autoría:Meritxell Freixas, Santiago de Xile
“Espais amplis, amb excel·lents condicions d’il·luminació i ventilació, a més de banys i estanteries per a col·locar articles personals. […] Disposen de televisors amb pantalla plana, televisió via satèl·lit i minibar, entre d’altres”. Podria semblar la descripció de l’habitació d’un hotel
o apartament, però no. És part d’un informe de l’Institut Nacional de Drets Humans de Xile (INDH) que detalla les condicions de les cel·les de la presó de Punta Peuco.
Ubicada 50 quilòmetres al nord de Santiago, a prop del municipi de Tiltil, el Centre de Detenció Preventiva i Compliment Penitenciari Especial Punta Peuco és un recinte on 130 exmilitars i agents de les forces armades i de seguretat compleixen condemna per violacions als drets humans (DDHH) durant la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990).
A més d’habitacions individuals repartides en quatre mòduls, el document de l’INDH –que va visitar el complex penitenciari el 2015– revela que els interns disposen de pistes de tenis, sales multiús, biblioteca, capella i sala d’informàtica. Els reus poden ingressar-hi electrodomèstics, ràdios, televisors i ordinadors sense problemes.
Des de la seva obertura, Punta Peuco ha estat molt qüestionat per organitzacions a favor dels DDHH i per una gran part de la societat xilena, que consideren que els condemnats viuen en unes condicions de privilegi que no existeixen –ni de lluny– a la resta de presons del país.
La presidenta de l’Agrupació de Familiars de Detinguts i Desapareguts (AFDD), Lorena Pizarro, assegura que aquesta presó “és el símbol de la impunitat que es va pactar després de la detenció de Pinochet a Londres [1998], i la seva existència vulnera el principi d’igualtat de la llei”. Segons ella, “totes les presons del país haurien de garantir els drets dels seus interns com es fa a Punta Peuco, però això no passa perquè els presos comuns viuen amuntegats i sense seguretat de cap tipus”.
Loreto Iturriaga, filla de Raúl Iturriaga, excap del Departament Exterior de la Direcció Nacional d’Intel·ligència (DINA) empresonat des de fa dotze anys, té una visió molt diferent. Per a ella, el seu pare és un “pres polític o de guerra” i Punta Peuco és “un camp de concentració on viuen malalts terminals”. Diu que representa “l’odi, la venjança i la imparcialitat de l’esquerra xilena, que ha actuat amb testimonis falsos i sense proves”. I afegeix: “A Xile hi va haver una guerra des de totes dues bandes. Ells [els interns] només van complir ordres essent nens de 25 anys”.
Una història polèmica
Punta Peuco es va construir el 1995, durant el govern del president democratacristià Eduardo Frei, que, un cop finalitzada la dictadura i amb els primers judicis contra els crims que hi van tenir lloc, necessitava un espai on tancar els implicats en tortures, morts i desaparicions forçades. De fet, el complex es va crear pensant en els primers condemnats que van ingressar-hi: l’exgeneral Manuel Mamo Contreras i el brigadier Pedro Espinoza, ambdós líders de la DINA i autors de l’assassinat d’Orlando Letelier, exministre de Salvador Allende, el 1976.
La decisió d’edificar el recinte va ser molt polèmica i va provocar una crisi interna a l’interior de la Concertació –avui coneguda com a Nova Majoria–, la coalició que ha dirigit fins a l’actualitat la transició xilena.
A banda de discussions entre partits i membres del govern, Punta Peuco va costar fins i tot la dimissió –no acceptada– del llavors ministre d’Obres Públiques, Ricardo Lagos, que s’hi oposava taxativament: “No estic disposat a signar un decret d’emergència per donar privilegis a aquest senyor [Manuel Contreras]”, va manifestar Lagos, segons recull el llibre La historia oculta de la transición (Uqbar, 2012). Davant la negativa, La Moneda va optar per presentar un projecte de llei que impliqués en la decisió tant el poder executiu com el legislatiu. Després d’una votació al Congrés a favor de la iniciativa i una altra al Senat en contra, la disputa es va resoldre en una comissió mixta formada per representants dels dos òrgans que va acabar amb un acord polític.
Amb l’aprovació sota el braç, el director de Gendarmeria de l’època, Claudio Martínez, va encarregar-se de buscar un terreny on edificar el penal. Va temptejar almenys tres opcions, però finalment el lloc escollit va ser a Punta Peuco, en uns terrenys abandonats que eren els últims vestigis d’una antiga colònia de presos de baixa perillositat.
Manuel Contreras, la mort del qual va ser motiu d’eufòria i celebració a les places i carrers de tot el país, va romandre tancat al penal durant set anys i va sortir-ne després de complir la seva primera condemna per l’assassinat de Letelier. “Jo vaig anar a una presó que van haver de construir especialment per a mi. Si no, no hi hauria anat”, va arribar a dir. Una idea que va repetir durant tot el seu presidi i que reforçava que els membres de l’exèrcit que el custodiaven el tractaven com un superior.
Avui els exmilitars que viuen al mòdul de Contreras –el número 1–, destinat als excàrrecs de més alt rang i que reben una espècie de tracte vip, són Raúl Iturriaga i l’excap operatiu del CNI, Álvaro Corbalán.
Tancament que no arriba
La vigília de l’11 de setembre de 2013, data en què es commemora el cop d’estat contra Allende, el Mamo Contreras va oferir diverses entrevistes que van ser molt qüestionades pel govern conservador del llavors president Sebastián Piñera. “[Punta Peuco] És una presó militar, no és normal ni corrent. Això li ho vaig exigir jo al senyor Frei, que durant un temps va ser el meu amic, molt amic”, va etzibar.
Davant d’aquesta i moltes altres controvertides declaracions –inclús en contra de la classe política–, Piñera, molest, va decidir fer un pas per posar fi a les especulacions sobre els privilegis dels interns. Per això va tancar un altre penal conegut com a Cordillera, que l’expresident Lagos havia habilitat com una segona presó per a violadors de DDHH per evitar amuntegaments a Punta Peuco.
Avui, la clausura de Piñera és –paradoxalment– el precedent per creure que un dia Punta Peuco tindrà el mateix final. Durant els últims dos anys, les organitzacions en defensa dels DDHH han intensificat les protestes per pressionar l'expresidenta Michelle Bachelet. L’última enquesta que va preguntar sobre aquesta qüestió, a finals d’agost, va revelar que un 80% de la ciutadania està d’acord amb el tancament del recinte i que els militars condemnats compleixin la pena en una presó normal.
Lorena Pizarro és partidària de no barrejar en un mateix espai els castigats per delictes comuns amb els condemnats per crims de lesa humanitat perquè –diu– els primers “són un perill i podrien dur a terme accions de rebel·lió dins la presó”. Avui, però, l’única sentenciada per violacions de DDHH que compleix condemna en una presó comuna és una dona exagent de la DINA que no tenia més alternativa, ja que Punta Peuco és exclusiu per a homes.
Tanmateix, la presidenta de l’AFDD insisteix que tancar-los en un centre a part “no vol dir que hagin de viure en centres especials, on no se sap si els empresonaments són rigorosos perquè fins i tot se’ls ha vist fora dels recintes”.
L’àmbit polític ha estat un altre front que ha reclamat la clausura del penal. Entre 2014 i 2015, la Cambra de Diputats va arribar a sol·licitar-ho almenys fins a tres vegades en diverses votacions que també demanaven, entre altres, que es retiressin les milionàries jubilacions als exmilitars.
Durant la campanya electoral de 2013, Bachelet va assegurar que estudiaria el tancament, i dos anys després es va comprometre a tancar definitivament el recinte. Però avui, quan Sebastián Piñera s’instal·la de nou a la presidència, tothom té clar que aquest serà un dels temes pendents del “bacheletisme”.
Tot i que la presidenta ha invertit 1.500 milions de pesos (uns dos milions d’euros) a rehabilitar i millorar les condicions de Colina 1, una presó situada als afores de Santiago on teòricament serien traslladats els interns de Punta Peuco, la batalla ja es dona per perduda, almenys a mitjà termini.
Piñera ja ha anunciat que el seu futur govern no té cap intenció de tancar el penal. Per tant, sembla que a Xile “la transició serà eterna”, tal com pronostica Pizarro, que conclou: “No ens expulsarem el llegat de la dictadura fins que no tanquem Punta Peuco i s’acabi d’una vegada per totes la impunitat”.
