Resistència és així, també, deserció i fuga.
Un no que obre un sí, un pas al costat
que descobreix una terra al marge
Marina Garcés
No corris, que cauràs. Després vindràs plorant a dir-me que et fa mal. No juguis amb la sopa o et quedes sense postres. Acaba’t el dinar. No molestis els altres, vine i seu com els grans. No facis marranades. Si et dic que no és que no. No cridis tant, si us plau, la gent ens està mirant. No t’asseguis al parc. Ho veus? Ja t’has ben embrutat. No toquis la finestra. Ai, si em caus avall. No facis tant de soroll, molestes a tothom. No t’apropis al foc, no entris a la cuina, i encara un altre no. No saltis més al llit. Al llit s’hi va a dormir.
No tornis tard i ves amb compte, ja saps què et pot passar. No et passis amb l’alcohol. No tastis res que no digui d’on ve. No em facis dir que no, des de fa temps tens clar que això aquí no. No deixis de fer els deures, demà potser hi ha examen i no vull que em suspenguis. No encenguis la consola altra vegada. No et gastis la mesada abans que acabi el mes. No diguis paraulotes. No parlis amb ningú mentre hi ha classe. Apaga el mòbil ja.
No mengis xocolata. No escurcis la faldilla. No et pintis així els llavis. No estimis a qui vulguis. No siguis indecent. No vulguis altra cosa que ser mare. Digues: mira que en són, de bufons els nens. No deixis que la pols taqui el teu nom de dona. Neteja ben a fons. No et queixis a la feina, accepta el sou i prou. No vulguis saber massa de res que no convingui. No ploris, que ets un home. No siguis massa crític. No siguis innocent.
No sigueu innocents. No us mostreu vulnerables, tapeu-vos les ferides amb els llençols de casa. No pregunteu per què, creieu-vos les respostes i feu que sí amb el cap sense cansar-vos. No imagineu el canvi, que el blau del mar és blau i la nit fosca. No alceu la veu. Silenci. No defenseu els altres amb versos de poetes si no voleu respostes que siguin plom al cel. No mireu lluny. No us ajunteu, no feu reunions, no us trobeu al carrer per celebrar revetlles. No ompliu les places. No digueu jo per tu faré més llarg l’estiu. No us toqueu l’entrecuix en una cantonada, no us aboqueu la nit damunt del matalàs. No aneu més enllà del que us pertoca. Prohibit sortir del centre. No baixeu mai del metro ni il·lumineu els túnels, és gran l’ombra de rates i escarabats. No us abraceu amb ganes ni provoqueu esquerdes saltant a la vegada. No digueu mai futur, aquest futur és nostre. No truqueu al veí per preguntar tens sal, un grapadet de nous, tot el valor del món?
No feu memòria, sota cap circumstància, no feu memòria. No demaneu als avis per què posar-se en peu, per què donar la volta, quedar-nos del revés. No desperteu els morts. No interrompeu la missa. No sortiu al replà, tanqueu-vos fort i amb clau. No escriviu adjectius que expliquin la bellesa d’un carrer sense asfalt. No pronuncieu verbs que facin créixer els arbres, que aquí tenim destrals, destrals i molta ràbia. No feu volar els estels. No invoqueu la pluja, la pluja torrencial que haurà de portar allaus, allaus de terra i gent, gent que camina amb flors, flors de colors encesos, encesos com els ulls de qui ha perdut la por. No defenseu la hipèrbole, molt menys la dignitat. No decidiu en nom vostre. Abandoneu la vehemència, que tot somni és fugaç. No recolliu l’aigua en galledes ni la porteu al riu perquè es desbordi, i de cop tot comenci a ser ja no només possible sinó del tot probable. No us inventeu els marges ni recorreu al fang. No ens desfeu el paisatge, els decorats. No crideu sí, volem el que volíem i així mateix volem, ben alt.
No molesteu. No voleu alt. Sigueu-nos dòcils, ben obedients. No resistiu, no us estireu a terra, abandonats als altres, sense fer força, sense usar-la, sense el més mínim moviment, com morts a qui ja no, ja no se’ls pot fer mal. No sigueu multitud, digueu els vostres noms, qui sou i d’on veniu, digueu ben alt la sang que us bat a dins. L’anonimat aquest que defenseu a crits rambles avall, barris avall, ciutat avall vessant els murs és excessiu, és perillós: serà la sal que cou sota la llengua; la llengua que, tenaç, farà silenci, i del silenci, un clam de veus vinclades que ampliarà horitzons. I als horitzons, sempre plurals, les vostres traces.
No obriu per res del món un sí, un sí que ens posi en dubte, un sí que alteri lleis, identitats, el nom de cada cosa. Negueu que ja heu après, que on hi ha poder hi ha resistència. No us desperteu encara. No feu com si sabéssiu que no s’acaten normes sense intuir la norma, sense percebre el gest que pot desafiar-les. Torneu-vos-en a casa.
No. No ho vulgueu tot, que el tot està venint. Té tanta pressa com vosaltres.
Article publicat al número 439 de la ‘Directa’
