L’advocat belga Paul Bekaert, especialista en drets humans i coneixedor de la magistratura de l’Estat espanyol des del final del franquisme, qüestiona la imparcialitat i la independència del poder judicial. A la vegada, es mostra molt crític amb la doble moral de la Unió Europea respecte a la qüestió catalana. Durant l’entrevista a casa seva, a la ciutat belga de Tielt, el lletrat instiga el poble català a confiar en la capacitat d’autoorganització de la societat civil: “Quan una majoria es comporta de manera criminal, no es pot seguir sent demòcrata. Llavors s’ha de ser ètic”.
S’ha anat especialitzant com a advocat de drets humans amb experiència internacional. Va ser una decisió meditada?
Sóc actiu en diferents àrees com a advocat, però he estat molt compromès amb la Lliga Flamenca pels Drets Humans des de 1975 i em considero un advocat i un activista pels drets humans. A causa del meu compromís, em contacten regularment per a processos polítics, generalment són persones perseguides per les seves idees. Ara treballo, per exemple, en un cas de persecució de kurds i txetxens. Fora de la meva tasca estrictament professional, em dedico a escriure articles sobre drets humans, imparteixo conferències i realitzo viatges d’observació a l’estranger. Vaig anar quatre vegades a Irlanda del Nord, sis vegades a Palestina, sovint al País Basc i també als Estats Units pel judici contra els “Cinc Cubans”, acusats en un cas d’espionatge… He estat actiu com a advocat durant 43 anys i de mica en mica he anat fent camí en el món dels processos polítics.
Durant la seva trajectòria ha tingut molt de contacte amb l’Estat espanyol i el seu aparell jurídic. Com es va desenvolupar aquest vincle?
Vivint a Bèlgica he seguit de prop i de manera conscient la història espanyola des de la dictadura de Franco. Ja exercia com a advocat quan es va aplicar el garrot vil a Puig Antich el 1974 i quan es van executar condemnats bascs el 1975. Sé com era l’Estat espanyol en aquell moment i com és ara. El 1979, per primer cop, vaig fer una missió d’observació al País Basc amb la Lliga Belga dels Drets Humans, quan estaven literalment en guerra, amb una ocupació militar i una repressió tremenda. A partir dels anys 80 i 90, vaig defensar molts bascos dels quals demanaven l’extradició a Bèlgica. Alguns casos van causar molt de soroll i atenció mediàtica a Espanya. El 1997 vaig assistir al procés d’Herri Batasuna (HB) com a observador a Madrid, on 23 membres de HB havien de sotmetre’s a un judici per suposada afiliació a ETA. Eren professors, advocats i intel·lectuals que van rebre sentències molt severes, que finalment, però, van ser anul·lades en apel·lació. Vaig entendre que no existia un sentiment de justícia, ni un respecte pels drets humans i els drets fonamentals. Els jutges a Madrid no se’n preocupaven gens i consideraven molt normal que això fos així.
Recentment, ha estat contactat per defensar el president Puigdemont i dos altres consellers. Amb quins arguments ha pogut aturar la seva extradició?
“Segons la Constitució belga, simplement no es pot sancionar un càrrec públic per tot el que fa en l’exercici de la seva funció: expressar opinions, votar o aplicar una llei”
Les extradicions per una ordre de detenció europea s’apliquen en un 99 per cent dels casos. Només es pot aturar quan hi ha risc de violacions de drets humans o per falta de criteri de doble incriminació – els delictes han d’existir en els dos països. Aquest darrer punt va ser l’essència de la nostra defensa: si els fets hagueren succeït a Bèlgica, serien sancionables? I la resposta és òbvia: no. Deixant de banda l’acusació en si, segons la Constitució belga, simplement no es pot sancionar un càrrec públic per tot el que fa en l’exercici de la seva funció: expressar opinions, votar o aplicar una llei. Si el Parlament flamenc hagués organitzat un referèndum sobre la independència de Flandes i conseqüentment l’hagués proclamada i executada, ni amb tots els esforços del món podries ficar els ministres a la presó. Això és impossible. El màxim que es podria fer seria anar al Tribunal Constitucional i anul·lar la decisió per ser inconstitucional. És el que l’Estat espanyol va fer mitjançant la retirada de l’autonomia amb l’article 155 – molt discutible, segons molts especialistes -, però no es pot a sobre castigar el president i consellers, personalment. Això és molt exagerat. De l’altra banda, els cinc punts d’acusació de Puigdemont i dels altres consellers eren poc compatibles amb el codi penal belga, com els delictes de sedició, rebel·lió i connivència dels funcionaris… Era claríssim que tot això estava fet a mida.
Finalment, es va decidir retirar l’euro-ordre. Com valora aquesta maniobra?
És molt poc habitual que això succeeixi. Va haver-hi contactes entre les fiscalies belgues i espanyoles, on la fiscalia belga els va convèncer que Puigdemont i els altres consellers serien considerats impunes com a consellers en funció i, per tant, la seva extradició seria rebutjada pels tribunals belgues. Un cop entès que perdrien el cas, la fiscalia espanyola va decidir retirar l’ordre de detenció europea. S’ha de saber que la fiscalia belga donava suport a l’extradició completament, sobretot per mantenir l’amistat amb els seus companys a Madrid. La fiscalia belga es va esforçar per persuadir el tribunal belga d’extradir en Puigdemont i els altres consellers, tot i que haguessin pogut argumentar des d’un inici que serien immunes com a consellers. Això és el que jo esperava, però no va anar així. Els fiscals tenen vincles estrets a escala internacional i depenen del suport mutu.
Puigdemont i els altres consellers podran tornar fàcilment?
Puigdemont només pot tornar a Catalunya si es retira l’ordre de detenció nacional. Un client basc va viure a Bèlgica durant deu anys com a ciutadà europeu i, després, l’Estat espanyol va tornar a demanar la seva extradició per uns fets que van passar fa més de trenta anys, fins a dues vegades. La magistratura espanyola no es rendeix.
Què es pot concloure de tot això sobre la separació de poders a l’Estat?
Vull creure que el govern del PP no ha ordenat als jutges que detinguin els polítics catalans. Formalment, de totes maneres, no es pot fer. De forma informal, mai no se sabrà si va passar. Però pot haver-hi perfectament una separació de poders, tenint una magistratura totalment parcial i no independent. Els jutges poden tenir en compte simpaties polítiques personals en els seus judicis, sense que hi hagi una influència externa. La detenció de consellers catalans per motius polítics no és precisament una mostra d’imparcialitat. Durant la transició, mai es va depurar l’exèrcit, l’administració pública i la magistratura. Segons quins temes toques, els dimonis del passat ressorgeixen. La unitat d’Espanya és una idea molt arrelada.
Què reflexa la repressió policial de l’1 d’octubre?
“Estic segur que aquesta mentalitat anticatalana, que existia durant el franquisme i que es va quedar sota la superfície durant molts anys, s’ha anat ressuscitant recentment”
Indiferentment si el referèndum era legal o il·legal, no es podia aturar amb violència. Es podia qüestionar la validesa d’organitzar-lo i també els resultats. Però és totalment antidemocràtic voler impedir-lo amb la força. L’1 d’octubre va ser excessivament antidemocràtic. Estic segur que aquesta mentalitat anticatalana, que existia durant el franquisme i que es va quedar sota la superfície durant molts anys, ha anat ressuscitant recentment. Quan es tracta de bascos i catalans, l’Estat espanyol perd tota la racionalitat. Quan es tracta de la unitat d’Espanya, Franco segueix viu. Per descomptat, Espanya ha canviat durant els últims quaranta anys, però no existeix el sentit de justícia tal com el coneixem a Bèlgica. Aquí som una democràcia des de 1830, però a Espanya tot això és molt recent. Hi ha poca afinitat amb la democràcia. Però això no vol dir que Espanya no sigui un estat de dret.
Molts catalans i catalanes esperaven que la comunitat europea condemnés l’Estat i que, fins i tot, intervingués de certa manera. Això no va succeir.
És obvi que Rajoy té molta influència en el Partit Popular Europeu (PPE) i que el PPE frena la condemna a Espanya per part de la Comissió Europea. Juncker diu que Puigdemont i els altres consellers van vulnerar la llei, però això és discutible i no considero que sigui motiu per encarcerar-los. També diu que la magistratura espanyola és independent, que existeix una separació de poders i, per tant, hem de deixar-los actuar. Però Polònia està sent sancionada perquè no respecta la democràcia, ja que el seu govern no és membre del PPE. A Hongria i Espanya el govern es troba en el PPE, i els deixen en pau. L’interès partidista del PPE i la seva majoria al Parlament Europeu estan per sobre de la democràcia, és tan senzill com això. Si vuit ministres d’un govern vigent fossin detinguts a Turquia, ningú s’aguantaria de poder criticar-ho. Ara bé, quan succeeix a Espanya, no hi ha qui s’indigni.
Què pot esperar el poble català d’Europa?
Europa no posarà entrebancs a l’Estat. Deixarà que el problema es vagi dessagnant. Si els partits nacionalistes tornen al poder, es tornarà a aplicar l’article 155, i Europa no farà res, n’estic convençut. Molts països europeus tenen regions que es volen separar, i certament, Europa està en contra de la idea d’independència. França també és anticatalana i té problemes amb Còrsega i la Bretanya. També hi ha pobles apàtrides a Itàlia, Escòcia i Irlanda. A l’Europa dels estats-nació no hi ha lloc per als pobles apàtrides. Paradoxalment, la majoria d’aquestes regions són molt més proeuropees que els estats, que no veuen amb bons ulls cedir sobirania. Una veritable Europa s’hauria de constituir al voltant dels pobles i les regions, perquè aquests s’han mantingut junts com entitats quan es van obrir les fronteres internes. Amb el temps, els estats-nació desapareixeran, en tot cas en el món globalitzat del segle XXI.
Què pot fer el poble català, en aquest moment, per defensar la seva autonomia?
Vist des de fora, la situació és molt difícil. No sóc nacionalista, però estic preocupat per la democràcia i pel respecte per la voluntat dels pobles. En el Tractat Internacional sobre Drets Polítics i Civils, el primer article és l'”autodeterminació dels pobles”. És un dret fonamental. Els catalans han de lluitar per aquest dret bàsic i per una millor autonomia. Serà possible quan hi hagi prou pressió social i si l’altre costat entra mínimament en raó. Però dubto que fins i tot una actitud més moderada comptaria amb el suport d’Europa. Europa dóna suport als partits polítics nacionals.
Per tant, Catalunya es pot referir als drets fonamentals internacionals, però si l’anomenada democràcia espanyola no ho fa, ningú els farà cas?
“No ens hem de sotmetre a la voluntat de la majoria quan aquesta divulga idees o actes no ètics o criminals”
La democràcia té una feblesa: suposa que la majoria té raó, però això no és cert en absolut. La majoria no té necessàriament bones intencions, es pot deixar enganyar i pot prendre decisions molt insensates. No ens hem de sotmetre a la voluntat de la majoria quan aquesta divulga idees o actes no ètics o criminals. Arribat aquest punt, ja no es pot acatar els principis de la democràcia i s’ha de rebutjar la voluntat de la majoria. En aquest punt, només es pot ser ètic. Crec que amb l’empresonament dels líders polítics catalans per les seves idees polítiques, el sistema espanyol (magistratura – poder legislatiu – poder executiu) no és ètic. Cometen delictes com a règim elegit de manera democràtica i sostingut per una majoria a la resta de l’Estat. Si una majoria dóna suport a una actitud antidemocràtica, els catalans no ho han d’acceptar.
Però, sense estructures polítiques fortes, la regió catalana és molt feble per fer-se valdre…
Els catalans no s’han de capficar amb les institucions, els parlaments i els governs. Hi ha molta energia i moltes opcions de reforma fora dels parlaments. A través d’Internet i gràcies als mitjans socials és molt més fàcil que abans difondre idees ètiques i democràtiques, i exercir una influència qualitativa. Crec que això està passant a Catalunya en aquests moments. Només cal veure l’organització dels Comitès de Defensa de la República (CDR) o la manifestació a Brussel·les de 45.000 persones. Un grup relativament reduït de persones denunciant injustícies és capaç d’aconseguir molt. El mur de Berlín també va caure a través d’un moviment ciutadà. Aquesta és l’esperança que vull donar al poble català.
