Filòsof i activista croat, Srecko Horvat ha estat molt present als moviments socials internacionals com el Fòrum Social Mundial i Occupy Wall Street i, actualment, col·labora amb mitjans com Al Jazeera i The Guardian. Després de viure exiliat a Alemanya, va tornar a Croàcia just quan va esclatar la guerra el 1991. Durant la conversa, adverteix del paral·lelisme entre l’auge dels moviments populistes d’extrema dreta a Europa i als Estats Units avui, i la situació a l’ex-Iugoslàvia abans d’esclatar el conflicte.
Existeix una por general a què la Unió Europea es desintegri i, en aquest context, sovint es parla del risc de la balcanització d’Europa. Què significa?
És un terme antic que es refereix a un procés de fragmentació, secessió i nacionalisme, en un context de caos i xenofòbia, i que finalment porta a la guerra. Però no hi estic gens d’acord, perquè és un estereotip sobre els Balcans que s’ha de desmuntar. Problemes de corrupció, xenofòbia i nacionalisme de supremacia no són exclusius ni característics dels Balcans. Quan puguem entendre aquest mite sobre els Balcans, la noció de la Balcanització d’Europa també adquirirà un significat molt diferent.
Per què és un mite?
“El col·lapse de Iugoslàvia va ser causat pels programes de xoc que va implementar l’FMI durant els anys 80, que van portar una dècada d’austeritat, privatització i taxes d’atur molt elevades”
L’explicació, que encara avui és dominant, sobre la guerra a l’ex-Iugoslàvia és que la seva desintegració va ser causada per un nacionalisme exclusiu. Jo dic que això és fals, i que és ben bé el contrari. És veritat que hi havia certes tendències de nacionalisme dins l’ex-Iugoslàvia, però aquestes no va ser la causa de la desintegració. El col·lapse va ser causat pels programes de xoc que va implementar l’FMI durant els anys 80, que van portar una dècada d’austeritat, privatització i taxes d’atur molt elevades, resultant en por i frustració de gran part de la població. Això va portar a la terrible guerra civil dels anys 90. Aquí veig un paral·lelisme clar amb el que està passant actualment a Europa i als Estats Units, i l’experiència d’ex-Iugoslàvia pot ser més rellevant que mai.
Com va desembocar aquesta situació econòmica en una guerra civil?
Durant tota la dècada dels anys 80, progressivament, el moviment de protesta va anar augmentant fins arribar a més de 1.700 vagues generals, durant l’any 1987, amb la participació de més de 300.000 persones. Però en totes les protestes no hi havia elements d’antagonisme entre les diferents regions de l’ex-Iugoslàvia. Es portaven sempre banderes comunistes i fotos del difunt president Tito, símbols doncs de solidaritat i de nostàlgia de la unitat federal, oposats a la pèrdua de sobirania per les reformes imposades per l’FMI. Aquesta situació va canviar a partir del 1987, quan van aparèixer nous líders polítics que van convertir les protestes en campanyes per un moviment anti-burocràtic, van canalitzar por i frustració en nacionalisme i van acaparar les protestes a favor seu com a “campanyes del poble”. Un d’aquests líders era un exbanquer i es deia Slodoban Milosevic. Veieu el paral·lelisme amb Donald Trump i Nigel Farage?
Com van reaccionar els líders d’altres països quan Milosevic va entrar a l’escenari polític?
“L’agenda política de Milosevic va ser redactada per economistes neoliberals i podia ser extret dels manuals de l’FMI. A la pràctica, estava venent el país a inversors estrangers”
Veien que era econòmicament liberal, amb un bon domini de l’anglès, amb experiència en el món de la banca i pensaven que estaria més disposat a implementar les reformes de l’FMI que els seus antecessors. L’agenda política de Milosevic va ser redactada per economistes neoliberals i podia ser extret dels manuals de l’FMI. El discurs de Milosevic era ple de referències a la sobirania nacional però, a la pràctica, estava venent el país a inversors estrangers.
La Unió Europea i els Estats Units van en aquesta direcció?
Crec que podem evolucionar cap a una guerra si no aprenem de l’experiència de l’ex-Iugoslàvia. Els partits de l’extrema dreta a Europa, i Trump als Estats Units, intenten convertir un problema econòmic i social en un projecte xenòfob-nacionalista, implementant una agenda neoliberal. Però a la vegada, al Regne Unit, els votants del Brexit són víctimes de les polítiques neoliberals de Margaret Thatcher, i el mateix passa als Estats Units.
No pensa que els estats europeus tenen unes institucions més consolidades que Iugoslàvia a finals dels anys 80?
No n’estic tan segur. Els estats nacionals tenen un dèficit democràtic, tenen un problema de legitimitat, igual que Iugoslàvia després d’una dècada d’implementar programes d’austeritat. I el projecte europeu supranacional està sota pressió: Brexit, la crisi de Grècia, el tractat escandalós amb Turquia sobre els refugiats, la pèrdua de sobirania d’Alemanya en el pols amb Turquia, les revelacions de Wikileaks del desembre passat sobre cooperació de serveis secrets d’Estats Units i Alemanya…. són tot conseqüències d’una política econòmica i una política exterior fallida de la Unió Europea.
Quines solucions proposa?
Ens cal un New Deal europeu que ha de portar més inversions a Europa per crear llocs de treball. Hem d’introduir un Dividend Bàsic Universal (una variant de la Renda Bàsica Universal), i ens calen una sèrie de mesures a escala europea perquè molts dels problemes que tenim avui, com la crisi dels refugiats, el canvi climàtic i el terrorisme afecten tota la humanitat i s’han d’afrontar a escala internacional. Per això estic involucrat en el Moviment Europeu DIEM (Democracy in Europe Movement 2025, ideat per Yannis Varoufakis) per crear un nou moviment progressiu internacional, que vol connectar les experiències de diferents moviments socials europeus amb el de partits polítics progressius de diferents països en un moviment paneuropeu. És un projecte molt ambiciós.
DIEM és doncs un moviment social o un partit polític?
“L’experiència de Syriza a Grècia ha demostrat que crear un partit polític no és garant de canvi, perquè el poder ja no està solament al parlament nacional”
És un moviment híbrid. L’experiència de Syriza a Grècia ha demostrat que crear un partit polític no és garant de canvi, perquè el poder ja no està solament al parlament nacional. Però es necessita una representació política per protegir les organitzacions horitzontals. Sense representació política, els moviments socials, les cooperatives, les ONG’s, i els sindicats són impotents. Però només un partit polític sense moviment horitzontal està condemnat a repetir els errors del passat.
Existeix un cert optimisme sobre les oportunitats que pot oferir internet perquè els ciutadans es puguin organitzar sense els intermediaris polítics, econòmics i financers convencionals: apareixen nous models de producció com Wikipedia, cooperatives que utilitzen plataformes digitals, monedes digitals d’intercanvi, nou models de finançament com crowdfunding. Poden empoderar la ciutadania?
Internet fa que estiguem més connectats que mai. Entrem en una nova etapa d’interdependència. M’agrada la metàfora del Cervell Global (Global Brain): tot el que passa en algun lloc del món té conseqüències a una altra part del món. En aquest sentit, la sobirania ja no existeix. Però, com he explicat abans, seria ingenu pensar que els ciutadans ja es podrien organitzar a través d’Internet només de manera horitzontal, sense una organització política vertical -des del punt de vista filosòfic- que els doni suport. Mira el que passa amb les plaques solars: la transició energètica és una via per frenar el canvi climàtic i podria ser un procés que democratitzi la producció d’energia, però grans corporacions pressionen els partits polítics per aprovar lleis que dificulten que les posis a casa teva.
Quin impacte pot tenir la tecnologia i l’automatització del treball sobre l’economia del futur?
Arribarà un moment en què la tecnologia i l’automatització permetran a la humanitat no treballar, utilitzar només energies renovables, intercanviar béns amb monedes digitals. Però el problema crucial és la gradual privatització del coneixement. Karl Marx ja ho va detectar quan parlava de l’Intel·lecte General: els humans creem coneixement comú, però gradualment es privatitza. És el que va passar amb Thomas Edison, que tenia la mentalitat d’un empresari i va privatitzar i patentar els invents i coneixements de Nikola Tesla. Això passa també avui amb Internet i moltes tecnologies noves, que són fruit d’inversions públiques massives en investigació, però quan la investigació resulta en invents, se’n privatitzen els beneficis. Això és un perill molt gran i no és fàcil trobar-hi una solució. El moviment de codi obert (open source), hackers i whistleblowers [alertadors] fan tasques importants i els hem de protegir. La tecnologia, cada vegada més, forma part de la nostra vida i ens hem d’unir per evitar el perill de la privatització de la tecnologia en mans de poques persones.
