Des que Catalunya ha esdevingut pàtria i ha deixat de ser país, en aquesta intermitència que tenen les malalties que, si no et maten, et fan més forta, les charnegues hem tornat a ser aquella massa de gent molesta que només és bona si obeeix o bé als uns o bé als altres.
Les charnegues som confusió i generem confusió, som les bastardes, les mestisses, aquesta gent que ni carn ni peix i a la que s’exigeix constantment que s’aclareixi i digui ben fort si carn o peix. Nosaltres no som les andaluses ni les gallegues que viuen aquí, i que van venir fa molt any. Ells i elles són les migrades, les que van arribar de vegades caminant des del sud (i tenim testimonis vius d’això a Barcelona mateix), les que eren tancades als CIE de l’època, a l’anomenat Palacio de Misiones a Montjuïc, que de palau no tenia res, esperant ser repatriats cap al sud si no tenien treball o allotjament a Barcelona. Ells i elles, que van viure a les barraques amb els catalans pobres arribats del món rural i amb els gitanos i gitanes que mai no han tingut espai. Són la gent que habità la sorra del Somorrostro durant 100 anys, entre fàbriques i deixalles, al mateix lloc on ara prenem el sol.
Les ‘charnegues’ som les filles nascudes a Catalunya de la gent de les cases regionals, indrets que no interessen perquè allà no fem cultura sinó que fem enyorança
Les charnegues no som les que van migrar: som les seves filles dissimulades, les hereves d’aquells dels qui rieu sempre que us dóna la gana, dels qui feu acudits, als qui imiteu en castellà quan voleu explicar quelcom d’estúpid i divertit, o quan voleu fer la veu d’un racista o d’un masclista. Perquè els racistes i els masclistes en aquest país es veu que som nosaltres, els de l’accent, els de la pandereta. Les charnegues som les filles nascudes a Catalunya de la gent de les cases regionals, aquests indrets que no interessen perquè allà no fem cultura sinó que fem enyorança, les que fan pudor de pobresa o de riquesa nova, aquesta que no ens agrada perquè no és prou elegant. Som les hereves dels ancorats en el temps, d’aquelles que han estat maltractades per tothom, de les que Espanya va matar de gana i Catalunya va trencar el llom. Les filles d’aquelles que ningú no ha escoltat, de les oblidades de sempre, de les que no tenen veu, de les que, després de tot allò, encara anomeneu franquistes, de les decebudes de tot i de tothom.
Nosaltres, les seves filles, ni som d’allà ni som d’aquí: no tenim lloc on anar quan ens dieu que marxem a casa nostra si no ens agrada el que passa aquí. Som les dels vuit cognoms malsonants, les de la llengua que embruta la vostra llengua, les del xivarri.
No tenir lloc quan el país esdevé pàtria és una cosa molt complicada. És habitar la frontera, que deia l’Anzaldua, una frontera que no té poesia perquè no li hem sabut donar. Hem desaparegut, ens hem oblidat d’atrinxerar-nos com a charnegues. Ens han dit “sou d’aquí o sou d’allà?” i nosaltres, desitjoses de ser com tothom és, hem escollit. Unes hem escollit el passat: hem esdevingut gallegues sense Galícia, extremenyes sense Extremadura, creant-nos un espai imaginari d’existència on mai ni hem existit ni tenim lloc per estar. I hem resistit des d’allà. Unes altres ens hem assimilat: més catalanes que qualsevol català, més indepes quan cal ser-ho, més benparlades que ningú, integrades i dissimulades sense màcula, sense cap error curricular, perfectament perfectes.
Les ‘charnegues’ dissimulades estem en estat d’observació: no tenim dret a les faltes d’ortografia, ni a criticar la pàtria, ni la llengua, ni el Govern, ni la bandera
Les charnegues dissimulades estem sempre en estat d’observació: no tenim dret a les faltes d’ortografia, no tenim dret als barbarismes, no tenim dret a criticar la pàtria, ni la llengua, ni el Govern, ni la bandera. Estem sempre sota sospita. El charneguisme assimilat comporta una dosi d’autoodi i és, al mateix temps, una forma legítima de sobreviure a l’odi. Aprofitem els avantatges de donar el pego, de què als charnegos “lo nostre” no se’ns nota a la cara sinó quan obrim la boca, i ens deixem incrustar d’un autoodi que és de classe, un fàstic dels que ens hem camuflat bé entre els catalans de debò, de les que hem estudiat, de les que pronunciem correctament les esses sonores, de les que no portem alerons als cotxes ni escoltem Estopa més que quan estem borratxes i la nit es fa llarga. A aquestes charnegues assimilades ens reconeixem charnegues quan cal, clar, els cognoms no ens perdonen. Però no exercim mai de charnegues: exercim de catalanes mentre ens deixen. Perquè sempre hi ha un moment on ja no ens deixen i ens fan recordar que nosaltres o la nostra estirp som la púrria de la pàtria, qui la retarda en el seu futur brillant, qui li nega el camí de la llibertat. I suposo que fa tant de mal llegir això com m’està a mi fent mal escriure-ho. Mirar-ho de cara i veure’m reflectida allà.
On està el nostre espai sense lloc?
Ara que el Procés ens ha tornat a posar a un centre que no havíem demanat, ara que els uns ens assenyalen com entorpidores del curs de la Història i els altres ens vénen a salvar de nosaltres mateixes, ara que tothom ens vol del seu costat, que tothom ens captura i parla en el nostre nom, em demano qui som, on estem?
No hem creat un espai charnego per viure en una identitat que es defineix, justament, per no ser d’enlloc. Només tenim les opcions de ser dels uns o de ser dels altres. Se’ns permet ser les charnegues que s’estimen Espanya i Catalunya, o les charnegues que només s’estimen Catalunya. On està l’espai charnego de demanar comptes a tothom, de reclamar la nostra història de no-pertinença com una forma també legítima d’estar?
On està l’espai ‘charnego’ de demanar comptes a tothom, de reclamar la nostra història de no-pertinença com una forma també legítima d’estar?
Hi ha una altra possibilitat de ser charnega que inclou aquest orgull, l’espai que ni recula cap a l’imaginari dels ancestres ni ens dissimula entre els veïns, de no estar assimilada malgrat que sovint ho sembla, de no encaixar en cap dels estereotips, de ni ser bones catalanes ni voler ser-ho, de no ser andaluses tampoc, ni gallegues, ni murcianes, de pronunciar les velars i palatals només quan ens dóna la gana, d’escollir estar al bell mig i no, en absolut equidistants, sinó ben molestes, ben incòmodes i ben rebutjades per tothom. On estem les charnegues que no volem pàtries, ni una ni dues, sinó cap?
Quan aquests dies de manifestacions veia les pancartes demanant a la gent que se situï amb l’opressor o amb l’oprimit, jo em demano de quina opressió estem parlant, quina és l’única opressió que ens dóna dret a situar-nos, en quina genealogia ens permeteu existir? Perquè si d’opressions dels uns i dels altres cap a nosaltres hem de parlar, aneu seient, que la conversa serà llarga.
La indiferència com a justícia històrica
Estic cada cop més orgullosa de la gent dels silencis, de la indiferència cap a l’exigència sobtada per definir-nos quan mai no s’ha acceptat la nostra definició. No s’han escoltat gens aquestes veus: s’ha cregut, amb un paternalisme que coneixem tan bé, que qui no vota és perquè no vol, perquè no entén, perquè no sap. Potser no votar, finalment, ha estat el gest més radical, ara que la democràcia està de moda i sembla el remei a tot plegat. La indiferència. Ni sí ni no… sinó tot el contrari.
Les ‘charnegues’ que volem ser-ho, que no som ni una pàtria ni una altra, som impermeables als discursos lacrimògens i això ens fa irreductibles, incòmodes, ingovernables
Ara arriba el 21-D, la festa de la democràcia que tothom està festejant. I ara calen els nostres vots, de nou. Per boicotejar, voteu-nos, ens diuen els salvadors de totes bandes. Per fer mal a l’enemic, voteu-me a mi, ens diuen. El nostre enemic, però, és tothom. És l’avantatge de no tenir lloc. Els que ens apliquen la 155 també a nosaltres, els que ens envien uns piolíns que no demanen cognoms abans d’atonyinar, i també els que ens eliminen dels llibres d’història, els que ens van recol·locar de les barraques a les perifèries, els que deixen els nostres barris sense serveis, els que ens posen el sostre de vidre, com demostren els índexs de pobresa, malgrat que sempre es nega… i els qui no dubten a assenyalar-nos com a traïdores quan no estem on ens volen obligar a estar. Perquè la crítica també és un privilegi de qui pertany a algun lloc. A qualsevol lloc.
Com ens passa tan sovint, la practicitat primarà davant la poesia i haurem de votar a aquell menys dolent. Nosaltres, que almenys, podem votar. Però s’ho hauran de currar. Les charnegues que volem ser-ho, que no som ni una pàtria ni una altra, som impermeables als discursos lacrimògens i això ens fa irreductibles, ens fa incòmodes, ens fa ingovernables. No podeu apel·lar a cap terra perquè cap terra no ens ha volgut mai. Així que, si us calen els nostres vots, deixeu-vos de banderes i parlem de realitats. Oferiu-nos millorar la nostra vida i la de les nostres companyes, no amb somnis, sinó amb projectes. I llavors, potser, us votarem.
