Neix. Produeix. Mor. El cercle capitalista en la seva síntesi. Per trencar-ho, per oposar-t’hi, només queda una cosa: la lluita. Sempre has sigut d’esquerres, sempre has militat, sempre t’has autoorganitzat. De la teva manera.
Arriba un punt de la teva vida on t’assabentes que el que vols fer, i se’t dona bé, és informar del que passa. Entres en el micromón de la contrainformació o estudies periodisme, o les dues coses a la vegada. I potser penses que “la ploma és més poderosa que l’espasa”. De manera assembleària, per descomptat. Entres en una cooperativa, participes en l’economia social i solidària. Muntes una cooperativa de comunicació. O audiovisual. O un mitjà. Com la Directa, vaja.
I un dia, arriba una vaga. La que sigui. Social, laboral, feminista, contra la repressió. I què fas? Deixes de treballar i participes en la vaga? Segueixes treballant per fer una bona cobertura? Treballes de manera militant? Milites treballant? En els últims mesos, hem hagut de debatre en profunditat per trobar la manera de permetre a totes participar en les vagues, de decidir què volem fer i a la vegada poder mantenir la cobertura informativa necessària. I a cada vaga ens trobem amb el mateix debat.
Quina seria la solució? Potser no la tenim, i ens toca, cada vegada, buscar-ne una de nova. El 3 d’octubre tancàvem un número del paper on hi havia un destacat reportatge fotogràfic sobre l’1 d’octubre. Pensàvem que era important mostrar amb imatges la vaga. I, tancades a la redacció, patíem per no poder estar totes al carrer. El 8 de novembre vam decidir fer vaga, que al final es va transformar en una massiva militància: treballar com si fos qualsevol altre dia, sense cobrar. I amb la vaga feminista del 8 de març? Com es pot resoldre la qüestió de gènere, permetre a totes les dones fer vaga i a la vegada no generar una cobertura massiva feta per homes? Com ens podem solidaritzar sense ocupar espai? Ho vam intentar: gràcies a la militància vam mantenir la cobertura, feta per dones, les protagonistes. I cap de nosaltres vam cobrar el jornal, preferint donar-ho a “Lola no està sola”, una associació per dones sense sostre. Així vam intentar resoldre el dilema: cada cop, una solució diferent.
——————————–
Més que mil paraules
EDITORIAL TXALAPARTA: Roda de premsa d’ETA politicomilitar després de la VII Assemblea –on van apostar per la via política sense renunciar a les accions armades–, a la qual van assistir 24 mitjans de comunicació i tres agències, davant d’una pancarta on es llegia “El poble armat mai serà vençut”. La imatge s’inclou al llibre ETA: una història en imatges (1951-1978), que ressenyem a la secció Expressions. Es tracta d’una valuosa obra on apareixen instantànies inèdites, com la d’una compareixença pública d’ETA després d’assassinar el president del govern franquista Luis Carrero Blanco.
Article publicat al número 454 de la ‘Directa’
