Classe valenta, la nova proposta de Fractal 7 (productora creada a 2015 per tres estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona amb voluntat d’explorar les possibilitats del documental cinematogràfic) s’ha estrenat al Docs Barcelona d’enguany. El documental posa de manifest fins a quin punt, en l’actualitat, el llenguatge condiciona el discurs polític i no a la inversa, i es pregunta si aquest fet, poc discutible a hores d’ara, no desvirtua el mateix discurs, el contingut del qual passa a un segon pla en el millor dels casos. Es pregunta també quin impacte tenen les paraules en la recepció que del discurs polític tenen els votants potencials.
El documental posa de manifest fins a quin punt, en l’actualitat, el llenguatge condiciona el discurs polític i no a la inversa i es pregunta si aquest fet no desvirtua el mateix discurs
El principal encert de la pel·lícula dirigida per Víctor Alonso Berbel és la decisió d’articular el plantejament de la història a través d’un experiment al voltant dels marcs cognitius (tant del gust de George Lakoff) com a clau a l’hora de captar vots i d’imposar una idea. L’equip de Classe valenta demana a un grup d’actors i actrius especialitzat en la improvisació que els ajudin a implantar el “marc” classe valenta en la societat. No és aleatori que siguin actors i actrius els qui ho facin, ja que posa en evidència el pes de l’artificiós i de l’embolcall a l’hora de transmetre una idea que hauria de calar per la seva càrrega de significat més que no pas pels recursos emprats per a transmetre’ls.
En aquest sentit, Classe valenta també és un treball de recerca que investiga les confluències entre la política i les tècniques publicitàries i la subordinació cada cop més evident de les propostes dels programes electorals a les formes més insubstancials del màrqueting.
Però encara hi ha més troballes a fer en el projecte Classe valenta: la valentia necessària d’etzibar-nos a cop de fotograma, sense embuts, que en la política del segle XXI el continent precedeix el contingut, que no partim d’idees que han de ser nomenades, sinó que escollim un sintagma nominal atractiu que ja dotarem de contingut segons ens convingui. L’estètica del llenguatge determina la semàntica del discurs polític.
La presència de veus autoritzades com les George Lakoff, Íñigo Errejón o Iñaki Gabilondo, entre d’altres, exerceixen de boterells que acaben d’apuntalar un artefacte narratiu de primer ordre
D’altra banda, la presència de veus autoritzades com les George Lakoff, Íñigo Errejón o Iñaki Gabilondo, entre d’altres, exerceixen de boterells que acaben d’apuntalar un artefacte narratiu de primer ordre que, des del punt de vista estrictament cinematogràfic, entronca amb la tradició del documental social que, amb molta habilitat, renuncia a la veu en off i deixa que els protagonistes parlin. Alhora, assistim paral·lelament al disseny de l’estratègia que el grup de teatre utilitzarà per aconseguir el seu objectiu. El cinema, doncs, utilitza el llenguatge per parlar sobre el llenguatge, en una cabriola més metalingüística que permetrà i les espectadores fer-los sabedors de la penetració imparable de la ficció i els seus recursos estilístics (i la seva reina, la metàfora) en el substrat de les ideologies al segle XXI.
Classe valenta és, en definitiva, una proposta interessant a l’hora prendre consciència de la feblesa i la inconsistència dels missatges que els partits polítics ens inoculen subtilment, així com del caràcter manipulador dels canals que sovint utilitzen per a la seva transmissió. Víctor Alonso Berbel ens acosta una mica més la realitat o, si més no, ens dóna eines per desentranyar-la: després de Classe valenta no podem permetre’ns el luxe d’assistir impertèrrits a la quotidianitat de la política.
