Res més és pot ficar pel mig d’aquest objectiu. Quan s’està resistint a alguna cosa en la primera línia és clau mantenir’s unides i amb un objectiu comú. És molt important recordar perquè esteu lluitant, i no ho esteu fent per vosaltres mateixes, sinó per les pròximes generacions que vindran. Nosaltres sempre recordem això en les nostres cerimònies, que no lluitem per nosaltres, que lluitem per les generacions que vindran, i perquè aquestes puguen tindre accés a un recurs tan important com és l’aigua. És molt important que els nostres fills tinguen un futur i un planeta on viure, i per això cal que lluitem i resistim. Recordeu que no esteu soles, teniu aliats arreu del món que estan lluitant per la mateixa causa.
