A finals dels anys 70 i durant tota la dècada dels anys 80, a la península Ibèrica, es va consolidar el Movimiento Alternativo Rural, una coordinadora que aglutinava nombrosos pobles okupats i col·lectivitats rurals que brollaven arreu del territori. Com expliquen des de la xarxa de col·lectius rurals Rizoma: “Moltes de les integrants d’aquests projectes neorurals –descontentes amb el rumb de la modernitat urbana– provenien de moviments d’objecció de consciència i ecologistes antinuclears”. També tenien en comú que operaven des de premisses com l’assemblearisme, l’autonomia, l’autogestió i un estil de vida lligat de manera indestriable al treball de la terra i l’aprofitament dels recursos naturals locals.
Juntament amb les tasques d’autoconstrucció i manteniment dels nuclis repoblats, molts dels projectes centraven la seva activitat en el desenvolupament d’oficis tradicionals, la promoció d’alternatives pedagògiques, l’autosuficiència energètica i l’impuls d’iniciatives artístiques o de criança. Bona part d’aquests projectes es van engegar a nuclis municipals vells en runes o abandonats al llarg del segle XX, ubicats a zones muntanyoses de l’Aragó, Navarra, Madrid, Andalusia o Castella, sovint propers a rius o llacs. Així, van sorgir projectes com Lasaosa, a la província d’Osca, o Lliurona, a l’extrem nord-oest de la comarca de l’Alt Empordà (Girona). Amb més o menys èxit i continuïtat, es van sumar a la xarxa d’altres pobles okupats, com Matallana (Guadalajara), Bergua (Osca), Sasé (Osca), Lakabe (Navarra) o Matavenero (Lleó). Posteriorment, es van crear altres coordinadores com la Federación Anarquista de Colectividades del Campo, la xarxa Ecoaldeas o propostes informatives com La llamada del Cuerno, una publicació a través de la qual diferents col·lectius que treballen per la revitalització i la lluita en el medi rural comparteixen novetats i reflexions. Aquest 2017, algunes d’aquestes col·lectivitats se senten amenaçades.
La Selba: resistència i autonomia
Segons dades oficials, els darrers 50 anys, més de 13.000 persones han estat desplaçades per la construcció d’embassaments a la conca hidrogràfica de l’Ebre. Pel que fa al Pirineu aragonès, hi ha 7.000 persones afectades i 65 pobles abandonats per ordre governativa. Per intentar trencar aquesta dinàmica d’expulsió rural, l’any 2010, un grup de persones va decidir crear una comunitat al municipi abandonat de La Selba –ubicat a la comarca del Sobrarb–, en una de les zones més despoblades del Pirineu d’Osca. Uri, un dels nous pobladors, explica per què van triar l’okupació rural com a forma de vida: “Pertanyem a una generació de gent expulsada de les ciutats per la manca d’expectatives. L’entorn rural és l’únic que reuneix les condicions per intentar viure d’una manera més autosuficient i reduir al mínim les necessitats dineràries”.
Els pantans de la conca de l’Ebre van forçar l’expulsió de 13.000 persones i el buidat de molts pobles
Un any després d’engegar el projecte de repoblament, van començar a rebre les primeres pressions per part de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) –organisme que depèn de l’Estat espanyol–, que argumenta que el terreny okupat és públic, ja que és part de la zona expropiada durant els anys 60 i 70 amb l’objectiu de construir-hi infraestructures hidràuliques. Després d’uns anys de calma relativa, l’abril de 2016, la CHE va denunciar el projecte per la via penal per un delicte d’usurpació, al·legant que la seua presència al nucli produïa “un risc d’incendi forestal”. Segons Uri, “el que no diu la CHE és que el gran risc d’incendis que hi ha es deu al fet que la zona va ser reforestada amb pins per evitar l’erosió quan es van construir els embassaments i això fa que aquesta zona sigui un polvorí”. Al contrari del que afirma l’organisme estatal, les noves habitants de la Selba consideren que “el repoblament del territori només pot tenir efectes beneficiosos de cara als incendis, ja que, per una banda, es redueix la densitat de les masses forestals per l’aprofitament que se’n fa i, per l’altra, la capacitat de detecció dels incendis i d’intervenció immediata augmenta moltíssim”.
El 25 de maig passat, es va celebrar la vista oral per usurpació al jutjat de Boltaña. Van conèixer la sentència el 13 de juny: absolució. “Hem d’aprofitar aquesta oportunitat per lluitar i resistir plegades”, comenta Uri en relació amb els altres pobles okupats que també es troben en risc de desallotjament, i conclou: “Si volem que hi hagi un futur per a l’okupació rural, l’únic camí que tenim és estar més unides que mai i plantar cara. Potser així la gent es continuarà animant a aixecar pobles i cases de les runes”.
Fraguas: presó i multa
Quatre runes dibuixaven el paisatge de Fraguas –municipi de la Serrania de Guadalajara– després de l’expropiació patida l’any 1968, que va deixar el nucli sense població. El 2013, un grup de joves de Madrid va reconstruir-hi algunes finques i va tornar a omplir de vida aquest petit poble. Quatre anys més tard, la fiscalia demana 26 anys de presó a alguns membres del col·lectiu pels delictes contra l’ordenació del territori, usurpació i delictes mediambientals –tot i que el projecte es defineix com a ecologista–, ja que l’emplaçament es troba al Parc Natural de la Serra Nord de Guadalajara. Per la seva banda, la Junta de Castella la Manxa demana una sanció de 26.700 euros per finançar la demolició de tot el que el col·lectiu ha reconstruït.
Un dels seus habitants, Jaime, explica que, tot i que el projecte encara no és plenament autosuficient, camina en aquesta direcció mitjançant la recuperació d’activitats al camp combinades amb les tecnologies actuals, com turbines d’aigua, instal·lacions fotovoltaiques o aerogeneradors. “L’Estat ataca aquests projectes perquè, amb ells, l’administració no hi veu un duro… ni en despesa elèctrica ni en supermercats”, apunta. Segons Jaime, rere la repressió que reben aquests projectes d’okupació rural, hi ha la intenció de donar exemple: “Amb aquesta ofensiva repressiva, ens estem jugant l’estabilitat d’un moviment autònom fora dels marges administratius”. Pel que fa al despoblament, apunta que l’administració “només entén el camp com un escenari turístic de cap de setmana i creu que promocionant el turisme rural ja lluita contra la despoblació”.
Des dels anys 80, s’hi ha viscut un esclat d’okupacions rurals, amb projectes com Bergua, Lasaosa, Sasé o Lakabe
Tot i així, vol destacar que el principal escull que cal superar perquè el projecte sobrevisqui no és el boicot estatal: “El que destaquem són les dificultats que genera, a vegades, la convivència i la gestió emocional i dels conflictes entre nosaltres. Hem vingut aquí a aprendre això, també”. Per això, en aquest doble procés, apel·len a la fermesa de les xarxes entre les comunitats rurals, però també destaquen “la importància de la solidaritat urbana-rural, de totes les que creiem en l’autogestió, per demostrar que sí que ho podem fer”.
Urniza: amenaçada
Fa més de vint mesos que el col·lectiu d’ocupació rural comunitària Urniza ha reconstruït, a la localitat homònima emplaçada a la vall d’Erro, un baserri (mas) abandonat pel govern navarrès des de feia anys. “Urniza no només són millores materials i palpables. També és la construcció d’un somni col·lectiu d’autoorganització i autonomia. Hem portat vida a una vall cada cop més despoblada”, apunten al seu manifest de denúncia. De moment, el projecte resta a l’espera de la resolució del recurs interposat pel col·lectiu contra la conselleria de Medi Ambient del Govern de Navarra –integrat per Bildu, Geroa Bai, Izquierda Unida i Podemos–, que el 7 d’abril passat va obrir un expedient administratiu i va demanar el desallotjament del nucli.
_____________________________
Itoitz, vint anys sota les aigües
L’embassament navarrès d’Itoitz es va començar a construir l’any 1993 i, des d’un primer moment, va estar envoltat de polèmica. Expropiacions de cases i terrenys, amenaces sísmiques, despreniments dels marges de l’embassament, esquerdes i uns costos d’obra milionaris que van duplicar la previsió inicial. L’any 1997, el Tribunal Suprem el va declarar il·legal, tot i que no va ordenar aturar les obres. La seva finalització va inundar tres reserves naturals i nou pobles; alguns dels quals, com Itoitz o Artozki, van ser desallotjats per la força.
Associacions ecologistes i plataformes com la Coordinadora de Itoitz van qualificar aquesta construcció faraònica –complementada amb el Canal de Navarra– com “el desastre ecològic, econòmic i social més important de la història de Nafarroa”.
Activistes de l’entitat Solidarias con Itoitz van dur a terme diferents accions i sabotatges per aturar les obres de l’embassament. La més important va ser l’any 1996, quan van tallar els 800 metres de cables d’acer del sistema de transport de formigó amb serres radials, una acció que va suposar l’aturada dels treballs durant un any. Vuit de les activistes van ser jutjades i condemnades a penes de presó. Tres van ingressar a centres penitenciaris, cinc van passar a la clandestinitat fins a la prescripció de la pena. Per denunciar la persecució judicial, l’any 1999, el col·lectiu va protagonitzar una acció inèdita: desplegar una pancarta a la cúpula de la basílica del Vaticà. També es van despenjar de la Roda del Mil·lenni de Londres i de la porta de Brandenburg de Berlín.
Article publicat al número 433 de la ‘Directa’
