Després de setze anys de trajectòria i sis discos d’estudi, els italians Talco s’han convertit en un dels puntals de la música combativa europea. El 23 de febrer es publica el seu nou àlbum And the winner isn’t i ja han anunciat una gira europea de presentació de més d’una desena de concerts que els portarà a Barcelona el 3 de març. El missatge polític de les lletres, la potència de la secció de vents i un ritme frenètic que esclata amb el directe són les seves principals credencials. Parlem amb Dema, cantant, lletrista i frontman del grup venecià.
El vostre anterior disc, Silent Town, va tancar una trilogia inspirada en el teu llibre homònim. Després d’aquesta etapa, quines diferències i novetats trobem a And the winnter isn’t?
Tot i que com Silent Town aquest nou disc també és un àlbum conceptual, el missatge és diferent dels tres anteriors. Aquest se centra més en el que és la política actualment. Bé, la política o la no política. Està més marcat per un pessimisme envers la manera de comportar-se de les persones i la societat, amb lletres sobre temes com la importància que tenen les xarxes socials en el nostre món o en la política.
Pel que fa a l’aspecte musical, aquest últim disc ha estat mesclat i masteritzat per Bill Stevenson i Jason Livermore a Blasting Room USA (Rise Against, NoFX, Hot Water Music, etcètera). Què ha aportat a les noves cançons la col·laboració?
“Al final, un component essencial de Talco és aquesta base punk i per això hem decidit treballar amb Stevenson i Livermore, per remarcar més aquest aspecte”
Jo crec que aquest disc segueix una continuïtat, perquè artísticament nosaltres tenim clar el que volem fer. El que ens passava, sobretot a la península, era que molta gent no percebia tant el component punk de la nostra música. Talco és folk, és música festiva, però també tenim una part punk molt important. Nosaltres toquem a festivals com el Viñarock, però també en altres de hardcore, per exemple. Al final, un component essencial de Talco és aquesta base punk i per això hem decidit treballar amb Stevenson i Livermore, per remarcar més aquest aspecte.
En diverses ocasions heu dit que grups com Radio Bemba, Mano Negra, NoFX o Mad Caddies han estat influències importants per a la vostra música. Pel que fa a les lletres, un aspecte al qual també doneu una gran importància, quines són les teves principals referències?
“La meva manera d’escriure està inspirada en els cantautors italians reivindicatius dels anys setanta i vuitanta”
La meva manera d’escriure està inspirada en els cantautors italians reivindicatius dels anys 70 i 80. A Itàlia hi havia un músic i poeta que es deia Fabrizio De André i jo m’inspiro molt en la seva manera d’escriure, tot i que arribar a escriure com ell és impossible. Aquesta és una de les meves principals referències. Com ell, en els meus textos sempre intento parlar a través de les metàfores i evitar els eslògans. A part, jo he estudiat història i aquest fet també ha influït en les meves lletres i en el que hi explico.
Antonio Gramsci va escriure que la música popular havia de ser la manifestació legítima dels exclosos, dels que no tenien res a perdre. Actualment, quin paper creieu que té la música en la nostra societat?
Jo, en aquest sentit, com en el disc, soc molt pessimista. Crec que la música pot ajudar, pot ser una base perquè la gent s’informi i prengui consciència, però el que passa és que molta d’aquesta gent no es para a fer el segon pas. Consideren la música com un final, quan la música és només un punt de partida per informar-se i després aprofundir. Actualment molts grups parlen a través d’eslògans i això també ha fet molt mal a la música.
Des de fa anys teniu una gran relació artística i professional amb els Països Catalans. De l’escena musical alternativa i combativa d’aquest territori, quins són els grups que heu escoltat més o hi teniu més lligam?
En aquesta gira i molts altres concerts abans hem compartit escenari amb Ebri Knight. Ens agrada molt el seu disc Foc i al final ens hem acabat fent bons amics. És un plaer compartir amb ells aquesta gira europea de presentació perquè la música que fan és una barreja de punk i folk semblant a la nostra. Nosaltres potser som una mica més punk i ells una mica més folk, però Ebri Knight és una de les nostres bandes preferides de Catalunya.
Les lletres d’aquest últim disc parlen de temes com la degradació de la humanitat, la dubtosa moral de la nostra societat o els abismes polítics que es viuen al món. En referència a aquesta última situació, què opineu sobre el moment que viu Catalunya, amb presos polítics, part del govern exiliat i les seves institucions segrestades?
“Vam condemnar la violència que va dur a terme la policia espanyola l’1 d’octubre. El que hem vist i ens ha sorprès és que, qui negava el dret a votar i fins i tot negava aquesta violència policial, eren també partits espanyols d’esquerra, no només els de dretes”
Nosaltres vam condemnar la violència que va dur a terme la policia espanyola l’1 d’octubre. El que hem vist i ens ha sorprès és que, qui negava el dret a votar i fins i tot negava aquesta violència policial, eren també partits espanyols d’esquerra, no només els de dretes. Amb això hem al·lucinat, perquè creiem que condemnar una violència com la que es va viure està per sobre de ser unionista o independentista. No condemnar aquesta violència, sobretot si dius que ets d’esquerres, és molt greu. S’estava negant el dret a votar, una cosa que mai m’hagués imaginat veure en un país europeu el 2017.
Us ha sorprès el paper d’Europa en aquest conflicte?
Si et soc sincer, no m’ha sorprès perquè no tinc confiança en la Unió Europea. Junker és amic de Rajoy, la majoria de les televisions estan de part del govern espanyol… No era difícil imaginar-se que s’acturia així. Europa obeeix el poder econòmic.
Tornant a la música, per què creieu que actualment a Itàlia no hi ha un circuit fort de música alternativa com si que hi és en altres països europeus?
“Perquè a Itàlia l’escena de la música alternativa va morir fa molts anys. Una part de la culpa la van tenir les bandes, que moltes van ser egoistes aprofitant-se de la moda del punk”
Perquè a Itàlia aquesta escena va morir fa molts anys. Una part de la culpa la van tenir les bandes, que moltes van ser egoistes aprofitant-se de la moda del punk. Aquests mateixos grups que es creien padrins de tot això, són els que ho van fer morir. Molta d’aquesta gent, després ha aprofitat per treballar com a promotors, però aquests no són com els de la península. Aquí, a Catalunya i a la resta de la península, els promotors que hem conegut t’ajuden a fer créixer la banda, a Itàlia se n’aprofiten. Fins que no es resolguin aquests problemes, la música alternativa a Itàlia no podrà tornar a renéixer de nou. L’únic consell que podria donar a una banda italiana com nosaltres seria que treballin sols, sense demanar ajuda a aquesta gent.
A l’edició deluxe de l’àlbum hi ha quatre cançons extra en què us atreviu a cantar en anglès, castellà i alemany. Per acabar bé l’entrevista, voleu desvetllar de què es tracta o mantenim el misteri fins que surti el disc?
Doncs sí, en aquesta part final de l’àlbum hem traduït quatre clàssics del grup a diferents idiomes. Ho hem fet perquè al final som una banda que no toquem al nostre país i moltes vegades, en aquests territoris on anàvem a tocar, ens deien, “per què no feu una cançó en la nostra llengua?”. En aquest disc ho hem intentat. Algun dia ens atrevirem amb el català o el basc i a veure què en surt.
