El fotògraf Agustí Centelles va passar la nit del dissabte 18 de juliol de 1936 sense dormir. A les set del matí armat d’una càmera Leica va començar un itinerari entre les barricades, els cavalls desventrats per les bombes, els ferits, els franctiradors, els sindicalistes i els Guàrdies i comandaments del Cos de Seguretat i Assalt. Va poder fotografiar a Francisco Ascaso minuts abans de ser abatut, i d’aquest periple va arribar a la plaça de Catalunya per fotografiar un vehicle al centre de la plaça i dos cadàvers. També va fotografiar altres cadàvers entorn de la plaça i, finalment, la rendició dels comandaments militars a la porta de l’Hotel Colón, on ara hi ha la botiga d’Apple.
Un fet casual ha permès conservar un testimoni d’un soldat de lleva, de cognom Deulofeu, que va presenciar el crim retratat per Centelles. Els dos cossos van estar unes hores amb la cara tapada per un mocador. Ara, amb motiu del 81 aniversari dels fets, la ‘Directa’ publica per primer cop aquesta nota escrita per Jordi Jové, l’arxiver i cronista de Sarrià. La nota, conservada al revers de la portada de la revista francesa L’Illustration, diu:
“Aquests dos paisans morts el diumenge 19 de juliol eren dos agents de la policia de la Generalitat, morts aquell dia. Un brigada de cognom Seco, dels militars que es varen aixecar, va sol·licitar la identitat i tot seguit els disparà un tret al cap. Un soldat de lleva, amic meu, que es trobava al seu costat es quedà esgarrifat. Avui encara ho té present. Els ‘Nacionals’ publicaren aquesta foto amb el peu de ‘Víctimas del terror rojo’. Aquest soldat, avui un senyor jubilat veí de Sarrià, de cognom Deulofeu, en dona fe.”
Els cadàvers, fotografiats per Agustí Centelles, junt un vehicle i els cavalls morts i ferits de l’exèrcit, han esdevingut una de les imatges icòniques de la repressió militar i feixista a Barcelona
Recentment, l’historiador Just Casas Soriano ha publicat un detallat estudi i revisió de l’abundant literatura generada pels fets de juliol de 1936. L’estudi conclou que el nombre de víctimes van ser 2.211, d’elles 532 mortes. Els llibertaris, POUM i ERC van pagar un notable tribut de sang. El llibre inclou una relació detallada de totes les persones mortes i ferides i atribueix al Cos d’Investigació i Vigilància dues víctimes mortals, però no surten els seus noms i identitats. Dies després va tenir lloc l’enterrament solemne de Jaume Vicern, que podria ser un dels dos assassinats a la Plaça Catalunya.
El diumenge 19 de juliol, abans de primera hora del matí, les tropes militars rebels, acompanyades de feixistes civils, van sortir de les casernes de Barcelona per apoderar-se del control de la ciutat. Els diferents regiments s’escamparen per la ciutat per controlar els punts neuràlgics. El Regiment d’Infanteria Badajoz 13 es va dirigir a la plaça de Catalunya. Anaven trobant l’hostilitat de les classes treballadores que disparaven contra els rebels des dels terrats, l’interior d’edificis públics i les cantonades. Les barricades, en especial al Paral·lel, aturaven el pas de les tropes, formades per menys d’un miler de soldats conscrits, militars d’ofici i uns centenars de feixistes.
Les forces de seguretat, el Cos de Seguretat i Assalt plantava cara als insurrectes i, en combinació amb les forces llibertàries de CNT-FAI, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i ERC, van impedir que els militars aconseguissin encerclar el centre de la ciutat on hi havia les institucions catalanes, la Telefònica, el Banc d’Espanya i les seus dels partits.
Les barricades, en especial al Paral·lel, aturaven el pas de les tropes, formades per menys d’un miler de soldats conscrits, militars d’ofici i uns centenars de feixistes
Les sirenes del port udolaven, la calor cremava l’asfalt i les llambordes i els vehicles ocupats per grups mal armats recorrien els barris cridant a plantar cara als insurrectes. La ràdio cridava l’alerta contra els colpistes. La confusió, però, era total. Part dels insurrectes eren clarament feixistes, mentre que d’altres pensaven que calia salvar la república de l’esquerra i els separatistes.
Quan la Guàrdia Civil i els seus comandaments va decidir defensar la legalitat republicana i el líder dels insurrectes, el general Manuel Goded Llopis, va capitular a les 19 hores, els sublevats es van rendir. Els guanyadors havien estat els anarquistes i s’iniciava un procés revolucionari molt contradictori, condicionat per l’èxit dels insurrectes en bona part del territori de l’estat espanyol i les colònies d’Àfrica i les Illes Canàries. Els militars havien provocat precisament, amb la seva insurrecció, el que volien evitar: una revolució.
El Cos d’Investigació i Vigilància
Constituïda la Segona República i la Generalitat, un 20% de 500 policies que hi havia a Catalunya van optar per demanar la seva incorporació a la nova policia catalana: el Cos d’Investigació i Vigilància de la Generalitat de Catalunya. La nova escola de policia va incorporar noves generacions amb persones de partits d’esquerra, en especial dels escamots d’Estat Català, sumant quasi 800 policies, part dels quals van donar suport més o menys actiu als militars insurgents. Era diumenge i molts agents no estaven de servei. Els que es van incorporar ho van fer a les comissaries. El caràcter tèrbol de part dels seus components havia aixecat sospites de la seva lleialtat i, de fet, tan sols van resultar morts els dos agents.
Nascut a Càceres i amb 35 anys, el tinent del Regiment d’Infanteria Badajoz 13, acantonat a la caserna del Bruc, va ser detingut a l’Hotel Colón junt amb altres comandaments de l’exèrcit. Processat i jutjat per rebel·lió, a bord del vaixell Uruguay al port de Barcelona, va ser condemnat a mort al costat de dos altres comandaments militars i va ser executat el 16 d’octubre al Castell de Montjuïc.
