autoría:Esther Bermejo
L’estalvi comunitari no és precisament un invent recent. Fa segles que va començar a utilitzar-se i, en moltes societats, sobretot a l’Amèrica Llatina, és encara avui una pràctica molt estesa. Tanmateix, la idea d’un grup de persones posant diners en comú i fent-se préstecs entre elles sense la intermediació d’un banc fa grinyolar l’engranatge de la majoria de cervells modulats en les economies capitalistes altament finançaritzades. Des de 2004, l’Associació de Comunitats Autofinançades (ACAF), nascuda a Barcelona, està promovent una metodologia que, a partir de l’actualització d’aquestes pràctiques ancestrals, està contribuint a impulsar l’estalvi i la inversió comunitaris arreu d’Europa.
“No és un projecte financer, sinó social, perquè el que fa és que la gent s’apoderi”. Així el defineix Abdoulaye Fall, director del programa d’aquesta entitat. L’objectiu principal amb què va néixer, explica, és lluitar contra l’exclusió social i financera, i contribuir a fer que els col·lectius més vulnerables –aquells amb ingressos baixos i inestables– esdevinguin més resilients, que no depenguin tant dels recursos externs. Assegura que, tot i que la majoria de persones que hi participen són migrades, arran de la crisi la iniciativa també ha despertat l’interès de moltes persones nascudes a Catalunya. Ell va fer els primers passos en el marc d’aquesta iniciativa l’any 2006, quan va crear amb un grup de persones del Senegal una comunitat autofinançada (CAF). Ara es dedica a fer l’acompanyament als nous col·lectius d’estalvi i a promoure aquesta metodologia.
Una de les exposicions de Fall, en una formació sobre economia cooperativa, va ser el que va fer convèncer unes joves de Sants a crear la seva comunitat el novembre passat. “Després de la xerrada, fent unes cerveses entre amigues i posant un bitllet de 10 euros sobre la taula, vam decidir-nos a engegar aquest projecte que feia temps que ens rondava el cap”, recorda Maira, una de les integrants. Aquesta CAF va néixer amb set membres i ara en té tretze. La majoria d’elles es coneixien del barri i una part important són d’origen colombià. De fet, el seu nom, Milpa Lliure, vol reflectir la barreja de llatines i catalanes que la conformen. I és que, entre els motius per posar en marxa el grup, en destaquen la necessitat de crear vincles. “Per a nosaltres, era una manera de construir comunitat” explica Fabian, que fa poc més d’un any que viu a Barcelona. Fall també subratlla el paper socialitzador d’aquests grups i explica que, en una enquesta que van fer entre les participants, van descobrir que per a un 70% la motivació principal per crear una CAF era la manca de xarxa social.
La voluntat de reforçar la convivència i l’esperit solidari també van estar darrere de la creació d’una CAF formada per mexicanes que viuen en diferents municipis del Vallès, Igualada i Tarragona i que es reuneixen periòdicament a Cerdanyola del Vallès. Es van conèixer fa anys mitjançant les xarxes socials i tenien el costum d’organitzar trobades festives, però va ser l’octubre de 2012 quan van decidir portar aquest vincle al terreny de les finances amb l’ajuda de l’ACAF. “A Mèxic som molt solidaris i fem servir fórmules d’estalvi col·lectiu”, explica Paula, una de les integrants de la comunitat. Al seu país, mitjançant les anomenades tandas, les participants van aportant diners a una guardiola col·lectiva i, de tant en tant, els sortegen perquè la persona guanyadora els inverteixi en allò que consideri.
Col·lectivitzar els estalvis per atendre necessitats
El funcionament de les CAF és molt senzill i és prou flexible perquè cada grup el pugui adaptar a les circumstàncies o preferències dels seus membres. Es tracta simplement d’un conjunt de persones que es reuneixen regularment i creen un fons comú gràcies als seus estalvis, que permet que qui ho necessiti pugui rebre un petit préstec. Les integrants decideixen les normes de joc del grup i en controlen els moviments. Encara que no sigui necessari que tots els membres es coneguin abans de formar la CAF, sí que és imprescindible tenir un vincle previ amb almenys una altra de les persones que la conformaran. Així mateix, quan algú vol entrar en una comunitat ja existent necessita que algun dels membres la proposi i que el col·lectiu l’accepti. La confiança és, sense cap mena de dubte, el pilar sobre el qual se sosté el sistema.
En aquest sentit, Paula assenyala com les diferències culturals entre el seu país d’origen –Mèxic– i Catalunya es fan evidents a l’hora d’afrontar la qüestió dels préstecs de diners, i recorda com fins i tot a la seva família política li va costar d’entendre que formés part d’una comunitat autofinançada. “A nosaltres, en canvi, no ens va espantar el sistema de la CAF, perquè tenim aquest costum d’ajudar-nos”, recorda, i assegura que mai no ha temut que l’estafessin. Admet que les qüestions econòmiques són sempre complicades i que, per aquest motiu, cal que hi hagi uns valors compartits pels membres, però també reconeix que li proporciona una gran satisfacció el fet que la gent confiï en ella.
Les integrants de la comunitat de Sants també provenen, en alguns casos, de contextos culturals en què la cooperació social és més habitual, i assenyalen que amb l’extensió de la metodologia de les CAF s’està fent una transferència d’aquests coneixements ancestrals de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina cap a Europa. Moltes d’elles estan vinculades al moviment cooperatiu i a lluites polítiques i socials, i veuen en aquest sistema una altra eina transformadora. “Ens motiva l’autoorganització econòmica per resoldre necessitats”, explica Juan, que considera que aquesta pràctica s’emmarca en l’economia solidària. Asseguren que la pertinença a una CAF els ha proporcionat un aprenentatge útil en l’àmbit de l’economia i les finances. “De la mateixa manera que ens costa estalviar, ens hauria de costar demanar un crèdit”, afirma Maira, que es mostra crítica amb el consumisme
i considera que aquesta pràctica pot servir per promoure uns altres valors. Fabian afegeix que, “si no tens papers, ni tan sols pots demanar un préstec a un banc”. Les integrants de Milpa Lliure coincideixen a assenyalar que amb l’estalvi col·lectiu estan prenent una part al sistema capitalista financer.
La persona que sol·licita diners a la comunitat no està obligada a explicar per què els necessita. Fall, des de la seva llarga experiència acompanyant les comunitats, assegura que l’import mitjà dels préstecs és de 600 euros i que la majoria responen a necessitats personals puntuals. No obstant això, explica orgullós que també ja hi ha hagut tres negocis que s’han posat en marxa gràcies als diners prestats per les CAF. Un exemple d’aquests darrers és el de la Paula, que va poder obrir una botiga de productes mexicans a Cerdanyola del Vallès amb aquest mecanisme. “Quan la meva parella i jo ens vam quedar a l’atur, sabíem que no podíem comptar amb el banc. En canvi, la comunitat sí que va ser un suport per a nosaltres”, reconeix. Pel que fa als interessos dels préstecs, cada comunitat els estableix segons els seus criteris. A Milpa Lliure, per exemple, han posat un interès simbòlic i esperen poder invertir els beneficis que se’n derivin a donar suport a altres projectes col·lectius i a promoure el model.
——————————————————
Una pràctica que s’estén per Europa
L’Associació de Comunitats Autofinançades –arrelada a Barcelona– ja ha aconseguit estendre la seva metodologia d’estalvi a França, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Portugal, Hongria, Països Baixos i, darrerament, a Turquia, on s’estan iniciant projectes amb grups de persones refugiades. Precisament, en aquest escalat del projecte a escala internacional hi ha jugat un paper fonamental la plataforma digital lliure que ha creat l’associació: Winkomun. Disponible en cinc idiomes, ofereix a qualsevol persona que vulgui posar en marxa una CAF les eines per fer-ho possible. “Amb aquest suport, gent de tot el món pot crear el seu grup sense passar per nosaltres”, afirma Fall, que assegura que, a diferència de la majoria de solucions contra la pobresa –que tenen un caire assistencial–, l’estalvi comunitari suposa una transformació perquè parteix dels principis de l’autofinançament i l’autogestió. Per tot això, diu, el més important no és la quantitat de diners estalviada sinó el procés d’apoderament que s’hi viu.
*Article publicat al número 448 de la 'Directa'
