Amb el teló de fons de les muntanyes de Montserrat, rodejada de séquies i la confluència propera entre els rius Llobregat i Cardener, és des d’on s’alça la capital del Bages. A mesura que penetrem en els seus carrers, la perspectiva de Manresa revela un municipi que ha integrat en la seva composició urbana el pas de civilitzacions dels darrers segles, així com el llegat de les diferents fases de creixement i decadència industrial i econòmica a la regió.
La darrera, d’expansió urbanística, es va originar al llarg del segle passat amb l’afluència de migració obrera provinent del sud de l’Estat espanyol que venia a treballar a les empreses manresanes del potent sector tèxtil. Fàbriques als límits de l’àrea industrial de Barcelona que, amb el pas dels anys, van tancar i van redirigir el flux de mà d’obra cap a la indústria del transport i l’automòbil, en factories com Lemmerz o Pirelli. Tot plegat va fer que a les fàbriques i al sector miner de la comarca, tanmateix, ressorgís la tradició de lluita i mobilització social.
L’arribada de més població, alhora, va comportar l’edificació massiva als afores de la ciutat, amb residències i urbanitzacions, deixant el nucli antic de la ciutat progressivament deshabitat. Avui dia, prop del 40% del parc d’habitatge del barri vell de Manresa està buit. De fet, s’ha convertit en la ciutat on hi ha el percentatge més alt de pisos buits de Catalunya (uns 8.000), que representen el 23% del parc d’habitatge.
Aquest centre històric laberíntic de botigues i bars, d’edificis nous, rehabilitats, mig esfondrats o abandonats és un dels barris més empobrits de Manresa. Tanmateix, és el que concentra ràtios d’immigració més elevades i on resideixen moltes de les persones d’economies més precàries, que hi troben habitatges més assequibles i modestos.
Des d’aquí és on el moviment popular de la ciutat ha desenvolupat un projecte polític centrat en l’acompanyament i el reallotjament de famílies que no poden pagar el lloguer, persones que viuen en barraques, infrahabitatges o viuen okupant pisos sense les condicions d’habitabilitat.
Col·lectius provinents de diferents espais polítics han aconseguit llimar diferències ideològiques per articular un front d’acció unitari, de vocació transversal, vertebrat al voltant de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i contra el Capitalisme del Bages (PAHC) i sota el sostre comú de l’Ateneu Popular La Sèquia.
“El context social de Manresa ha obligat els col·lectius a obrir-se i crear espais de participació política més amplis, a parlar i dirigir la seva militància cap a espais menys còmodes, menys d’autoconsum, amb gent amb qui abans hi havia poc tracte en no coincidir-hi”. Ens ho explica Nil Saladich des d’una de les sales polivalents de La Sèquia, un palau senyorial okupat ara fa set anys –quan era propietat de l’orde religiós de les Filles de Sant Josep–, a tan sols 200 metres de l’Ajuntament. El consistori en va adquirir la titularitat quan l’ordre de desallotjament era imminent. L’activista, membre de l’Ateneu i de l’Escola Popular (coneguda com a escoleta), afegeix: “El contacte ha estat molt positiu, les mobilitzacions a Manresa compten ara amb nova gent que s’hi ha sumat i que va més enllà d’un perfil de gent blanca de classes més o menys benestants”.
La Sèquia com a pal de paller
L’any 2009 va ser el punt de partida del moviment popular actual. Saladich explica com el projecte de La Sèquia va fer possible un espai de trobada de gent que compartia un ideari comú, gent contrària a l’ordre actual de les coses que volia crear un món diferent. “L’Ateneu va fer convergir gent de sensibilitats molt diferents i ha estat el pal de paller, l’espai de trobada des d’on s’han gestat directament o indirecta molts dels projectes actuals”.
Des de l’Ateneu Popular La Sèquia han impulsat projectes propis, com la sala d’actes, l’espai de dansa i circ o la biblioteca que és més flexible en temps d’exàmens que els horaris de la biblioteca municipal
I afegeix que setmanalment hi passen centenars de persones de molts col·lectius, com el CDR, les bastoneres Manrússia Van del Pal, Arran, Acció Lila, la PAHC, l’Escola de Dones, el SEPC, la Xarxa d’Aliments, la cooperativa de consum La Guixa o el cor reivindicatiu Els Incordis. El mateix Ateneu també ha impulsat projectes propis, com la sala d’actes, l’espai de dansa i circ o la biblioteca, que és més flexible en temps d’exàmens que els horaris de la biblioteca municipal. Finalment, l’ampli pati de l’edifici ha servit per construir un rocòdrom, que serveix com a espai de joc per als infants de l’escoleta popular.
Set blocs recuperats en set anys
Des del naixement de la PAHC Bages a l’ateneu La Sèquia, fins a set edificis han estat recuperats per reallotjar-hi famílies. Des de l’any 2013, amb la primera okupació, s’ha donat una alternativa habitacional i formativa a 170 persones, la majoria famílies precàries que no obtenien cap resposta per part d’administracions públiques. “L’Ajuntament segueix sense donar solució a la majoria de les famílies que acull l’Obra Social del Bages i a moltes altres que s’adrecen a Serveis Socials, més enllà d’una pensió o alberg, sovint en un altre municipi”, explica Clàudia Sorinas, membre de la PAHC.
Des de 2013 s’ha donat una alternativa habitacional i formativa a 170 persones, la majoria famílies precàries que no obtenien cap resposta per part d’administracions públiques
Quatre dels set immobles són propietat de la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB), la societat mercantil creada i gestionada pel govern espanyol després del rescat bancari. L’evolució del perfil de reallotjades per la PAHC ha canviat els darrers anys, passant dels casos d’afectades per la hipoteca a les actuals situacions de vulneració i violència estructural, persones sense papers, malaltes o directament sense habitatge. En tot aquest procés, la PAHC demana a les famílies que s’impliquin en la plataforma, almenys durant un mes, donant suport a altres veïnes que necessiten un espai on viure.
Gràcies a la negociació i pressió de la PAHC, al Bloc 2 –okupat el 2014– la majoria de les residents ja han aconseguit un lloguer social. Al Bloc 3 hi ha disset pisos on viuen quinze famílies. Najia Daliri, veïna d’aquest bloc, ens explica com s’ha implicat en totes les assemblees de la PAHC des que va ser reallotjada, ja que “tan sols aquest col·lectiu m’ha ofert una solució a la meva situació”. Des del Bloc 7, alliberat el passat mes de gener, Miryan Malki afegeix: “Li dec tot a la PAHC. Elles m’han acompanyat en el procés d’aconseguir habitatge, però sobretot en la manera de funcionar. Som com una gran família, sempre a punt per donar suport quan algú ho necessita”.
Un espai d’educació crítica i popular
Sortint de La Sèquia creuem la plaça Major per arribar al número 12 del carrer Sobreroca, on es troba el Bloc 4 –okupat el mes de febrer de 2015– i on des d’aleshores viuen diverses famílies que no disposaven d’un habitatge. Als baixos d’aquest edifici s’engegava, l’octubre de 2016, el projecte de l’Escola Popular de Manresa, amb l’objectiu “d’oferir un reforç escolar als infants a qui les seves famílies –moltes d’elles residents als blocs d’habitatges– no podien pagar un professor particular, o que pel fet de ser famílies migrants que gairebé no parlaven l’idioma i, per tant, no podien ajudar les criatures amb els deures”, detalla Clàudia Sorinas.
Perquè ens expliqui com funciona el dia a dia del projecte ens trobem a les portes de l’escola amb Bamba Lamine, un nen d’onze anys –un dels 40 infants que són actualment usuaris de l’espai–, que ens obre les portes del centre: “Que com et podria explicar què és l’escoleta? Doncs mira, a les cinc, quan acabem el col·le, ja s’obren les portes. Aleshores, venim aquí i això és un espai on ens ensenyen moltes coses, fem activitats, fem els deures, sortim a jugar… Normalment, quan arribem sempre hem de fer els deures que ens manen al col·le, que intentem fer al principi i d’una manera ràpida però conscient, per després poder participar en l’activitat que ens han preparat els professors i les professores d’aquí”.
Lamine ens explica que cada dia l’espai es divideix en quatre àrees: lectura i comprensió, tangram, berenar i joc de matemàtiques. “Cadascú va a l’espai que li ve de gust, depenent del que tingui ganes de fer, i si jo, per exemple, no vull fer matemàtiques avui, ja ho faré la setmana que ve”, detalla. A les set és hora de tancar les portes i marxar cap a casa, i mentre a algunes d’elles les venen a buscar, les altres marxen soles perquè són veïnes del barri i les seves cases són a prop. “Amb molts nens i nenes de l’escoleta ja ens coneixíem abans perquè som veïns, tot i que gràcies a l’escoleta també treballem per tenir una bona amistat i un bon vincle”.
A banda de fer els deures i ajudar amb el reforç escolar, l’objectiu de l’escoleta, segons ens expliquen des de la PAHC, també és “reflexionar i debatre sobre temes que ens afecten, als nens i als adults, amb el context social en què vivim”. Quan preguntem a Lamine com es treballa això, ens explica que molts cops a l’espai de lectura treballen textos on es parla de l’assetjament escolar o la violència, “i aquí fem reflexions i debats sobre per què no ho hem de fer. També fem representacions teatrals sobre el que estem treballant, per així resumir el tema conceptualment i poder fer una reflexió col·lectiva o un debat”. Lamine acaba l’entrevista enviant un missatge a tots els nens i nenes de Manresa: “Recomanaria a tots els nens que vinguessin a passar la tarda amb nosaltres. Fem els deures, activitats en grup, juguem, pensem, reflexionem… Quan quedin places, correu cap aquí!”.
Treballar la ràbia i l’exclusió a través de la boxa
Abans de marxar ens apropem a l’Ateneu Anarquista La Ruda –a escassos cinc minuts caminant des de l’Escola Popular–, un espai okupat el 2015 per un conjunt de persones del moviment llibertari per tal d’encabir inquietuds i projectes al marge de les institucions. El passat mes d’octubre, s’engegava al soterrani d’aquest edifici l’Escola Popular de Boxa. Bernat ens recorda que el projecte va sorgir després de comprovar la realitat dels nois del barri: “Vam veure que hi havia molts xavals –normalment entre els 14 i els 22 anys– que es passaven el dia al carrer donant voltes sense gaires coses a fer. Vam pensar que estaria bé poder-los oferir un espai on trobar-se i fer una pràctica esportiva del seu interès, com pot ser la boxa, i a partir d’aquí saber com estan, què necessiten i treballar alguns valors”.
“Vam pensar que estaria bé oferir-los un lloc de trobada on practicar un esport del seu interès, com la boxa”, diu Bernat
Després de ficar-se en contacte amb la PAHC per explicar-los el projecte, van començar amb la difusió i aviat van engegar l’activitat, que de moment es basa en un entrenament d’una mica més d’una hora un cop per setmana. “Alguns dels nens que venen a l’escola de boxa són de famílies de la PAHC, i també hi ha les educadores socials “còmplices” –que els diem nosaltres–, que també ens deriven xavals. Des de l’inici del projecte han passat per l’escola una trentena d’adolescents, tot i que l’assistència sol ser irregular per la situació difícil en què es troben, i de moment els acompanyants només podem assumir un entrenament d’un dia a la setmana, però la idea és –amb el temps– poder consolidar el projecte i obrir més dies”, comenta Bernat.
L’espai, a banda de la boxa, també compta amb màquines de gimnàs per poder fer altres activitats: “Aquesta estona ens serveix també per poder parlar amb ells d’altres temes. Anem tenint converses informals i així és com entrem en contacte amb les necessitats que tenen, la seva realitat, i a poc a poc anem creant un vincle”, afegeix.
L’altra dificultat principal té a veure amb l’estigma social quan es relacionen els xavals de barri amb la pràctica de la boxa, ja que, segons Bernat, socialment salten totes les alarmes: “Nosaltres intentem treballar tota la pràctica de la boxa amb una perspectiva pedagògica. I el que veiem és que molts dels nanos tenen molta ràbia a dins i no se la treuen per les realitats que els toca viure, i, aleshores, el que intentem aquí treballar és aquesta ràbia. No evitar-la, sinó canalitzar-la. A més a més, quan fas boxa tu ja pots veure més o menys com està el nano. Ja saps si està nerviós, si és un nano que necessita apoderar-se”. Per concloure, Bernat ens diu: “Per nosaltres, el més important és que els nanos tinguin un espai on sentir-se còmodes i segurs, i on estableixin un vincle perquè no es quedin tot el dia al carrer amb totes les coses perjudicials que això pot tenir per a ells”.
Article publicat al número 450 de la ‘Directa’
