Semblava un boig, un bruixot, un ionqui, un salvatge. I bé: ho semblava perquè ho era. Amb el temps els seus desafiaments al teatre occidental, burgès, racional i textual van ser seguits. A Catalunya, la influència i la continuïtat del llegat és clara en l’obra de gent com Albert Vidal, o en la ràbia de La Fura dels Baus, promotors d’una escena que perseguia un espectador fora de la zona de confort. El seu llegat (el d’Artaud) es pot resseguir al llibre La mirada obscena (Editorial Comanegra), una vintena d’entrevistes sucoses a directors i creadors de l’escena, coordinades i editades per Ferran Dordal i Albert Arribas. A la recopil·lació, hi apareix Sol Picó i Carles Santos, que tant deuen als artistes de la patafísica, el surrealisme i la crueltat. Gent com el furero Àlex Ollé comenta com muntaven espectacles rabiuts i arreplegats sota els ponts i pels racons, i Artaud treu el cap també en el primitivisme, la radicalitat i la deformitat de l’obra de Calixte Bieito, entre altres.
En tota l’obra d’Artaud es dóna una lluita a mort contra la cultura preestablerta i a favor d’una violència estètica i ritualista, arcana, onírica i visceral, que explota en esdeveniments teatrals que són com un exorcisme. Un exorcisme que, donat el “present estat de degeneració”, vol impactar a través de la pell, dels sentits. Com fa el circ: no el Cirque du Soleil, s’entén, sinó els rituals de fang, els silencis, les bèsties del circ d’ara mateix, que aquests dies es poden veure al Mercat de les Flors. I per això és tan interessant invocar ara Artaud, lliurar-lo de l’ambre de la Història i de la presó de l’Acadèmia. Ara precisament, quan ens envolten els emojis i les influencers, els six-pack dels futbolistes i la melmelada dels cantautors, és quan més cal sentir-se amb plenitud i sentir el pes de les coses. Ara que el bla-bla-bla del teatre de text vessa per tot arreu i el la-la-la dels musicals ho omple tot de bon rotlle, esperem amb candeletes que entri Artaud en escena, enfurismat i ben armat amb un martell. Sembla un bon moment per invocar el gore exasperant i l’espiritualitat extrema que nien en Per acabar amb el judici de Déu, que els de Teatre Kaddish/Nozomi700 presenten a La Seca de Barcelona fins al 29 d’abril.
En tota l’obra d’Artaud es dóna una lluita a mort contra la cultura preestablerta i a favor d’una violència estètica i ritualista, arcana, onírica i visceral, que explota en esdeveniments teatrals que són com un exorcisme
La peça es teatralitza i es grava en directe, i després es fa un debat entre els espectadors sobre la pertinença o no de la seva emissió per ràdios públiques. Es recupera així la circumstància de la seva gènesi, ja que el text va ser encarregat i enregistrat el 1947 i havia de ser emès a la ràdio pública francesa, però finalment fou censurat i prohibit. Ara es representa com una peça de ràdio-dansa: una contradicció o un oxímoron que, de fet, ja està implícit en una composició sonora (i en l’espectacle que la desplega) al voltant de la carn, la visceralitat, la corporalitat, la fecalitat i la divinitat. Així que les veus s’encarnen aquí per fer present una revolta contra un sistema que, mentre ensopeix i endormisca els intel·lectes amb les idees, oprimeix el cos, l’ensinistra i l’anorrea. I és per això que Artaud, que sabia de què parlava i ho feia des de l’experiència, exclama: “Vaig fer-ho esclatar tot/ perquè el meu cos/ ningú no el grapeja”.
B de Brossa
Joan Brossa va escriure les seves primeres peces de poesia escènica a la dècada de 1940, i són doncs accions anteriors als happennings de l’Allan Kaprow o a les performances d’Yves Klein. El 1944 escriu El gran Fracaroli, un homenatge al transformista Fregoli, el rei de la disfressa i de la velocitat de qui Brossa deia que “representa el tot en l’u i el màxim en el mínim”. En aquesta peça performativa i musical l’avantguarda fa esclatar la teatralitat del teatre de text, en mil bocins que se succeeixen en una concatenació d’irrupcions, transformacions i gags, enfilant un tema antiargumental que anuncia directament que “l’art és vida i la vida és transformació”. Participant del seu surrealisme humanista i llibertari i llegint amb les seves ulleres (sense vidre) potser podrem abandonar la passivitat i surfejar les onades de la sobreinformació, rient-nos dels taurons de la superficialitat i la gravetat, de la simplicitat i la complexitat.
El gran Fracaroli és un escampall de fragments de circ, music-hall, il·lusionisme, dansa, fregolisme, commedia dell’arte, ventroliquisme, strip-tease, titelles, ombres xineses… La intel·ligència lúdica brossiana ens fa veure que “el mirall és a trossos i entre tots hem d’intentar cosir-lo”, i amb l’artifici desemmascara tot de veritats: en les seves mans, un numeret de strip-tease té connotacions anticonsumistes i és un bon resum de la lluita de classes. La companyia Els Pirates ha dut Brossa a escena en diverses ocasions, la darrera al Círcol Maldà, on fins a principis d’abril s’ha pogut veure aquesta obra en un espectacle de sala i alcova, lleuger i divertidíssim, que lligava molt bé les peces escèniques dels anys 40 i 50 amb algun dels Poemes irregulars.
Aquest teatre té un abast incalculable, és un jardí enorme i estrany regat amb les aigües del surrealisme, per on semblaria fàcil perdre’s i desorientar-se
