Amb un mapa d’Egipte entre les mans, la Mariam i l’Esraa, dues joves del Caire, ressegueixen amb la mirada el llarg recorregut del riu Nil a la recerca de la regió més oblidada del país. On sigui que es trobi, centraran l’atenció del seu proper projecte.
Després d’haver llançat un primer àlbum musical en què reflexionaven sobre com havien viscut la violència masclista al llarg de la seva vintena d’anys, el grup de música feminista Bnt al-Masarawa (“Les filles dels egipcis”) es proposava ara anar més enllà i apropar-se a la realitat d’altres dones que, a diferència d’elles, de la classe mitjana cairota, no havien tingut l’oportunitat de fer-se escoltar.
L’elecció no va ser difícil. Allunyat de l’enorme capital de l’Estat i del fèrtil delta que dibuixa el Nil quan abandona El Caire, l’Alt Egipte, perdut al sud del país, és una regió pobra, molt conservadora i permanentment oblidada pel dinamisme del nord.
‘Mazghuna’ és l’antic nom d’una localitat de la regió de l’Alt Egipte que fa referència a una dona empresonada o a una de colpejada i silenciada
Allà hi va néixer l’àlbum Mazghuna, antic nom d’una localitat de la regió que fa referència a una dona empresonada o a una de colpejada i silenciada, que té previst sortir a la llum després de les eleccions presidencials egípcies convocades per a finals de març.
“Vam decidir anar a l’Alt Egipte perquè ningú hi havia estat abans”, explica la Mariam, principal compositora i cantant del grup. “Sovint la gent s’hi apropa per impartir-los conferències o per oferir-los algun projecte de desenvolupament, però no per escoltar-les”, continua. Unes pràctiques assistencialistes i paternalistes que no les convencien.
“No havia trobat ningú a Egipte que documentés la història a través de la música sense oblidar les dones, i especialment les dones menys privilegiades”, afegeix la Mirat, coordinadora de la banda, abans de lamentar que, com sempre, “la perspectiva que escriu la història és la dels privilegiats”. “El que estem fent amb aquest nou àlbum és negar [aquesta perspectiva única] perquè hi ha altres persones i altres narratives”, justifica.
Sobre el terreny
Un dels principals motius que va empènyer les joves a tirar endavant el grup va ser que, fins aleshores, no havien trobat música que les representés ni que reflexionés sobre el que és ser una dona a Egipte. Tot el panorama musical quedava copat per homes que parlaven en el seu nom i que assumien com se sentia una dona. Conscients dels seus privilegis respecte a les dones del sud, i per tal d’evitar cometre els errors que denunciaven, el grup va organitzar tres tallers d’una setmana en tres governacions del sud per escoltar les experiències de les protagonistes i enterrar la imatge que se n’havien construït al Caire.
“Som conscients que el fet que siguem dones i compartim el mateix gènere no vol dir que vivim en les mateixes circumstàncies” justifica la Marina, que demana “tenir en compte tots els sistemes d’opressió, no només el patriarcal”. “No vivim la nostra vida amb una única identitat: quan camino pel carrer jo no sóc només ‘Marina la dona'”, continua, “jo sóc la dona cristiana de classe mitjana que viu al Caire i que si entra en una comissaria, el policia la respectarà”. “Totes nosaltres hem llegit sobre la tercera onada del feminisme i sobre la intersecció entre classe, raça i gènere, i aquí a Egipte també entra en joc la religió o com de lluny vius del centre [El Caire]”, observa.
Religió, estat i tradicions
Una de les clivelles de major pes a Egipte, i en la qual va voler centrar-se el grup, és la que divideix la fràgil relació entre la minoria cristiana, que s’estima en un 10% de la població, i la majoria musulmana. Amb aquest objectiu, una de les parades de Bnt al-Masarawa va ser a Asyut, una ciutat a 320 quilòmetres del Caire, on les cristianes coptes representen vora la meitat dels seus habitants.
“A Asyut totes les participants eren cristianes i algunes d’elles venien de localitats properes on són minoria”, explica la Marina, que també és cristiana. “Una d’aquestes dones ens comentava com un dia al carrer un grup d’homes musulmans la va envoltar i li van començar a tocar el cos” mentre li recriminaven la religió, recorda, “i una altra ens explicava com un home li havia posat gas dins del cos per intentar-la cremar per ser cristiana”. En aquest mateix sentit, l’Esraa narra el cas d’una mare que no havia volgut enviar el seu fill a l’escola perquè el centre es trobava en una localitat musulmana i temia que l’ataquessin. Davant el dubte, “preferia que no rebés educació”, lamenta.
“Moltes participants havien estat casades a l’edat dels 12 o 14 anys. A una la van casar als 12, va quedar-se embarassada just després i el seu marit va morir”
En el cas d’Aswan, a l’extrem sud del país, les dones “han de lluitar pel seu color de pell, tradicions com la mutilació genital femenina o la institució familiar”, relata la Mariam, de manera que quan surten de la ciutat es veuen obligades a enfrontar-se a una “societat egípcia molt racista”, agrega la Marina.
A la tercera parada del grup, a la ciutat d’el-Minya, els principals problemes que van detectar van ser els derivats de l’abandonament de l’Estat o el casament de les nenes. “Hi havia una dona que havia patit un avortament espontani i que va estar a punt de morir perquè no hi havia cap hospital a prop”, critica la Mariam, “o una altra que volia seguir amb els seus estudis però que la seva família no li ho va permetre perquè era una noia i havia de caminar cada dia sis quilòmetres per arribar al centre més proper”.
Una de les aspiracions del grup amb el nou projecte és convidar a la reflexió col·lectiva en comptes d’imposar una narrativa pròpia
“A més, se’ls sumava el problema del casament de menors, perquè la majoria de les participants havien estat casades a l’edat dels 12 o 14 anys. A una d’elles la van casar als 12, va quedar-se embarassada just després i el seu marit va morir”, continua la Mariam. “A Egipte no és legal casar-se amb menys de 18 anys, però la família sol portar la filla al funcionari pertinent que li donarà un certificat amb l’edat que la família vulgui” després de pagar-li un suborn, assenyala. “Ara creu que té 33 anys, tot i que potser és més jove, i ja té una neta”, comenta per reafirmar-se en què “no són només dones sinó dones cristianes de l’Alt Egipte que pateixen la discriminació de l’Estat i d’una societat tradicional”.
Contingut i lluita obertes
Una de les aspiracions del grup amb el nou projecte és convidar a la reflexió col·lectiva en comptes d’imposar una narrativa pròpia, motiu pel qual les cançons abracen l’abstracte perquè “cadascú que les escolti les entengui a la seva manera”, comenta la Mariam.
La voluntat de no dictar el sentit del repertori neix, alhora, del canvi que experimenten algunes membres del grup en la forma d’encarar la seva lluita feminista. “Sempre havia assumit que la meva manera [de lluitar] era l’única”, segueix la Mariam, però “a l’Alt Egipte me n’adono que cada dona té la seva manera de lluitar i que jo no tinc el dret de dir-los que han de lluitar com ho faig jo”. “Elles tenen la seva pròpia situació, coneixen la seva vida i saben el que és millor per a elles”, conclou. “Tot el que fan ja és una lluita”.
