No se sap mai com comença una història. Vull dir que quan comença una història i aquesta història et passa a tu, no saps que comença quan comença. Ho escolto i penso en els dies que vivim. Em pregunto si en el futur ens direm “… i va ser en aquell moment quan va començar tot”. Em pregunto què serà tot, què començarà, què ha començat ja, per bé i per mal. Però estic cansada de pensar en el monotema i ara sóc al teatre, així que miro de desconnectar i continuar atenta a Un obús al cor, a La Perla 29.
Dos dies després, ai, em torna la frase. No se sap mai com comença una història. Sóc a La Casa de la Solidaritat veient el documental Estados Clandestinos. Un capítulo rioplatense de la Operación Cóndor. Un militant anarquista que fou segrestat i torturat al 76 explica a càmera que, a l’Uruguai, a l’inici de la repressió moltes mesures de persecució i aniquilació de la dissidència estaven sorprenentment previstes en la Constitució -ens removem a les cadires-, fins que un dia ja no. I se’n va adonar que no només ells, els dissidents, eren clandestins, sinó que l’Estat també ho podia ser i així ho va ser, per poder-los segrestar, torturar, assassinar, fer-los desaparèixer.
Ens preguntem si bastim una nova república i no sembla llavors que les coses vagin tan lentes com de vegades es diu. Pensem després que ja fa anys que l’estem bastim i no sembla llavors que les coses passin tan ràpidament
No se sap mai com comença una història. Avui m’ha tornat la frase, no vol marxar del meu cap, la punyetera. Ha estat mentre mirava un vídeo de fa quatre anys, d’un acte a l’Ateneu Popular de 9 Barris, organitzat per l’IGOP, on gent dels moviments socials es preguntava si tenia sentit intentar entrar a l’anomenada política institucional. No em pregunteu quines estranyes rutes i enllaços m’hi han portat fins a aquest vídeo (no se sap mai com comença una ruta d’enllaços), però m’ha agradat mirar-lo en aquests dies convulsos, quan tot caduca perquè un nou despropòsit s’imposa i ja no pots atendre a mirar què va passar ahir. Ha estat un plaer, doncs, trobar una estona per mirar a 2013 i aquells debats als quals vaig assistir com tanta gent, amb el cuquet de veure què passava, dos anys després del 15M i amb tres diputats anticapitalistes, ooops, des de pocs mesos enrere dins del Parlament. Provocaven rebuig, por i mandra les institucions dins els moviments socials, sempre ho havien fet… però quatre anys després ens preguntem si bastim una nova república i no sembla llavors que les coses vagin tan lentes com de vegades es diu. Pensem després que ja fa anys que l’estem bastim, aquesta república, i no sembla llavors que les coses passin tan ràpidament.
Miro el vídeo de fa quatre anys. Els comuns encara no existien, ni tan sols la proposta Guanyem Barcelona. L’Ada Colau, una de les convidades, era activista de la PAH, institució referent i desbordant com cap altre, i, allà a l’Ateneu de 9 Barris, reflexionava si tenia sentit, o no, això de posar un peu a les institucions, i no hi confiava plenament si l’altre peu no era al carrer i donat el marge de transformació real que les institucions permetien. El David Fernàndez, un altre dels convidats, reduïa les expectatives anunciades per la pròpia CUP mesos enrere: ser el cavall de Troia al Parlament. Ens va explicar que, vist el pa que s’hi donava allà dins, si arribaven a ser dignes poni d’Esparta ja podien estar contents. No se sap mai quan comença una història. L’Arcadi Oliveres, que de començament de començaments en sap molt, també hi era, feia setmanes havia anunciat amb la Teresa Forcades la idea d’un procés constituent que recollís idees, energies i impugnació del 15M, per crear una nova constitució i un nou Estat des de baix, tant si les institucions volien com si no. En una de les coses que va posar més èmfasi, però, va ser en la necessitat de fer desobediència massiva. Veníem del boicot contra els peatges i es queixava que, a la primera multa, la gent deixés de saltar-se’ls… Es notava en la seva veu que no esperava, a curt termini, cap desobediència massiva. Què havíem de saber, llavors, ni ell ni ningú, d’urnes amagades sota el llit, només quatre anys després, d’escoles defensades amb el cos contra cops de porra, de desobediència transversal, massiva. Cossos de gent que no hi eren aquell dia a l’Ateneu Popular de 9 Barris ni sabien de la seva existència ni d’altres ateneus ni espais similars. Neurones de gent que l’1 d’octubre van raonar davant la por i els dubtes i va decidir anar-hi. No se sap mai quan comença una història.
Algú d’entre el públic va dir, recordant l’anarquista Abel Paz, alguna cosa així com: “L’important no és guanyar les revolucions, sinó viure-les. Les revolucions no es poden guanyar… però sí es poden viure”
Potser tampoc no se sap quan acaba i sovint és difícil saber si acaba bé o malament. Després del docu de la dictadura uruguaia, algú d’entre el públic va dir, recordant l’anarquista Abel Paz, alguna cosa així com: “L’important no és guanyar les revolucions, sinó viure-les. Les revolucions no es poden guanyar… ningú no les guanya mai, és impossible… però sí es poden viure”. En sentir-lo vaig pensar que viure les revolucions podria ser, de fet, l’única manera de guanyar-les. Viure-les per transformar-les i deixar-se transformar. Viure-les parant atenció i cura al fet mateix d’estar-les vivint. Perquè, si no se sap mai quan comença una història, caldrà estar atentes a cada instant i els mil començaments de viure que pugui contenir.
