Fa un any, milers de ciutadans i ciutadanes van ocupar les places d’arreu del país per denunciar les injustícies de l’actual sistema polític i econòmic. L’anunci de l’aplicació de retallades socials dures, la manca de transparència i la corrupció i la submissió de la política al sistema financer van amplificar la indignació. La violència estructural s’aguditzava i la gent va sortir al carrer com a acte de protesta, però també amb la voluntat de debatre i consensuar propostes transformadores. El moviment del 15-M va ocupar l’espai públic com a acte de protesta legítim, en un moment en què la crisi de legitimitat de la democràcia representativa i la seva classe política ja era massa evident. El 19 de maig de 2011, la Junta Electoral va declarar il·legals totes les concentracions i reunions convocades per al dissabte 21, dia de reflexió, i el diumenge 22, dia de les eleccions municipals. Les indignades i els indignats, prenent com a arma la legitimitat, van decidir desobeir la junta i mantenir les acampades.
Poc després, el 27-M, amb l’excusa d’una operació de neteja per buidar la plaça de Catalunya de Barcelona d’objectes contundents davant la possible celebració de la victòria del Barça a la Champions, els Mossos d’Esquadra van voler desallotjar la plaça. Però milers de persones anònimes i solidàries van respondre mitjançant la resistència noviolenta i, finalment, van aconseguir frustrar les intencions de la Conselleria d’Interior. Milions de persones van ser testimonis de la violència policial. Les conseqüències: més d’un centenar de persones ferides i desenes que van perdre els objectes personals. Malgrat tot, les protestes van reviure i la plaça es va omplir de gom a gom.
El moviment del 15-M s’ha impregnat dels ingredients de l’acció directa noviolenta: no col·laboració amb la injustícia, legitimitat versus legalitat i accions transparents, públiques, creatives i imaginatives, sempre assumint les seves conseqüències i mantenint una coherència entre els mitjans i els fins. A partir d’aquesta recepta, conscient o inconscientment, és com un gran nombre de persones, col·lectius i moviments han passat a l’acció directa noviolenta. El bagatge és vast, ric i divers, però en tots els casos, la societat ha actuat amb la voluntat de transformar i, en tots els casos, ha emprat mitjans no violents.
Des dels Quaderns d’Illacrua hem elaborat aquest especial sobre l’acció directa noviolenta amb la voluntat d’explicar alguns dels mètodes que possibiliten l’acció i, alhora, recuperar part del ba gatge de les lluites que conformen una altra manera d’explicar la història. La història que reivindicava Howard Zinn quan deia: “No només hi ha guerra, sinó resistència a la guerra; no només injustícia, sinó rebel·lió contra la injustícia; no només egoisme, sinó entrega personal; no només silenci davant la tirania, sinó desafiament; no només insensibilitat, sinó comprensió”.
Mètodes transformadors
[Vaga] Desestabilitzar l’engranatge del capitalisme
Podem definir la vaga com l’aturada de la producció per part de les treballadores per protestar o reivindicar alguna cosa. Entesa d’aquesta manera, es pot dir que, de vagues, n’hi ha hagut des de l’existència de les societats de classes (és a dir, pràcticament des del naixement de la humanitat). Va ser, però, a partir de l’emergència del sistema de producció que coneixem com a capitalisme, caracteritzat per la concentració de capital, la creació de grans unitats de producció i el sorgiment del proletariat industrial, que la vaga va adquirir el paper central en el conflicte social que avui figura en l’imaginari col·lectiu. La vaga il·lustra a la perfecció el principi de no-cooperació: deixant de desenvolupar les funcions que tenen atribuïdes, les treballadores posen de relleu el seu paper imprescindible en la cadena productiva. Per aquest motiu, la vaga colpeja el cor de l’engranatge capitalista i ha evidenciat el seu paper cabdal no únicament a l’hora d’aconseguir millores laborals, sinó també per derrocar governs o influir en les polítiques governamentals. També per això mateix, al llarg de moltes dècades, la vaga general revolucionària ha figurat en l’imaginari de les classes populars com l’instrument que havia de culminar la lluita obrera i portar a una societat sense classes. Al llarg de la història, s’han posat en pràctica diferents modalitats de vaga: vaga de zel (consistent en una aplicació estricta de la normativa laboral que redunda en una disminució de la producció), vaga a la japonesa (acceleració de la producció o sobreproducció), vaga de braços caiguts (amb un rendiment més baix des del lloc de treball) i vaga salvatge (aquella que es fa sense respectar la legislació vigent sobre el dret de vaga).
[Boicot] La pressió de negar-se (a participar, pertànyer, vendre o comprar)
Charles Cunningham Boycott administrava les terres del compte d’Erne a l’illa d’Achill, Irlanda. Quan Boycott es va negar a rebaixar els arrendaments al camperolat el lìder de l’Irish Land League va proposar una alternativa no violenta per obligar l’administrador a cedir: suspendre tot tipus de tractes amb ell. Els camperols es van negar a comprar-li o vendre-li res i també a cultivar o treballar a casa seva. A partir d’aquest esdeveniment, The Timesutilitza per primera vegada la paraula Boycott per descriure l’acció. Tot i així, feia més de cent anys que es practicava a l’Amèrica del Nord, sota el terme de no importació, que consistia a refusar la importació de productes provinents de la metròpoli britànica. El boicot només tindrà èxit si un percentatge elevat de la població s’uneix al moviment. Quan és generalitzat i a llarg termini, es converteix en una tàctica de consum ètic. El boicot econòmic converteix el poder de compra de les consumidores en un veritable poder social que s’oposa al de l’adversari. El boicot social consisteix a no col·laborar amb determinades persones o esdeveniments. Entre d’altres, es poden boicotejar manifestacions esportives, culturals, polítiques o trobades oficials. El boicot als autobusos de Montgomery (als Estats Units) va aconseguir acabar amb la segregació racial al transport públic. Als anys vuitanta, es van iniciar boicots arreu del món contra empreses que col·laboraven amb l’apartheid a Sud-àfrica –com Shell, Kellogg’s i Coca Cola– i contra esdeveniments culturals i esportius al país per protestar contra les polítiques racistes. Es va convertir en un boicot total i va precipitar l’abolició de l’apartheid. A Barcelona, els boicots als tramvies dels anys 50 van aconseguir anul·lar la pujada del preu del bitllet.
[Objecció fiscal] Les conseqüències del No
L’objecció de consciencia és l’actitud de negar-se a obeir una ordre o una llei, sense examinar-ne la legitimitat jurídica, per una motivació ètica, política o religiosa. Si bé hi ha molts tipus d’objecció de consciencia, al nostre país, la més reeixida ha estat l’objecció al servei militar. És a dir, el refús de participar del servei militar obligatori (la mili) per raons diverses: ja sigui pel rebuig a qualsevol forma de violència o exèrcit, perquè no es reconeix l’autoritat de l’Estat sobre l’individu ni la idea de pàtria, o bé per oposar-se a la política d’un govern determinat. A finals del franquisme, un moviment d’objectors va aconseguir el reconeixement legal del dret de no fer la mili per motius de consciència. La seva lluita, seguida de la lluita dels insubmisos, que es negaven a integrar-se a l’exèrcit i també a fer la prestació social substitutòria, va servir per estendre els principis de la noviolència i va aconseguir l’abolició del servei militar obligatori. Molt lligat a aquest moviment, hi ha el de l’objecció fiscal a les despeses militars. És a dir, la disposició de no col·laborar amb l’Estat en aquelles despeses de preparació de les guerres i de manteniment de l’estructura militar. Les objectores fiscals practiquen la desobediència quan, en fer la declaració de la renda, desvien la part dels impostos que corresponen a les despeses militars cap a projectes de solidaritat i de justícia social. A més d’aquestes formes, no podem oblidar l’objecció electoral (negar-se a participar en un procés electoral), l’objecció laboral (negar-se a fabricar un producte bèl·lic o nociu), o l’objecció ètica del personal sanitari (desobeir la normativa sanitària), entre d’altres.
[Usurpació civil] La subversió interna
L’estratègia de la usurpació civil intenta subvertir el sistema des de dins i aprofitar les seves estructures utilitzant-les per uns objectius diferents dels previstos pel sistema. Per tant, es tracta de no fer cas de les institucions que vénen de dalti seguir una estratègia pròpia de desobediència amb l’objectiu de construir un contrapoder rupturista de baix a dalt. Al llarg de la història, diferents col·lectius han aplicat aquest mètode, des del moviment obrer clàssic, amb el control obrer de la producció i el treball en comptes de fer vaga, fins a l’estudiantil, que, en situacions d’aturades, a vegades, ha optat per autoorganitzar les classes i les matèries. Solen ser processos transitoris que, com tota lluita, depenen del suport social per triomfar. En qualsevol cas, permeten visibilitzar que es pot funcionar d’una manera diferent i són un bon aprenentatge pràctic de gestió col·lectiva del poder. A gran escala, l’estratègia de la usurpació civil pot arribar a implicar la creació d’institucions paral·leles i, fins i tot, el naixement de governs a l’ombra. Aquest va ser el cas del govern de la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK), encapçalada per l’intel·lectual Ibrahim Rugova, com a resposta davant l’intent de Milosevic de laminar l’autonomia kosovar el 1990. Un altre exemple d’abast són les comunitats zapatistes, que, a partir de l’aixecament de 1994, van treballar perquè les poblacions alliberades poguessin satisfer les necessitats bàsiques (terra, educació, sanitat, aliments) a partir de governs autònoms, sense dependre de l’Estat i el sistema de partits.
[Sabotatge] De les sabates als grafits
Sabots és el nom francès dels esclops de fusta tradicionals. Al segle XIX, alguns obrers francesos van optar per col·locar aquestes sabates entre els engranatges de les maquinàries per ferles malbé i, d’aquests manera, denunciar el desacord amb les decisions dels amos. D’aquesta protesta, en va sorgir el terme sabotatge, convertit en un mètode de lluita estès, sobretot, en el món sindical i laboral. L’acció del sabotatge ataca la violència instrumental: la màquina (en el sentit més ampli) és la diana dels assalts, com a resposta davant la injustícia social. Aquesta acció deliberada –que pot prendre forma de subversió, obstrucció, interrupció o destrucció material– té la finalitat de debilitar l’enemic mitjançant l’increment dels costos de producció. Tot i que sovint ha estat titllat de violent o de coercitiu, les defensores del sabotatge al·leguen que només té un objectiu moratori i de denúncia. Per a elles, és un mètode de resistència informal que es pot desplegar en moltes variants. En ocasions, ha pres forma d’ineficiència organitzada per part de les treballadores i ha dut a la pràctica la dita “a mala paga, mala feina”. Dels piquets a les accions escomeses de certs grups ecologistes contra infraestructures pernicioses, el sabotatge comprèn molts tipus d’accions. Algunes són menys conegudes, però interessants, com el sabotatge cultural oculturejamming, en què l’art i la performanceserveixen per projectar crítiques a l’espai públic o mediàtic. Banksy o el col·lectiu Yes Men en són exemples paradigmàtics.
[Desobediència civil] Del carrer al parlament
Desobeir és dur a terme un acte públic, il·legal, noviolent, conscient i polític amb el propòsit de canviar una llei o els programes d’un govern. Actuar segons els principis de la desobediència significa apel·lar al sentit de justícia de la comunitat i declarar que no s’estan respectant els principis de cooperació social entre persones lliures i iguals. La desobediència civil és una organització no institucionalitzada de ciutadans i ciutadanes unides per una forta identitat moral col·lectiva a fi de promoure valors mitjançant el consens. Les demandes no competeixen pel poder polític i no utilitzen la violència política ni cap altra forma de coerció, sinó que es vehiculen a través de la persuasió noviolenta, la construcció de punts de vista a partir de la humilitat intel·lectual i el desenvolupament de la capacitat de lliure decisió individal. Jürgen Habermas s’hi referia com una protesta moralment fonamentada, argumentant que configura la voluntat política col·lectiva de manera no convencional. El moviment pels drets civils dels EUA n’és un exemple paradigmàtic. Així, segons Habermas, la desobediència no trenca o reorganitza l’ordre constitucional, sinó que utilitza la violació de lleis de manera simbòlica i calculada per comprometre la consciència de la comunitat i forçar-la a revisar els fonaments de legitimitat. Segons aquest principi, la desobediència civil desenvolupa un paper innovadori corrector del sistema democràtic, de manera que la resposta de l’Estat i la capacitat d’incorporar els principis reivindicats al procés institucional esdevenen la prova de maduresa del propi sistema.
[Ocupació] Foragitar la injustícia ocupant espais públics
La tàctica de l’ocupació (sense k) planteja l’obstrucció, sense obstaculitzar el pas, d’un espai públic amb la intenció de denunciar un fet i pressionar l’administració perquè actuï per resoldre-ho. L’efecte de l’acció depèn del nombre de persones implicades i de si es compta amb un grup de suport prou potent per difondre la informació. Actualment, però, aquest tipus d’accions poden tenir un ressò immediat gràcies a Internet i a les xarxes socials. D’altra banda, és una tàctica molt versàtil, en el sentit que pot ser una ocupació-manifestació per sorpresa amb la idea de sensibilitzar sobre una determinada situació injusta, o bé una acció més meditada amb l’objectiu d’arribar al límit i buscar una negociació. La història recent és plena d’exemples d’ocupacions de tot tipus: durant la transició, diverses persones jubilades van ocupar l’Instituto Nacional de Previsión de Barcelona per protestar per l’import baix de les pensions (1976). Durant el govern del PSOE, la plantilla de la naval Euskalduna va ocupar la Borsa de Bilbao per lluitar contra la reconversió industrial (1984). L’ocupació també pot ser un instrument de solidaritat i suport mutu cap a persones represaliades quan el poder públic es fa el sord. Una de les mostres més recents d’aquesta dinàmica és l’ocupació, el 26 d’abril d’enguany, de la seu de la Conselleria d’Interior per part d’un grup de Iaioflautes per reclamar la llibertat de quatre persones detingudes durant la vaga general del 29-M i denunciar la política repressiva i de restricció de drets impulsada per Felip Puig.
[Vaga de fam] El dejuni amb raons polítiques
Dos membres de Jubilats per Mallorca es van declarar en vaga de fam durant el mes de març per protestar contra la política lingüística del PP. Van aconseguir fer arribar la denúncia al Parlament Europeu. Recentment, diverses persones tancades al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca (Barcelona) van fer vaga de fam per denunciar la violència que sofreixen. Actualment, entre 1.500 i 2.500 presoners i presoneres palestines han abandonat la vaga de fam més massiva de la història després d’arribar a un acord amb el govern d’Israel per millorar les condicions dins les presons. Gandhi deia que la vaga de fam era la tècnica noviolenta més difícil. El 1932, mentre estava a la presó, va dur a terme un seguit de vagues de fam per millorar la situació de la casta de les intocables. Gandhi va popularitzar internacionalment aquesta pràctica, que sovint ha estat utilitzada per aquelles persones que consideren que és l’única manera que tenen d’aconseguir que se les escolti, per exemple, les preses. És una acció que posa en risc la vida i, per tant, ha de ser fruit de la reflexió i ha d’implicar una gran preparació psicològica. La segona vaga de fam dels presos republicans a Irlanda del Nord, el 1981, es va suspendre després que deu presos morissin de fam, incloent-hi Bobby Sands, elegit diputat durant l’acció. El dejuni limitat per raons polítiques, generalment, dura entre tres i vint dies i busca denunciar públicament una injustícia i impactar sobre l’opinió pública. Si la vaga de fam és il·limitada, pretén suprimir la injustícia.
Publicat a la Directa 272, de maig de 2012, amb motiu del primer aniversari del 15-M
