La lluita per la recuperació de la memòria històrica i l’eliminació dels vestigis feixistes que encara romanen en localitats com Rafelbunyol, està en plena ebullició. Recentment, s’ha visibilitzat el cas de Callosa de Segura, on la plataforma en Defensa de la Cruz de los Caídos va intentar sense èxit paralitzar la retirada d’un monument franquista, la qual fou retirada el passat 29 de gener. Paral·lelament, al municipi de Rafelbunyol s’està vivint una disputa similar, doncs, després de la retirada del monument del municipi del Baix Segura, aquest poble és un dels que encara conserva simbologia feixista en l’espai públic, i és que la resistència dels sectors ultradretans de la població i els interessos electoralistes del govern socialista local per no aixecar polèmica a la localitat, així ho han possibilitat.
El passat 25 de juliol de 2016, el govern municipal va aprovar la retirada de l’homenatge franquista en forma de creu dels caiguts de la façana de l’església local, amb els vots favorables del PSPV i Compromís. En canvi IdRA, una escissió del PP, es va aliar amb els populars per oposar-se a la decisió i, de passada, trencar el pacte de govern amb els socialistes.
L’aprovació de la retirada del memorial franquista anava en concordança amb la Llei 52/2007, que estableix mesures a favor de les persones que sofriren la persecució i la violència durant la dictadura
L’aprovació de la retirada del memorial franquista anava en concordança amb el compliment de la Llei 52/2007, per la que s’estableixen mesures a favor de les persones que sofriren la persecució i la violència durant la dictadura. Tanmateix, a més de l’esmentada oposició dels partits polítics dretans, algunes de les familiars que figuren a la creu dels caiguts s’oposaren al compliment de la llei i van presentar batalla contra la mesura acudint a la justícia. L’argument que utilitzen és que “es vol actuar sobre un bé de naturalesa privada, vist que la creu dels caiguts està fixada a la paret de l’església, i no en l’espai públic”.
La mesura aprovada pel consistori municipal comptava amb el suport de l’informe de la Direcció General de Reformes Democràtiques de la Generalitat Valenciana. I, encara més, el 28 de desembre del 2017, el Tribunal del Contenciós-Administratiu número 7 de València va desestimar el recurs i es va pronunciar a favor de l’Ajuntament. Per tant, la justícia és favorable a la retirada del monument franquista, però les familiars de les dretanes i religioses de la creu dels caiguts es mostren poc disposades a acatar el dictamen judicial i han presentat un recurs de cassació davant del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV).
Malgrat açò, la justícia permet la retirada del memorial franquista, però l’Alcalde Fran López (PSPV) ha decidit ajornar la decisió per temor al possible recurs, desaprofitant una oportunitat històrica per esborrar els vestigis feixistes de Rafelbunyol. Ara com ara, a la façana de l’església de Rafelbunyol, encara s’hi pot llegir: “Caídos por Dios y por la Patria. José Antonio Primo de Rivera. ¡Presente!“.
Homenatge als demòcrates silenciats
Mentre el memorial franquista de Rafelbunyol ha imposat un relat envers la Guerra Civil i la dictadura des de fa gairebé 80 anys, els noms i cognoms de les defensores de la legalitat republicana, de l’antifeixisme i de la revolució social al municipi han estat silenciats durant el mateix temps. Amb tot, el silenci es va trencar el passat divendres 16 de febrer del 2018, ja que l’Associació de Familiars de la Fossa 113 va organitzar un acte en memòria de les demòcrates afusellades per la dictadura, sota el títol: Recuperant la Memòria. 1940-2018.
El govern progressista, sortint de la proclamació de la Segona República el 14 d’abril del 1931, inicià una sèrie de reformes (eclesiàstiques, militars, socials, laborals i territorials), amb l’objectiu de respondre a les demandes que les ciutadanes reclamaven amb el seu vot. Tanmateix, els sectors poderosos no permeteren les reformes i iniciaren una convulsió política que derivarà en la victòria de les dretes en les eleccions del 1933.
El nou govern conservador va contrareformar les mesures legislades, la qual cosa augmentà la tensió politicosocial i, per això, es convocaren noves eleccions el 16 de febrer del 1936. La coalició d’esquerres del Front Popular guanyà els comicis, però els militars conservadors no acceptaren la voluntat popular i conspiraren per enderrocar el govern escollit a les urnes. El 18 de juliol 1936, una aliança militar i feixista, amb el suport de terratinents i eclesiàstics, va organitzar una rebel·lió armada contra el govern del Front Popular, que derivà en una guerra entre el bàndol rebel i les defensores de la legalitat.
A Rafelbunyol es va crear un Comité del Front Popular, conformat per veïnes de les diferents formacions republicanes, amb l’objectiu de gestionar el municipi i defensar-lo dels sollevats
Amb l’esclat de la guerra, a Rafelbunyol es va crear un Comité del Front Popular, conformat per veïnes de les diferents formacions republicanes de la localitat, amb l’objectiu de gestionar el municipi i defensar-lo dels sollevats. Tanmateix, la guerra la va perdre el bàndol republicà, i tots aquells que van resguardar la democràcia patirien la repressió revengista del nou règim totalitari. Tres dies abans de finalitzar la guerra, el 29 de març de 1939, Rafelbunyol fou ocupat per les tropes franquistes de la Divisió 108, les quals nomenaren una comissió gestora composta per tres veïns: José Iborra, Francisco Piquer i Alberto Oltra. Les noves autoritats locals elaboraren un llistat amb els noms i cognoms de les rafelbunyoleres que havien format part del Comité del Front Popular local, havien militat en partits i/o sindicats d’esquerres o havien mostrat públicament simpaties per la República.
En pocs dies van ser engarjolades prop d’una cinquantena de veïnes en el calabós municipal, fins que, a les darreries d’abril del 1939, foren traslladades a la presó provisional de l’església de Santa Anna (Sagunt), després d’haver patit tortures en els interrogatoris i un escarni públic quan els muntaven als camions militars. L’agost de 1939, un tribunal militar va condemnar a penes de mort i de reclusió la majoria de les presoneres polítiques, i el 18 de gener del 1940 ja es produïren els primers dotze afusellaments.
La resta de les persones condemnades a mort serien assassinades amb degoteig fins a arribar a l’esgarrifosa xifra de 19 afusellades, que encara augmenta més si parlem de víctimes mortals de la repressió franquista, doncs tres veïns més van morir a les presons a conseqüència de les pallisses, la fam i les males condicions higièniques i sanitàries. Un total de 22 demòcrates i antifeixistes foren víctimes mortals de la violència política de la dictadura, els noms dels quals van romandre silenciats fins a l’homenatge del passat divendres 16 de febrer.
La veu de les familiars
El 16 de febrer, les familiars de les víctimes muntaren a l’escenari per relatar algunes de les vivències personals que han patit a conseqüència del dany que la dictadura els va infringir. Amparo Piquer, filla de l’afusellat Vicente Piquer, no va poder articular cap paraula fruit de l’emoció per l’homenatge, doncs, per primera vegada, s’explicitava públicament que el seu pare no era cap assassí, sinó un demòcrata afusellat per les seues idees.
Un familiar explicava “a casa ens van parlar poc del nostre avi, ens deien que això era cosa del passat i que calia oblidar-ho”, evidenciant el buit ètic i històric envers la Guerra Civil
Seguidament, un altre familiar explicava que “a casa ens van parlar poc del nostre avi, ens deien que això era cosa del passat i que calia oblidar-ho”, evidenciant el buit ètic i històric envers la Guerra Civil i la dictadura que rau en les societats del present. Per últim, José Pérez i Lola Chulvi, néts de Rafael Natividad, compartiren amb les assistents les dificultats de la seua família per tirar endavant després de l’assassinat del seu avi, doncs, una de les filles de Natividad va haver d’anar-se’n amb els seus oncles perquè la seua mare no se’n podia fer càrrec econòmicament.
A tall de cloenda, José Pérez recordà el que el seu avi havia escrit en una carta a la seua mare i la seua tia: “Hijas guardad esta carta y con la cara muy alta decid siempre: nuestro padre no es ningún asesino, ni ladrón, lo han asesinado por ser republicano y él, gustoso, ha entregado su vida por la República, y si cien vidas tuviese, cien vidas que entregaría“.
El primer homenatge a les víctimes de la repressió franquista suposà la fi d’un llarg silenci públic a Rafelbunyol. Gràcies a l’espenta de l’Associació de Familiars de la Fossa 113, els noms i cognoms de les demòcrates i antifeixistes de Rafelbunyol assassinats per la dictadura han eixit de la marginació i el silenci en un acte ple d’emocions i dignitats. Ara, les organitzadores de l’acte ja estan pensant en la següent passa per recuperar la memòria d’aquells 22 rafelbunyolers que van donar la seua vida per defensar la voluntat popular expressada a les urnes, possiblement un monòlit.
