El 20 de març del 1968, sis activistes van ser arrestades durant una protesta antiimperialista. Una d’elles era estudiant de Nanterre, universitat creada quatre anys abans als afores de París. Dos dies més tard, el 22 de març, 600 persones s’hi reunien en assemblea general per exigir el seu alliberament. Van decidir, finalment, ocupar de manera simbòlica l’edifici administratiu de la universitat. Allà, prop de 150 estudiants van redactar un manifest reivindicant, a més de l’alliberament de les “camarades”, l’antiimperialisme, denunciant la repressió policial i fent crítiques a la universitat i el capitalisme. Una setmana més tard, una jornada sobre antiimperialisme va rebre per resposta una ordre de tancar la facultat, motivant les estudiants “del 22” a preparar un míting a la Sorbona el 3 de maig per denunciar la repressió al moviment estudiantil: vuit persones havien estat detingudes i procesades per l’ocupació de les oficines universitàries.
Davant d’un atac feixista imminent, les 300 estudiants reunides davant la Sorbona aquell 3 de maig van decidir ocupar el recinte malgrat l’oposició del rectorat, que va fer intervenir les forces d’ordre. Al cap de poc, més de 3.000 persones envoltaven la Sorbona en suport a les estudiants, provocant uns enfrontaments molt violents amb la policia. El 6 de maig, prop de 20.000 persones, comptant l’estudiantat i el professat, desfilaven per denunciar la intervenció a la Sorbona. La marxa fou reprimida de nou, de manera que el 10 de maig, es convocava una nova trobada multitudinària d’estudiants que passarà a la història col·lectiva francesa com “la nit de les barricades”, amb més de 600 persones ferides i 450 detingudes. Les imatges van començar a circular i diversos sectors mostraren la seva solidaritat amb les estudiants, declarant-se en vaga i ocupant els llocs de treball: als camps, a les mines, a les fàbriques d’automòbil, aeronàutiques i les seves proveïdores. Dos dies més tard començava l’única vaga general del segle XX a l’Estat francès que arribà a mobilitzar fins a nou milions de vaguistes i va provocar la dissolució l’Assemblea Nacional francesa.
Mig segle després del Maig del 68, el context que podria portar a una vaga general sembla poc factible, ja que el món del treball ha evolucionat considerablement
Mig segle després, el context que podria portar a una vaga general sembla poc factible, ja que el món del treball ha evolucionat considerablement. El Maig del 68, la societat tenia plena ocupació: era fàcil trobar feina i l’acomiadament no suposava una amenaça vital. Avui, tot i que les xifres d’atur són menys altes que a l’Estat espanyol, l’Estat francès s’aproxima al 10% d’atur. Un percentatge suficient per crear un clima de culte al treball i ofegar tota protesta. A més, al món del treball, les noves direccions tenen com a principal prioritat reduir els espais on les treballadores es puguin conèixer i intercanviar opinions sobre les seves condicions laborals, la primera etapa per construir una lluita col·lectiva. Tanmateix, malgrat aquesta atomització de les assalariades, dos elements de les mobilitzacions actuals recorden als esdeveniments del Maig del 68: un moviment estudiantil força ampli i la voluntat de l’estudiantat de coordinar-se amb les lluites de les assalariades.
Un moviment estudiantil potent
La llei promulgada per la ministra de l’Ensenyament, Frédérique Vidal, ha provocat una allau de protestes estudiantils: manifestacions, facultats bloquejades i boicot dels exàmens. La norma d’Orientació i Èxit de l’Estudiant -coneguda com a ORE – posa sobre la taula una qüestió molt delicada a l’Estat francès: la instauració d’un procés de selecció en arribar a la universitat a través de nous Plans Estudiantils. En el sistema francès, fins ara, l’únic requisit per accedir als estudis universitaris era tenir el títol de batxillerat. Ara bé, davant del nombre creixent d’estudiants i la manca de places disponibles, la solució del Govern ha estat donar la possibilitat a cada universitat de definir els seus propis criteris de selecció. Per a Thierry, professor d’anglès a la Universitat de Nanterre mobilitzat contra l’ORE, “des de fa mesos, els professors hem intentat per totes les vies administratives possibles fer entendre que aquesta llei suposa un problema, amb el seu contingut, els seus valors i la manera com s’ha aplicat, ja que hem rebut les primeres directives quan encara no s’havia ni aprovat al Senat”. “La llei ORE no va enlloc: diuen que això no és una selecció, que agafaran tothom, però el ministeri diu que crearà 19.000 places quan es preveu que hi haurà 60.000 estudiants de més… Si avui estem bloquejant les universitats, és perquè és el mínim que podem fer per respondre aquest atac en contra de la igualtat d’accés a l’ensenyament superior i més en general, en contra de la qualitat del sistema public”, explica Thierry.
Les primeres mobilitzacions en contra dels nous Plans Estudiantils van començar el passat mes de novembre. La Universitat Le Mirail de Tolosa va romandre ocupada des de principis de gener fins a la setmana passada. La Universitat de París 8 segueix ocupada des del 30 de gener. Ara bé, l’espurna que ha massificat el moviment ha estat, com al Maig del 68, la repressió. El 22 de març, després de la jornada de vaga, una brigada feixista atacava a cops de porra una trentena d’estudiants que pretenien ocupar un amfiteatre de la facultat de Dret de Montpeller. El degà de la facultat se situava a l’exterior de l’edifici durant l’atac i després de declarar que donava ple suport a les “estudiants que venien per defensar la seva universitat i no per fer vaga”, va acabar dimitint. Pocs dies després, una assemblea de 2.000 persones votava pel bloqueig i l’ocupació de la Universitat.
Per altra banda, el passat 9 d’abril, la presidència de la Universitat de Nanterre va demanar la intervenció de les forces policials per desallotjar unes estudiants que ocupaven una sala des de la nit anterior. Després que l’operació no donés resultat i la policia marxés –les estudiants s’havien refugiat en una teulada–, personal administratiu, professorat i estudiants van decidir organitzar una Assemblea General immediata dins la sala ocupada per condemnar la presència de les autoritats policials. Ara bé, al cap de pocs minuts, la policia tornava i, després d’evacuar l’edifici de manera violenta, detenia vuit estudiants. L’endemà, 1.800 persones anaven a l’Assemblea convocada a Nanterre per exigir la llibertat sense càrrecs de les persones encausades i, la setmana següent, el recinte universitari estava ocupat i bloquejat. Le Mirail de Toulouse, París 8, Montpellier, Nanterre, pero també –entre altres– Rennes, París Tolbiac, París St. Charles o París 7, han estat ocupades i bloquejades durant setmanes fins que les forces policials han intervingut. L’objectiu: alliberar-se de la pressió de l’agenda i, sobretot, propiciar espais de trobada entre estudiants i assalariades.
Convergència de les lluites
“Estudiants i assalariades, mateix Macron, mateix combat” o “és tots junts que hem de lluitar, perquè és tots junts que guanyarem”, són alguns dels eslògans més utilitzats en les mobilitzacions estudiantils actuals. El Maig del 68 ha donat una lliçó clara: el que va propiciar una vaga general fou l’aliança entre les lluites estudiantils i obreres. La “convergència de les lluites” està a l’ordre del dia: “hi ha una clara necessitat de coordinar-se. Les nostres lluites respectives estan ben organitzades: els cheminots –personal dels ferrocarrils– s’organitzen a través d’assemblees que reuneixen diverses estacions i les estudiants a través de diferents coordinacions regionals i nacionals, però les relacions entre diferents sectors costen, les direccions sindicals hi són molt reticents”, explica Gaël Quirante, representant sindical de La Poste, l’empresa de correus francesa.
Les treballadores de La Poste són un dels nombrosos sectors mobilitzats. Unes 150 persones estan en vaga continuada des del 26 de març. Reivindiquen no només una millora de les seves condicions laborals –que han anat decaient després de la privatitzacio de l’empresa– sinó també la reintegració de Gaël Quirante dins del seu cos laboral. I és que, degut a la seva militància en el sindicat Sud, Quirante ha estat acomiadat de manera abusiva. Tot i així, davant de la mediatització del cas, ha estat la mateixa Ministra del Treball, Muriel Pénicaud, qui ha donat el seu vistiplau a l’acomiadament, generant encara més indignació.
“Les relacions entre diferents sectors costen, les direccions sindicals hi són molt reticents”, explica Gaël Quirante, representant sindical de La Poste, l’empresa de correus francesa
Les lluites dels sectors precaritzats també s’ha començat a visibilitzar. És el cas de les treballadores de Carrefour que, per oposar-se a la retallada de milers de llocs de treball, han fet diversos dies de vaga amb 50% de seguiment. A finals de març, alguns supermercats van ser ocupats de manera temporal. En la mateixa situació es troba un dels McDonald’s parisencs, ocupat des del divendres 11 de maig. Bernard Loutte, cap de l’equip de la cadena de menjar ràpid des del 2013, explica que “la nostra mobilitzacio ja fa dos anys que està activa. Hem bloquejat puntualment edificis de McDonald’s i fet diverses manifestacions, però la direcció ens ignora totalment, tot i que les reivindicacions són poques: apujar el nostre salari a tretze euros l’hora amb augments els caps de setmana i festius. L’objectiu de l’ocupació és visibilitzar la nostra lluita i crear un espai de lluites comunes, de moment ja tenim diversos estudiants, cheminots però també xofers d’Uber que han vingut a donar-nos suport. Tots els vaguistes hem d’estar en contacte els uns amb els altres”.
Per altra banda, en el sector ferroviari, 80.000 treballadores han seguit les vagues convocades pels sindicats, dues per setmana, en contra de la reforma de la SNCF –la xarxa estatal– i de la supressió de l’estatut cheminot, que fins ara garantia una uniformitat de condicions laborals dins la companyia publica. El funcionariat també s’està mobilitzant contra la reforma del seu estatut i les treballadores del sector hospitalari fa mesos que reivindiquen més inversions per a la salut publica. Per Quirante, “avui hem arribat a un punt en què si aconseguim la unió entre treballadors i estudiants, serà una explosió. Però per això, hem de tenir com a principal objectiu popularitzar la idea que, contra el govern de Macron, l’única resposta que podem tenir és la coordinació entre tots els fronts de lluita, la generalització de la vaga. Vaja, la vaga general”.
