Estirat al sofà, sona L’inizio. La rentadora encara el final del programa llarg. S’accelera. La cinta, des dels altaveus, es precipita cap a les freqüències baixes. Moviment contrari. Penso si no estic menystenint l’obra de Nuix. Però la música i la rentadora es creuen, es perden. Se sent el tambor com tremola. Pot ser, la música, simplement una cosa? On comença una peça, on acaba? És el que diu David Toop a Oceáno de Sonido (Caja Negra Editora): “Un retorn a l’escolta, a una disposició d’escoltar el món”. Penso en John Cage, a casa seva, mentre escoltava música i feien obres a l’edifici del costat. No recordo si ho he llegit o és una imatge que m’he fet a mida.
“En principi sóc atonal”
“Jo sóc així, com les meves obres”, deia Jep Nuix, i no caldria afegir-hi gaire més. Aleshores, què pretén aquest article? Més que res, vol ser una aproximació a la música de Nuix, vint anys després de la seva mort, quan sembla que la seva obra ha deixat de tenir la presència que li correspon en la vida cultural del país.
Breus apunts biogràfics: Jep Nuix, flautista i compositor. Neix al carrer Ferran de Barcelona un 23 de setembre de 1955, dia de Santa Tecla. Beceroles musicals a l’Orfeó Català. Títol de flauta travessera al Conservatori del Bruc. De jove, es mou per l’escena del rock simfònic i la cançó: toca la flauta i compon amb el grup Gòtic i acompanya Joan Isaac i Ramon Muntaner, entre altres. Obertura de noves perspectives musicals amb el compositor Gabriel Brncic a l’escola de música de Zeleste. Primeres proves electroacústiques i composicions al Laboratori de Phonos. Estada al Laboratori de Música Electroacústica de Basilea, any 1989. Dedicació gairebé a temps complet a la composició, compaginada amb altres activitats professionals: coordinador del laboratori de so del Centre d’Iniciatives i Experimentació per a Joves de la Fundació Caixa de Pensions (CIEJ), muntador musical per a TV3 o compositor de la música de molts espectacles del grup de pallassos La Companyia Ínfima La Puça. Rep encàrrecs i guardons: la seva música és reconeguda i tocada arreu de Catalunya, de l’Estat espanyol, d’Europa i del món.
Música flexible en tensió
“Creo la meva música a partir de materials sorgits de l’experiència quotidiana. Un cop definits, els materials es transformen amb absoluta llibertat i en sentit evolutiu.(…) Aquest sentit evolutiu és una constant en les meves obres, juntament amb certes característiques aleatòries, indeterminades, obertes o flexibles”, deia.
Agafar una idea i prendre un camí, com se’n pot prendre un altre, “com la vida mateixa”, diu Nuix. Aquesta idea “va evolucionant cap endavant, cap endavant…” i n’acaba apareixent una forma. La composició, doncs, és la forma que pren el desplegament de la idea, el resultat d’aquest desplegament. Un mètode que remet al que defensava Edgar Varèse: la forma com a resultant, no com a recipient. És el mateix que diu Josep Palau i Fabre: “Però la vida és sempre endavant, l’avantguarda és sempre endavant”.
Més enllà dels recursos musicals que utilitza (ús de la simetria, isorítmia, funció polar de la nota Mi, etc.), la música de Jep Nuix moltes vegades dóna la sensació d’un llenguatge que es crea. D’una recerca, d’un naixement del llenguatge musical. Com si a cada obra l’autor hagués de trobar el material amb què vol expressar-se o, simplement, com si aquesta construcció fos la mateixa expressió de la música. Un llenguatge que s’ha d’engendrar de nou a cada obra.
L’inizio, obra per a flauta i cinta, n’és potser el cas paradigmàtic. És una obra capital dins el catàleg de Nuix i una de les seves peces més tocades; un viatge programàtic que, segons les seves paraules, “està basada en la teoria del Big Bang, des de l’origen de l’univers i la seva expansió […] passant per l’aparició de la vida i acabant amb l’aparició de l’home”.
Amb cullereta i tassa
“A mi, com a compositor, no m’agrada menjar-me el coco amb coses. Penso que, de vegades, els compositors ens mengem massa el coco i donem poc marge a la llibertat. Hi ha moments en què, encara que formalment les coses no vinguin donades, d’alguna manera has de deixar que flueixin al teu gust”.
“Es podia estar assegut aquí, per exemple, prenent un cafè i de seguida començava a picar la tassa amb la cullereta per veure quin so en treia”, recorda Isis Puig
Isis Puig, que va compartir amb Jep Nuix els últims anys de la seva vida, ens presenta, d’entrada, un músic inquiet: “Es podia estar assegut aquí, per exemple, prenent un cafè i de seguida començava a picar la tassa per veure quin so en treia, o la picava amb la cullereta, o amb la taula, per veure quin so treia la fusta de la taula, o el platet… era un buscador de sons”.
D’aquesta actitud, en deriva la fascinació que li produeix la música electrònica, mitjà que li permet crear els seus sons des de zero: és, també, l’experiència essencial de tenir el so a les mans i poder-lo manipular físicament, en retalls de cinta.
Un músic tan audaç, un caràcter tan planer. Durant el seu temps lliure, li agrada cuinar i mirar la tele: la paella, les croquetes, els canelons, “Nissaga de Poder”, el rap amb gambes.
“Ell feia la música que volia fer, ell no feia concessions per agradar, era fidel a allò que li agradava”, recorda Puig. I prossegueix: “L’Atari, l’ordinador, era una eina bàsica per ell. Cada dia el feia servir. El teclat, el sampler… al seu estudi, tot eren cables i connexions”.
L’ordinador, a principis dels anys noranta, ja tan present en el seu dia a dia: tant per fer-hi música directament com per editar partitures o extreure’n nombres aleatoris, que llavors traspassava al pentagrama, convertits en notes per gràcia dels seus propis algoritmes.
Barcelona i jo
Per emmarcar la figura de Jep Nuix en el context de la música experimental barcelonina de l’època, parlem amb Víctor Nubla, un dels músics cardinals de l’escena de la ciutat.
“El CIEJ va ser, durant uns anys, un lloc molt ben preparat per a l’experimentació audiovisual i molt obert als projectes de risc. I, precisament, en Jep era el director de l’estudi de so”, explica. “Durant les jornades [Barcelona Ficción-Romance], vam disposar de totes les instal·lacions del centre totes les hores del dia. […] Per tant, aquells dies vaig conèixer personalment en Jep i ens vam entendre molt bé”.
Fruit d’aquesta entesa, sorgeix l’oportunitat d’enregistrar nous projectes, com el disc Galvana, el procés de creació del qual dóna una idea del compromís de Jep Nuix amb la música del seu temps i el seu entorn: “Amb en Pelayo Arrizabalaga, clarinetista de Clónicos, vam decidir enregistrar un disc de clarinets més endavant. Vam explicar la idea al Jep: samplejar els nostres clarinets baixos i construir tota l’estructura de les peces amb aquells sons manipulats i organitzats. […] En Jep dominava el Cubase i l’Atari com no havia vist mai ningú. De fet, fins llavors no havia vist el treball d’àudio amb un ordinador. […] El Jep va ser imprescindible, per això vam signar els temes a trio i per això hi ha la foto dels tres a la contraportada”.
Quina relació hi havia, aleshores, entre les escenes contemporània i alternativa, per dir-ne d’alguna manera? “Als noranta, aquí ens coneixíem tots, els músics provinents –diguem-ne– del rock experimental, el free jazz, l’electrònica domèstica, com ara jo… Sovint treballàvem amb d’altres procedents de la música contemporània i l’electroacústica (Zulián, Polonio, Brncic…). […] Jo diria que s’experimentava amb més desinhibició i, precisament, l’entorn de Phonos era procliu a tocar en clubs i muntar sessions d’improvisació col·lectiva. Per tant, en Jep era una persona propera, de tenir amics comuns i de trobar-te pel carrer i parar-te a fer una birra”, remata Nubla.
Obra per ser sentida, obra per ser escoltada
I la música? On resta, finalment, la música? Avui, l’obra de Jep Nuix es toca poc. Cal anar-la a trobar. Per exemple, als discs monogràfics Intervals i Jenji, amb moltes de les seves obres essencials i en versions sovint interpretades per ell mateix. Per altra banda, el seu fons està en procés de catalogació a la Biblioteca Nacional de Catalunya i, per tant, disponible al públic d’aquí un temps no molt llunyà.
Es pot parlar de la influència que va rebre de compositors com Nono, Purcell, Kessler o Lutoslawski. Es pot fer esment de les seves idees sobre ecologia sonora
Es fa difícil, tot i així, parlar de música sobre un paper. Es pot parlar de la influència que va rebre Nuix de compositors com Nono, Purcell, Kessler o Lutoslawski. Es pot fer esment de les seves idees sobre ecologia sonora. Es pot parlar de les turbulències de Monòleg, del crepuscle en somort que evoca la Improvisació per a tubs o dels batecs sords que recorren les Nits, una obra “pensada per ser sentida, no escoltada, i no tenir ni principi ni fi”. Es pot dir que cal deambular, encara, entre altres obres fonamentals com His master’s voice, –4 a Allschwill, Riflessi, Espirals, Variacions, evolucions, mutacions o les seves últimes obres, Punt per punt i el Quartet de corda, carregades de força magnètica i misteri. Però, al cap i a la fi, les paraules s’aboquen al silenci, que és allà on comença i on acaba la música.
Article publicat al número 434 de la ‘Directa’
