El got fa estona que vessa però segueix omplint-se. Catalunya, país acostumat a rebre 350 menors estrangers no acompanyats (MENA) a l’any, va veure com les arribades es duplicaven durant el 2016 i com s’escapaven de tota previsió i capacitat el 2017: 1.489 adolescents arribaven a Catalunya (el 90% de les quals a Barcelona) i posaven en escac no només el sistema de protecció de menors, sinó aviat també el de joves extutelats per la Generalitat.
La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), responsable de la tutela dels menors, ha hagut de doblar esforços per evitar que centenars de MENA amb qui no comptava es quedessin pels carrers de la capital catalana. Durant el darrer any, n’han arribat 125 cada mes.
El 2017: 1.489 adolescents arribaven a Catalunya i posaven en escac no només el sistema de protecció de menors, sinó aviat també el de joves extutelades per la Generalitat
“Hem obert nou centres de primera acollida que suposen 208 places, cinc albergs amb 135 places, centres d’acollida amb 89 llocs més i diversos pisos que en sumen una quarantena”, expliquen fonts del Departament de Treball, Afers Socials i Família. “Només durant el 2017 s’han obert tots aquests recursos i tots ells van destinats exclusivament a MENA”, sumant-se a les places de què ja disposava abans la DGAIA. “És una crisi migratòria”, conclouen.
Per afrontar-la, el darrer octubre va engegar-se una taula formada per diversos departaments de la Generalitat, col·legis professionals i entitats socials. Perquè no només cal “treballar en l’aixopluc dels MENA, sinó també en la integració dels joves extutelats”, diuen des del Departament. En aquest sentit, “abans que en facin 18 i deixin de ser tutelats per la DGAIA, se’ls explica que poden acollir-se a l’Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET)” per aconseguir un habitatge. Sempre que “es comprometin a complir un pla de treball”, apunten, com pugui ser cursar algun tipus d’estudis.
Algunes veus, però, afirmen que aquest oferiment no s’està garantint en tots els casos. En Karim Sabni és membre de Girona Acull i transmet el que els expliquen els joves extutelats per la DGAIA. Segons ells, als internats dels centres de menors se’ls adverteix que “com que hi ha un boom, no hi ha recursos” per quan en surtin. “I això m’indigna”, protesta en Karim, “perquè una cosa és que no hi hagi recursos i una altra que s’hagin d’estar al carrer”.
El passat febrer, Girona Acull va treure del carrer a nou joves extutelats. “La solució la va posar l’Ajuntament de Girona; els van posar un alberg com a solució temporal per un cap de setmana”, però s’hi van haver d’estar gairebé deu dies. En Karim admet que aquells nois “havien renunciat prèviament a un pla de treball amb l’administració”, però defensa que “tothom s’equivoca”. Tant ell com treballadores socials de Girona alerten que hi ha més joves als carrers gironins. Algunes, potser, menors “que no s’apropen”, segurament perquè el seu projecte migratori no implica estar en mans de la DGAIA fins a fer-ne 18. Amb tot, “estem fent una feina que no ens hauria de tocar fer”, es lamenta en Karim.
En Pol Gómez del Moral, educador a un Centre de Primera Acollida de menors al Poble-sec, explica que “l’habitual és estudiar-los durant sis o nou mesos per després passar-los a uns centres anomenats Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE). Però aquests estan tots plens i els joves es queixen, perquè les esperes als Centres de Primera Acollida s’allarguen, no veuen cap canvi i aquests centres tenen normes més estrictes”. Sobre el trànsit que fan els menors en fer els 18 anys i passar a mans de l’ASJTET, menciona el cas recent “d’un noi del meu centre que va sortir en fer-ne 18 i, fins que no va tenir lloc a un pis, va haver d’estar-se un mes al carrer. Molta demanda i poca oferta”.
Núria Martínez, educadora a Punt de Referència, diu que “entre gener i febrer ens han trucat educadors de sis centres d’acollida diferents demanant-nos si teníem places d’habitatge lliures per oferir a joves”
Núria Martínez és educadora a una entitat anomenada Punt de Referència: “entre gener i febrer ens han trucat educadors de sis centres d’acollida diferents demanant-nos si teníem places d’habitatge lliures per oferir a joves. Ens diuen ‘tinc dos nois que faran 18 anys i es quedaran al carrer'”. No tenen recursos ni ingressos i des de l’Àrea [de Suport als Joves Tutelats i Extutelats] estan col·lapsades. És dur, perquè aquí no tenim places lliures ni possibilitat de fer ajudes econòmiques, però treballant en xarxa podem fer altres coses”. A Punt de Referència fa vint anys que ofereixen acompanyament per l’emancipació dels joves extutelats: ofereixen suport emocional, suport educatiu i suport tècnic en orientació acadèmica i laboral. L’any 2017 van coordinar 99 voluntaris i van participar-hi 149 joves, tots ells amb situacions econòmiques i socials diverses.
A en Hamza, marroquí de 19 anys, li canvia la cara quan parla de Referents, un dels projectes estrella de l’entitat: “és com afegir algú a la teva família que t’acompanya quan més sol et sents”. S’hi aparellen voluntàries i joves extutelats que es troben un cop a la setmana durant sis mesos: “al començament només ens presentem, però a poc a poc ens anem coneixent, m’ensenya l’idioma i m’ajuda en moltes coses”. En Hamza va venir a Barcelona quan en fer-ne 18 havia de sortir d’un centre de menors a Ceuta. Va arribar sol, sense opció d’accedir al sistema de protecció català per ser major d’edat i va estar-se dos dies pels carrers del Raval. Conèixer un noi del seu mateix poble amb un procés migratori més avançat el va fer arribar a Punt de Referència, però també el va treure del carrer fins que no trobés alguna cosa de la mà d’entitats socials. Avui, estudiant d’un Programa de Formació i Inserció de fusteria i alumini, reconeix que “quan arribes aquí apareixen dificultats que no sabies que et trobaries”, però no es planteja tornar al seu país d’origen i en un futur espera “poder ajudar a la família”.
Dels prop de 3.000 infants que resideixen en centres de menors a Catalunya, el sector privat ja en gestiona el 82% de les places
El sistema de protecció català, això no obstant, afronta dificultats que poc tenen a veure amb l’auge d’arribades de menors estrangers. Dels prop de 3.000 infants que resideixen en centres de menors a Catalunya, el sector privat ja en gestiona el 82% de les places. “Aquests grups privats reben de la DGAIA entre 4.000 i 5.500 euros mensuals per cada menor que gestionen; ho fan sense cap tipus de fiscalització i són molts milions d’euros”, denuncia en Robert Morral, educador i membre de la CGT. “També hi ha centres que pressuposten serveis de neteja per més de 15.000 euros a l’any quan els mateixos educadors diuen fer aquestes tasques amb els nois”, afegeix, “o fundacions del tercer sector que lloguen pisos per menors a immobiliàries de les quals en són propietàries per un preu cinc cops major al del mercat”, tal com destapaven el passat juny al Media.cat.
“Acció Social Infància (FASI) és una de les diverses fundacions en què passen coses així”, assegura Morral. Cal recordar que FASI, Plataforma Educativa i Fundació Privada Resilis, al darrere de les quals “hi ha sempre les mateixes persones”, formen un conglomerat d’empreses que ha estat beneficiari d’adjudicacions que el departament de Treball, Afers Socials i Família va fer el 2017 per valor de 100 milions d’euros per gestionar centres de menors a Catalunya els pròxims vuit anys. La polèmica per l’estret vincle entre Ricard Calvo, aleshores director de la DGAIA, i aquestes empreses, a les quals havia estat vinculat laboralment abans de fitxar per la Generalitat, va fer-lo dimitir el passat agost. Aquest mateix gener, Calvo s’ha incorporat a FASI, entitat de la qual mai va acabar de marxar: durant la seva direcció a la DGAIA n’estava en excedència.
“Hi ha d’haver centres de menors perquè hi ha nanos a qui s’ha de protegir”, reflexiona Morral, “però imagina que aquests diners anessin a la xarxa de l’infant i que es fes un treball coordinat amb les famílies…”. Segons diu, n’hi ha moltes que són recuperables i així s’evitaria que moltes menors haguessin de recórrer als centres, “que ja és prou dramàtic”. “S’estan lucrant amb el dolor de les famílies”, conclou.
Pastera, camió i CIE
Una vintena de menors magrebins passen l’estona al davant del local d’una coneguda marca d’electrònica, ubicada al Passeig de Gràcia. “Estic sempre aquí, és on conec gent”, diu l’Abde mentre en saluda un altre que agafa el metro. “Vaig marxar del Marroc perquè no hi ha feina, escola ni diners per comprar la roba. No hi ha res. És el Marroc, ja saps”. Explica que ara que té telèfon està en contacte amb la seva família i que va arribar passant per Melilla ell sol: “vaig posar-me sota d’un camió, que va passar l’Estret dalt d’un vaixell i que va viatjar fins a Girona. Jo tenia 15 anys”.
S’hi sumen alguns més i comparteixen experiències i trajectòries. Són de Fes i de Nador. Tots els menors diuen tenir sostre en algun recurs de la DGAIA, mentre que dos dels tres majors d’edat, extutelats de 18 anys, diuen haver-lo perdut: “vam tenir subvenció durant 6 mesos i després vam anar al carrer”. Les narracions i les comparatives segueixen, mentre que un dels menors que diu haver travessat el Mediterrani amb una pastera arronsa les espatlles: “cada uno con su suerte”.
Si bé són xifres en brut, la coordinadora del grup de visites de Migra Studium al CIE de Barcelona denuncia que 48 dels 208 internats que han pogut visitar durant el 2017 van declarar ser menors d’edat
Pel que explica Marga García, directora de Migra Studium, ell va tenir sort. Si bé són xifres en brut, la coordinadora del grup de visites d’aquesta entitat al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona denuncia que 48 dels 208 internats que han pogut visitar durant el 2017 van declarar ser menors d’edat. La majoria d’ells “són persones interceptades en pasteres que entren en un procés de devolució i són retornades als països d’origen”. El Ministeri d’Interior espanyol, però, les comptabilitza com a persones adultes.
“Hi ha possibles menors que demanen no ser identificats com a tal”, diu la Marga, “ja que això pot trencar amb el seu propi projecte migratori o de reunió amb família que pugui tenir a altres països europeus”. Moltes sí que ho demanen: “quan un intern ens notifica que és menor d’edat, ho fem saber a la direcció del CIE i ho comuniquem al Jutge de Control, a la Fiscalia de Menors i a la DGAIA perquè verifiquin l’edat dels joves”. Els resultats de les proves mèdiques que se’ls practica, “amb un marge d’error a l’alça” de fins a 18 mesos, sovint no arriba a temps: els internats poden estar-hi tancats “fins 60 dies abans de ser retornats als seus països d’origen”, alerta la Marga.
Amb tot, i malgrat que “el nombre de menors al CIE podria ser molt elevat”, les dades provisionals de Migra Studium confirmen tres menors tancats al CIE de la Zona Franca de Barcelona durant el 2017. S’hi van estar entre 20 i 35 dies.
Tots tres van ser posats a disposició de la DGAIA. Si ho volen, poden passejar-se pels carrers de la ciutat on han decidit iniciar una nova vida, trobar-se amb els seus compatriotes i comparar situacions i processos migratoris. La resta, de tornada cap a casa. “S’estan expulsant menors”, diu la Marga, “és real”.
