“Vols que el partit passi de ser euroescèptic a europeista liberal? Vota, fins a les 18 hores”. A grans trets, aquesta era la crida que apareixia al web del Movimento 5 Stelle (M5S) el 9 de gener passat. A través d’una improvisada consulta online, es demanava a la militància si volia canviar de grup polític al Parlament Europeu: deixar els antieuropeistes del grup Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa (EFDD) i passar als ultraeuropeistes liberals de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE).
Un terç de la militància va validar la proposta (78% del vot afirmatiu), una bona demostració del poder de la democràcia directa si no fos que l’acord no va prosperar. Guy Verhofstad, president d’ALDE, va rebutjar l’acord per la manca de posicions en comú amb l’M5S. La causa principal de divergència eren els discursos contra l’euro que feia Grillo i els parlamentaris del seu partit.
D’un bloc a un partit
Ha passat molt de temps d’ençà que Beppe Grillo passejava per la plaça Catalunya, llavors ocupada per les indignades, per donar suport a la mobilització del 15-M. En aquells anys, era el líder polític d’un partit que, en el seu debut, havia esquerdat el bipartidisme italià. Però les arrels de l’M5S es remunten una dècada abans.
Ha passat molt de temps d’ençà que Beppe Grillo passejava per la plaça de Catalunya, llavors ocupada per les indignades, per donar suport a la mobilització del 15-M
Tot començà a principis de l’any 2000, a l’època del segon govern de Silvio Berlusconi. Aquells anys, Beppe Grillo –un còmic famós durant els anys 80 caigut en desgràcia– va obrir un bloc. Va començar a parlar de la centralitat de la xarxa, dels mitjans digitals com a motor de canvi social, de les llicències Creative Commons i de com es podia solucionar l’absència de democràcia directa mitjançant internet. Crític amb la construcció d’incineradores, defensava les energies renovables. Va iniciar batalles contra la corrupció entre la classe política, contra els seus salaris pantagruèlics, contra les maquinacions entre la dreta i l’esquerra per mantenir l’statu quo o contra els acords internacionals que obligaven els soldats italians a anar a l’Afganistan i a l’Iraq.
Gràcies al bloc, va recuperar ràpidament la popularitat i es va llançar a una nova gira d’espectacles teatrals amb un fort contingut polític. A la vegada, va publicar un llibre de testimonis de la precarietat laboral, gràcies a les aportacions fetes per les seguidores del bloc. Tot plegat podia semblar un esforç titànic individual, però ja feia temps que Grillo anava acompanyat de Gianroberto Casaleggio, guru del màrqueting que s’ocupa de la seva comunicació.
Fins al 2008, les iniciatives de Grillo anaven lligades a la sensibilització ambiental i econòmica. Però, el gener d’aquell any, el còmic va anunciar la formació de “llistes cíviques a 5 estrelles”. Certificades per ell mateix, es presentarien a les següents eleccions municipals i les candidates defensarien un programa amb propostes d’activistes i del bloc. De sobte, un nou actor entrava a l’escenari polític italià.
Un any després, Grillo va intentar presentar-se com a candidat a la secretaria nacional del Partit Democràtic, però va fracassar. La comissió nacional del partit va rebutjar la seva candidatura perquè el va considerar contrari a la filosofia del partit. Exclòs de la política nacional, Grillo va anunciar la fundació d’un no-partit propi l’agost de 2009: el Movimento 5 Stelle.
L’antipolítica assalta les institucions
El 2010, l’M5S es va presentar a cinc regions i deu ajuntaments i va aconseguir diversos escons autonòmics i vuit edils. Un any després, va concórrer a 75 ajuntaments i va aconseguir representació a 28. Però no es va aturar aquí. El 2012, va obtenir quatre alcaldies. Aquell mateix any, va aterrar a Sicília, on va aconseguir 14 dels 90 escons autonòmics.
El punt d’inflexió, però, va arribar el 29 d’octubre de 2012. Grillo, mitjançant un comunicat a Youtube, va explicar la normativa per a la formació de llistes de cara a les eleccions generals de 2013. A les primàries, que es van fer online, hi van participar 20.000 militants. Tot i no presentar-se com a candidat, Grillo va liderar la campanya a través dels seus espectacles teatrals i el seu nom va aparèixer al logo i durant tota la campanya.
Va iniciar batalles contra la corrupció de la classe política i els seus salaris pantagruèlics i contra les maquinacions entre la dreta i l’esquerra per mantenir l’statu quo
En aquelles eleccions, l’M5S va trencar el seu sostre de vidre: va aconseguir un 25,55% dels vots a Itàlia i un 9,67% a l’estranger i va obtenir 109 escons i 54 cadires al Senat. Un èxit inesperat per a molta gent. El juliol de 2013, Wu ming, un col·lectiu d’escriptors molt proper als moviments socials de Bolonya, descrivia Grillo –en una entrevista a la revista Internazionale– com un element prosistema: “Durant els últims anys, mentre en altres països euromediterranis s’han estès alguns moviments antiausteritat i antineoliberals, aquí, a Itàlia, no ha passat”. Segons la seva opinió, això es deu, entre altres coses, al fet que “gran part de la indignació ha estat interceptada i organitzada per Grillo i Casaleggio, […] a través d’un moviment rígidament controlat i mogut des d’una cúpula que recull i reproposa paraules dels moviments socials, però les barreja amb apologies del capitalisme sa i discursos superficials sobre l’honestedat de l’individu”.
Ni dreta ni esquerra
El discurs de l’M5S és de difícil encaix en el marc del bipartidisme italià. Defensa la tecnologia, el programari lliure i les energies renovables, però també un control rígid de la immigració, un plantejament que sovint ratlla la xenofòbia. A més, tant el líder del moviment com alguns dels seus membres han flirtejat amb la ultradreta italiana. L’any 2013, el mateix Grillo va ser gravat al costat de Simone di Stefano, líder de Casa Pound, mentre afirmava: “Hi ha opinions que podem compartir. Algunes més, altres menys. Però, si algú de Casa Pound vol entrar al Moviment 5 Estrelles, no hi veig cap problema”. I va afegir: “L’antifeixisme no és una cosa que em pertoqui”.
Però, el súmmum va ser quan la regidora de Ragusa Gianna Sigona es va fotografiar amb diferents bustos de Mussolini i va publicar les imatges a Facebook sota les paraules: “Nosaltres érem feixistes, després vam ser feixistes i sempre serem feixistes”.
El ‘líder’ i la democràcia interna
Des que l’M5S va entrar a les institucions, divuit representants del Parlament i dinou del Senat han deixat el càrrec, ja sigui per expulsió o per dimissió. La primera purga es va produir l’any 2013 mitjançant una votació online per expulsar el senador Mastrangeli a causa d’una participació no autoritzada en una transmissió televisa. Pocs mesos després, es va votar excloure el senador Gambaro del partit per haver estat crític amb la formació. El febrer de 2014, s’expulsen els senadors Orellana, Campanella, Bocchino i Battista, després d’una votació que, segons deia Grillo, es feia perquè “els grups territorials deien que (els quatre senadors) es veien poc i malament”. Segons els expulsats, el motiu real de l’expulsió van ser les crítiques que feien a la gestió del diàleg amb Renzi.
A això, s’hi han d’afegir les decisions que Grillo pren de manera unilateral. Si el 2014 va decidir que només els portaveus podien parlar amb els mitjans de comunicació, fa poc també ha comunicat que els missatges que transmetin –tant a la premsa com a les xarxes socials– han d’estar “concordats” amb ell.
L’M5S defensa la tecnologia, el programari lliure i les energies renovables, però també el control rígid de la migració, un plantejament que sovint ratlla la xenofòbia
En algunes ocasions, la rigidesa de l’honestedat segellada amb l’electorat no es compleix; és el cas de l’alcaldessa de Roma,Virginia Raggi. Abans de les eleccions municipals, l’actual batllessa va signar un controvertit contracte imposat per Grillo i Casaleggio a tots els candidats de l’M5S, que preveia multes o la depuració dels càrrecs electes que danyessin el nom del partit. Ella mateixa va afirmar que, en cas de ser investigada, dimitiria. Cinc mesos més tard, ha estat investigada per un cas d’abús d’autoritat, pel nomenament del germà d’un antic col·laborador seu detingut per corrupció com a cap del departament de turisme romà. Tot i això, Grillo ha decidit que no s’ha de fer cap votació ni expulsar-la o multar-la.
El periodista Michele Santoro ha estat una de les veus crítiques amb el partit. Depurat de la televisió pública entre 2002 i 2006 per ordre de Berlusconi, en una entrevista al diari Foglio, el veterà presentador va dir: “Els 5 estrelles, amb Virigia Raggi, han guanyat a Roma i m’agradaria que algú em mostrés el canvi”. Fidel al seu ofici, va afirmar: “M’agradaria confrontar-me amb Grillo en una plaça, també davant de tots els seus fidels; m’agradaria que em contestés alguna pregunta sobre el caràcter democràtic del seu moviment”. I concloïa: “Per mi, és indubtable que l’M5S és de dretes, de dreta pura”.
A través d’una complicada estructura interna, Grillo segueix el camí cap al seu principal objectiu: el poder. Aldo Giannuli, investigador d’història contemporània i simpatitzant de l’M5S, va afirmar al seu bloc: “El sentit públic general és demostrar que el moviment és una força responsable, fins i tot moderada quan cal, que pot assumir el govern sense generar terratrèmols”.
