“Va escoltar pacientment moltes històries sobre persones desafortunades i després es va dedicar a divulgar la causa de les malalties dels pobres. Sobrecàrrega de treball, malnutrició, falta d’aire net i d’alegria de viure”
Emma Goldman sobre Durruti, 1936
“A tu t’han dat l’herència, a mi m’han dat la vida. Va com va. A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida. Va com va”. Ahir, l’Ovidi dels 36 oficis, en cas de no haver mort d’un càncer d’esòfag, hauria fet 76 anys. Ahir era el Dia Mundial del Càncer. Un tema antipàtic. Els dies mundials es van inventar, en part, perquè els mitjans parlin d’allò que no volem sentir parlar. I jo aprofito per parlar-ne. Perquè van dues amigues mortes en molt poc temps. Perquè aquella percepció que totes tenim que el càncer creix sense parar no és paranoia. És molt real: hi ha molts malalts de càncer, massa, molts més dels previstos per la mateixa ciència. Un de cada dos homes i una de cada tres dones no escaparem segons la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica. La bona notícia és que el 50% dels càncers ja es curen. Sobretot si tens diners.
Què apoyo Mariano si l’any passat vas retallar el 20% dels fons d’investigació per al càncer i 180 investigadors i investigadores del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas aniran al carrer?
La lluita contra el càncer és una mena de gran lloc comú universal. Susan Sontag, que va patir el seu i va escriure sobre la malaltia i les seves metàfores deia que aquesta, la militar, millor tornar-li a qui fa la guerra. I ens la fan. Ens la van fer les necropolítiques de Boi Ruiz i les intencions poc clares de Comín. Ens la fa el 155 d’un govern que retalla i privatitza. “Mi apoyo a todas las personas, y a sus familias, que luchan para ganar la batalla a la enfermedad. Solidaridad y esperanza en el #DíaMundialContraElCáncer”. Tuaapooooyo? Què apoyo Mariano si l’any passat vas retallar el 20% dels fons d’investigació per al càncer i 180 investigadors i investigadores del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas aniran al carrer? Què apoyo si les ajudes a la ciència han baixat a nivells de 1999? Si dediques només l’1,19% del PIB a ciència i tecnologia. La meitat que a la resta de la UE. Serà per això que tenim més de 15.000 investigadors repartits pels centres de recerca de mig món.
Per lluitar contra el càncer cal alguna cosa més que psicologia positiva. “Prevenir el càncer està a les nostres mans”. “Fins a un 40% serien evitables amb hàbits de vida saludables”. Bonica mentida. El codi postal és més important que el codi genètic. The Lancet ha publicat aquest any els resultats de l’estudi mundial més gran sobre la supervivència en el càncer i les desigualtats són sagnants. En Richard Sullivan, del King’s Health Partners Comprehensive Cancer Centre de Londres ho descriu bé: vivim en una oncoplutocràcia, els progressos en investigació i tractaments només beneficien els països i els pacients rics. Com en temps de Durruti, no són els hàbits poc saludables sinó les vides poc saludables. Les cases poc saludables. Les feines poc saludables o l’absència de feina el que és poc saludable. La desigualtat brother, la desigualtat. A l’OMS no li agrada el tema. Seria com fatal haver de posar als paquets de tabac “el capitalisme t’està matant”. Sabíeu que allò d’una vacuna cubana contra el càncer no era una llegenda urbana? Ja s’ha començat a provar als Estats Units.
Carme Borrell, la gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona confirma que a Nou Barris i Ciutat Meridiana hi ha més càncer –i alzheimer– que a Pedralbes i Sant Gervasi, i l’Asociación Española contra el Cáncer que empobreixes quan caus malalt. 25.000 malalts entren en risc d’exclusió cada any. Emmalalteixes quan ets pobre, empobreixes quan estàs malalt. Molt més quan ets una dona. I després sempre vindrà algun il·luminat i et dirà: “T’has de cuidar”. Els malalts, les malaltes, no han de lluitar. No s’han de cuidar. Hem de lluitar els sans, mentre ho estem, per tots ells. Hem de cuidar-los i lluitar per un sistema que permeti tenir cura dels més vulnerables.
Tots els polítics i periodistes que van a les tertúlies del FAQS o de la Sexta haurien de passar algun matí a la sala d’extraccions o al bar de l’Oncològic de Bellvitge. Per veure, sentir i olorar totes les desigualtats
Tots els polítics i periodistes que van a les tertúlies del FAQS o de La Sexta haurien de passar algun matí a la sala d’extraccions o al bar de l’Oncològic de Bellvitge. Per veure, sentir i olorar totes les desigualtats. Totes les fragilitats. Els iaios que arriben una hora i mitja abans perquè no s’aclareixen amb el lector làser i la targeta sanitària. Les dones que inventen i reinventen com amagar els seus caps calbs. La gent en cadira de rodes que surt a respirar l’aire fresc en un dels trams més contaminats de l’àrea metropolitana. Potser parlarien d’altres coses. O d’una altra manera.
Per les meves amigues mortes i per les amigues vives. Per les vostres. Lluitem de debò contra aquest sistema assassí. “A tu t’han dit preciós, a mi m’han dit: Tu calla. Va com va. I jo no vull callar mentre tu tens la tralla”.
* En record de la Sesi Villegas que va morir fa un any i de la Maria Luisa Jiménez que va morir fa tres mesos.
PD 1: Sembla que entrem en les setmanes més fredes de l’any. No oblidem els veïns que poden passar fred. No oblidem la gent que viu al carrer.
PD 2: El Conseller Comín em va convidar al seu despatx després d’escriure una columna molt dura contra ell. Tampoc no m’agrada el projecte de llei que va deixar pendent. Però preferiria mil vegades tenir-lo més a prop, i no exiliat, per dir-li a la cara. Per poder dir-li al seu despatx o a una concentració al davant del seu despatx.
