Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La revenja de Caín

Abel Matutes al costat del diputat de Podemos Salvador Aguilera, que llueix una samarreta crítica / Arxiu

Existeix un nom a Eivissa carregat d’unes connotacions que van molt més enllà del seu origen bíblic i llegendari, i aquest nom és Abel. El besavi Abel, Abel pare i Abel fill representen tres generacions d’una nissaga que deu sentir-se ben orgullosa d’haver aconseguit que un simple nom de pila quedi associat per sempre i sense vacil·lacions al seu clan, el dels Matutes.


Abel Matutes al costat del diputat de Podemos Salvador Aguilera, que llueix una samarreta crítica |Arxiu

 

Abel Matutes Juan, als seus 76 anys, continua exercint de patriarca de la família més poderosa –de bon tros– d’Eivissa: res humà que hi passi els és aliè, literalment. Tot passa per les seves mans. Per començar, és pràcticament impossible posar un peu a l’illa si no és per mitjà d’una de les innombrables empreses on participen en més o menys proporció, entre les quals figuren les dues navilieres que operen a l’illa, Baleària i Transmediterránea, i la companyia aeronàutica Air Europa. Una vegada hi som, la cosa no millora. Sota dues societats que teòricament acullen els seus negocis hotelers –Palladium Hotel Group i Residencial Marina– s’amaguen un embull d’empreses constructores, immobiliàries, depuradores d’aigua, equipaments turístics, processadores i distribuïdores d’aliments, ports esportius, companyies de parcs aquàtics…

Però la nissaga comença, dèiem, amb el besavi Abel, que, a més de crear la primera companyia elèctrica de l’illa, va fundar la Banca Abel Matutes. L’avi Pedro, regidor durant la dictadura de Primo de Rivera i diputat durant la República, va continuar els negocis, que van arribar al fill –l’Abel pare que esmentàvem abans– considerablement engreixats.

L’Abel pare va ser batlle durant la dictadura franquista i senador després de la mort de Franco. Va ser, a més, membre del Congrés dels Diputats i de la Comissió Europea, successivament, i ministre d’Afers Exteriors durant el primer govern d’Aznar. Paral·lelament, el Grupo Empresas Matutes, que durant els anys vuitanta i noranta es va especialitzar en destinacions vacacionals sense grans pretensions dins l’àmbit estatal, continuava creixent i expandint-se a Itàlia, el Carib, Mèxic o el Brasil fins a convertir-se en el hòlding actual que aixopluga l’enfarfoll d’empreses dels Matutes.

Certament, és ben difícil seguir el rastre de tots els negocis que s’hi acullen, repartits entre els membres del clan de manera que les vendes creuades entre les pròpies empreses fan impossible avaluar-ne els beneficis. A banda de les fundades sospites de blanqueig mitjançant l’enviament de capital no declarat al Carib, les relacions de comptes que el Grup ha anat dipositant al Registre Mercantil –de les quals durant dos exercicis consecutius en van desaparèixer misteriosament les pàgines més significatives per tornar a aparèixer, igual de misteriosament, anys després, arran d’una investigació del periodista David Page a la revista digital Sabemos– desvetllen l’existència de societats domiciliades a Holanda que permeten eludir el pagament d’impostos.

Un robatori perpetrat a les oficines del Grup l’any 2013 va posar al descobert l’opacitat dels comptes dels Matutes: els 180.000 euros sostrets que el Grup havia denunciat inicialment van anar creixent a mesura que la investigació avançava i s’anaven trobant, repartides aquí i allà, diverses parts del botí, fins a arribar a la quantitat de dos milions d’euros no declarats per l’empresa, que, per cert, es van retornar als propietaris saltant-se tots els protocols policials habituals i sense cap investigació per esclarir-ne els orígens.

El comando artístic CAÍN ha subvertit les principals imatges gràfiques de la nit eivissenca |Arxiu

El relleu generacional del clan ha estat protagonitzat especialment per dos dels fills d’Abel pare. Estrella Matutes, d’una banda, va provar sort amb la política com a consellera d’Urbanisme del 2003 al 2007, període durant el qual va gestionar la polèmica autovia d’Eivissa, un projecte que, amb un pressupost inicial de 8,3 milions d’euros, l’any 2036, quan s’acabi la concessió per sistema de peatge a l’ombra amb què es va finançar, haurà costat a les illenques 600 milions d’euros: l’autovia més cara d’Europa. Acabada la legislatura, i després d’un intent frustrat, impulsat per Jaume Matas, d’erigir-se com a diputada pel PP, es va retirar de la vida política per dedicar-se als negocis familiars.

Abel Matutes fill, Júnior, d’altra banda, ha centrat les seves energies exclusivament en els negocis familiars: als 30 anys era director general del Grupo Empresas Matutes, i avui dia, als 38 anys, és l’artífex d’una reorientació dels negocis familiars cap al sector del luxe sota la firma Palladium Group. La insígnia d’aquesta exitosa reconversió és l’exclusiu club Ushuaïa, que des de 2011 marca el ritme de les nits eivissenques i és la pedra angular, juntament amb la discoteca HÏ, recentment inaugurada, del nou i ambiciós projecte comandat per Abel Júnior, que pretén redissenyar la imatge d’Eivissa com a destinació turística de luxe.
Inspiració dadaista: humor corrosiu i actitud nihilista

La cuidada imatge corporativa del club Ushuaïa i la discoteca HÏ mostren clarament aquesta tendència, amb una sofisticada estètica avantguardista de reminiscències camp que aposta per l’hedonisme i es delecta en el malbaratament i en el gust concupiscent per l’abundància. És la cultura del luxe pel luxe, un escenari molt semblant al que descrivia Tristan Tzara en parlar de l’eclosió del moviment dadaista en un moment en què “el mal gust amb pretensions d’elevació campava a la seva […], caracteritzant la força de la burgesia en allò que tenia de més odiós”. I, certament, les correspondències entre l’actitud provocadora del dadaisme i del col·lectiu CAÍN són palpables. L’humor corrosiu, l’actitud nihilista i un ús molt refinat del fotomuntatge i el collage són altres trets d’inspiració dadaista reconeixibles en el Comando Artístic Illenc Nihilista, un acrònim gens casual –Abel Matutes pare i fill són víctimes habituals de les seves paròdies–, com constata el segell que el col·lectiu sol fer servir per signar les seves obres i que mostra una mà alçada brandant, amb gest entre amenaçador i triomfant, una maixella de ruc, en clara al·lusió a la tradició de representar la mort d’Abel en mans de Caín a cops de maixella. Un altre element significatiu que apareix de manera recurrent a les obres signades per CAÍN i que ja és present al segell del col·lectiu són els escarabats de cuina, en al·lusió satírica a les formigues que simbolitzen gràficament una de les festes més exitoses del club Ushuaïa, Ants, i que alhora simbolitzen la cara B del glamur dels estius eivissencs, les seves clavegueres: les pràctiques abusives i il·legals que es perpetuen amb la connivència de les autoritats i els efectes invasius, contaminants i càustics del negoci turístic a l’illa.

Un element recurrent a les obres signades per CAÍN són els escarabats de cuina, que simbolitzen la cara B del glamur dels estius eivissencs, les seves clavegueres

L’humor i la riallada ostenten el poder subversiu i poderosíssim de capgirar l’ordre i les relacions jeràrquiques establertes, com hem pogut comprovar recentment, quan una benaurada coincidència va fer atracar al port de Barcelona un creuer carregat de policies decorat amb els personatges protagonistes de la sèrie Looney Tunes. L’ombra amenaçant de les forces de l’ordre, prestes a reprimir la població, va quedar desactivada –ni que fos momentàniament– en l’imaginari col·lectiu gràcies a la identificació humorística entre dos caràcters antagònics, el de la força bruta i irracional, per una banda, i el de la fragilitat i la innocència no exempta d’astúcia, per l’altra, una disfressa involuntària que evoca el capgirament de les relacions de poder propi dels carnavals i el seu efecte catàrtic.

El col·lectiu CAÍN és molt conscient del poder transgressor de la sàtira, clarament influenciat per pràctiques com l’anomenat détournement, un concepte encunyat per la Internacional Situacionista (i al seu temps hereu del fotomuntatge dadaista) basat en la reutilització d’eslògans, imatges publicitàries o campanyes de màrqueting per crear, mitjançant la paròdia, un missatge oposat a l’original amb un efecte crític. De caràcter anònim i obert –qualsevol que vulgui crear una sàtira i signar-la amb l’acrònim CAÍN en pot formar part, diuen–, el col·lectiu s’inspira en organitzacions anticapitalistes com l’estatunidenca Adbusters Media Foundation, que, mitjançant pràctiques inspirades en el mateix principi del détournement, utilitza la publicitat com a mitjà de reflexió per atacar la societat de consum, amb la intenció de compensar, d’aquesta manera, el poder de manipulació que la publicitat mateixa exerceix.

 

Especialment hilarant, en aquest sentit, és la versió manipulada per CAÍN del vídeo promocional de la discoteca HÏ, on la sofisticació camp de l’original s’amaneix amb imatges al·lusives a la corrupció i la destrucció del medi i amb la presència constant dels escarabats de cuina, i que té el seu moment àlgid –i gloriós, diríem– en l’escena d’una dona que llepa voluptuosament el rostre d’un ninot o un maniquí –en un intent de subvertir els rols de gènere masclistes que imperen en la clubbing culture cosificant la figura masculina?– i que és substituït per CAÍN amb el rostre d’un Abel Matutes pare rebent la llepada amb cara de circumstàncies.

El cartell que anuncia les sessions del DJ internacional David Guetta al Club Ushuaïa –omnipresent a les nits eivissenques i a tots els panells de propaganda de l’illa– va servir per denunciar la mort d’un agent de seguretat de la discoteca a mans del seu cap, un pròfug de la justícia portuguesa amb antecedents penals. Ushuaïa no va donar mai cap explicació pública del fet.

Els cartells satírics sorgeixen en un moment d’un cert canvi de percepció de les tan lloades bondats del turisme per bona part de la població de l’illa

El cartell promocional de les sessions de Paris Hilton a la discoteca Amnesia serveix per recordar el registre que es va dur a terme al local l’any 2016, una operació conjunta de la Guàrdia Civil i Hisenda durant la qual es van trobar dos milions d’euros en efectiu i es va detenir el propietari de la discoteca i diversos col·laboradors, acusats d’evasió fiscal, tot i que temps després se’ls va posar en llibertat amb càrrecs malgrat la petició de presó incondicional de la fiscalia.

Els cartells satírics de CAÍN sorgeixen en un moment d’un cert canvi de percepció de les tan lloades bondats del turisme per bona part de la població de l’illa, tradicionalment complaent amb la indústria, que comença a patir-ne els efectes devastadors, especialment preocupants en el problema de l’habitatge, una autèntica xacra social; però també en altres àmbits com el mediambiental, amb la desaparició fulminant de les praderies de posidònia o l’assecament dels aqüífers subterranis. A més de donar veu i difusió a casos que massa sovint reben una cobertura insuficient i esbiaixada per part de la premsa local –subvencionada en bona mesura gràcies a la publicitat de les discoteques–, les sàtires de CAÍN són una alenada d’aire fresc per a una societat tradicionalment servil, acostumada a l’omnipotència dels cacics. La seva caricaturització en certifica el desgast, la pèrdua del poder absolut, aquell instant de llibertat inaugural que mostra que, parafrasejant Valle-Inclán, “los héroes clásicos se han ido a pasear al Callejón del Gato”.

*Article publicat originalment al número 444 de la ‘Directa’