Si el 1969 Hondures i el Salvador van entrar en guerra per un partit de futbol, sembla fins i tot lògic que, el 2017, la guerra freda (cada cop menys freda) entre les monarquies pèrsiques es desencadeni arran d’una piulada o un titular de notícia. L’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Egipte i Bahrain han llançat una ofensiva agressiva contra l’emirat de Qatar: han tallat les relacions comercials, han tancat les fronteres i han expulsat la població qatariana dels seus territoris. És la pitjor crisi viscuda entre els països del Golf durant els darrers temps.
L’incident suposa un capítol més de la tensió provocada per l’esclat de les anomenades primaveres àrabs. A una banda, hi ha un bloc immobilista, capitanejat pels Emirats Àrabs i l’Aràbia Saudita, en general partidaris de preservar l’statu quo previ al 2011. A l’altra banda, el bloc qatarià, on també trobem la Turquia d’Erdogan i el moviment dels Germans Musulmans, que va intentar aprofitar l’esclat popular i els potencials canvis de règim per guanyar influència a la regió.
L’episodi actual sembla l’esforç definitiu de Riad i Abu Dhabi per tallar les ales a Doha. Arriba tres anys després que una escalada de confrontació provoqués la retirada temporal de diversos cossos diplomàtics àrabs de la capital qatariana i exactament quatre anys després del cop d’Estat a Egipte, que va provocar un gir de 180 graus en les inèrcies geoestratègiques de la regió i va posar fre a l’avenç de la influència de Qatar a la zona.
Ara, el pretext que ha provocat l’incident són unes suposades declaracions de l’emir Hamad Bin al-Thani, que Doha nega i atribueix a un hackeig del web de notícies estatal, fet que genera la percepció de crisi provocada. També contribueixen a aquesta percepció les exigències i les acusacions de les monarquies del Golf, que culpabilitzen Doha d’haver donat suport al terrorisme, malgrat els abundants indicis que bona part del finançament i el proselitisme gihadista s’ha gestat a Riad. A més, reclamen a Qatar mesures com el tancament del canal de televisió Al-Jazira i de la base militar turca oberta al país fa un any, el trencament total de relacions amb l’Iran o l’acceptació d’un control extern durant més de deu anys, entre altres coses.
Però, per què ara? Una versió estesa assenyala que el detonant podria ser el segrest recent de 26 membres de la família reial qatariana a l’Iraq, que va acabar provocant el pagament de rescats a milícies xiïtes vinculades amb l’Iran i a gihadistes sunnites vinculats a Al-Qaida. Tanmateix, tot indica que les causes van més enllà.
Sembla evident la voluntat revengista d’un sector de les monarquies àrabs pel rol de Qatar durant les revoltes àrabs
Per una banda, sembla evident la voluntat revengista d’un sector de les monarquies àrabs que no perdona el rol desenvolupat per Qatar durant les revoltes àrabs i vol evitar qualsevol repetició. Les condicions que li volen imposar soscaven clarament la seva sobirania nacional i semblen inassumibles, per això algunes veus parlen d’un pla per derrocar l’emir i col·locar-hi algú més afí, una opció que, ara per ara, sembla poc probable.
Rere l’incident actual, hi ha la mà de Mohammed bin Zayed, príncep hereu d’Abu Dhabi i home fort de l’agenda exterior dels Emirats Àrabs, i, sobretot, la de Mohamed bin Salman, nou home fort de la casa dels Saud a l’Aràbia Saudita. De fet, Salman va ser nomenat per sorpresa príncep hereu del tron del rei Salman bin Abd al-Aziz, de 81 anys, escasses tres setmanes després de l’esclat de la crisi, fet que suposa saltar la línia successòria i passar per davant del primogènit Mohamed bin Nayef, de 57 anys i responsable dels aparells de seguretat saudites. Nayef, un home respectat a Occident pels seus esforços per desmantellar la xarxa saudita d’Al-Qaida, no només va perdre el seu lloc com a hereu, també va ser deposat com a ministre de l’Interior i es rumoreja que resta confinat en un palau de la família a Jidda. Segons algunes versions, darrerament, Nayef i Salman havien topat, precisament, pel posicionament bel·ligerant del regne saudita en matèria d’afers exteriors.
Salman, per la seva banda, sembla un home molt ambiciós. Amb només 31 anys, ha experimentat una carrera meteòrica com a ministre de defensa encapçalant l’ofensiva al Iemen, impulsant la monopolització estatal del petroli i liderant plans d’austeritat estatals. Mentrestant, ha engegat una campanya de fervor nacionalista, en un país molt poc donat a aquests exercicis. Algunes analistes destaquen la seva manca d’experiència i el seu estil massa impulsiu. El desembre de 2016, quan va anunciar l’aliança militar de països islàmics contra el terrorisme, va citar el suport de països que, posteriorment, van assegurar que no tenien cap informació sobre la iniciativa.
El nomenament de Salman no només ha generat incomoditat a l’exterior, també ha creat tensions internes. Hi ha qui ha vist la creuada contra Qatar com un element tàctic per facilitar aquest relleu hereditari i reforçar un discurs d’enemic comú exterior que silenciï qualsevol dissensió davant un relleu polèmic.
L’enfrontament és clarament polític, però no només. Tant els Emirats Àrabs Units com l’Aràbia Saudita són països exportadors de petroli, un negoci que tendeix clarament a la baixa, davant d’un gas a l’alça i que representa la gallina dels ous d’or per Qatar. El gas és considerat com l’únic combustible fòssil econòmicament sostenible en els propers 25 anys. L’Aràbia Saudita pot haver recuperat parcialment el seu pes polític regional els darrers anys, però la seva influència econòmica va clarament a la baixa. Sobretot des que la dependència econòmica dels Estats Units envers el petroli saudita ha disminuït, cosa que ha provocat que els saudites hagin decidit reconduir l’aliança i les dependències amb la compra ingent d’armament. Riad sap que el poder només es compra amb doblers. Davant la por que aquest tresor mineral pugui generar un futur reequilibri de poders a la zona, sembla que els països del Golf s’han decidit a llançar aquesta OPA altament hostil contra els seus veïns amb acusacions que arriben al paroxisme.
Article publicat al número 435 de la ‘Directa’
