Peix de la família dels salmònids, de 40 a 130 centímetres de llargada, de cap gros i ulls petits, amb una aleta dorsal al mig del cos i una segona d’adiposa més endarrerida, de carn molt saborosa de color rosat, que neix i fa la posta als rius però viu al mar. Així defineix l’Institut d’Estudis Catalans el salmó. El que no sap el diccionari és el que Sâlmon (amb accent circumflex i ena final) és, també, un certamen d’arts d’escèniques dedicat a la creació (més) contemporània, a la hibridació de llenguatges i etiquetes: dansa, performance, teatre? Tant se val.
Un festival que, tot i nedar a contracorrent, enguany arriba a la seva sisena edició. Un festival tan necessari que, si no existís, l’hauríem d’inventar. Setze dies -del 8 al 25 de febrer-, més d’una trentena de propostes (espectacles, paelles, xerrades, instal·lacions, tallers…) i alguns dels noms més interessants del panorama actual. Nacional i internacional. Som-hi, doncs.
Setze dies -del 8 al 25 de febrer-, més d’una trentena de propostes (espectacles, paelles, xerrades, instal·lacions, tallers…) i alguns dels noms més interessants del panorama actual
El primer imprescindible: O.V.N.I, del Col·lectiu Big Bouncers, una peça de dansa que ens interroga sobre la (in)utilitat del cos i la seva relació amb l’entorn. Segona peça per apuntar-se a l’agenda: Atlas, un espectacle comunitari de les portugueses Ana Borralho i Joao Galante, que reconstrueix o pretén construir l’atles de l’organització social humana, que converteix l’escenari en un espai polític. Els intèrprets de la performance seran, de fet, 100 persones de diferents professions. Impressionant. Tercera: Y los huesos hablaron, dels magnífics Societat Doctor Alonso. Un muntatge que, com avisa el títol, parla de violència i desaparicions. Dels cossos i conflictes amagats i enterrats durant el franquisme.
No guardeu l’agenda, que encara queden imprescindibles. Un d’ells és, sense cap mena de dubte, M.C d’ El Conde de Torrefiel. Una companyia que, com el festival, si no existís, l’hauríem d’inventar. M.C s’ha de veure perquè, ras i curt, l’han creat expressament pel Sâlmon. I perquè -qui sap si contagiats per l’actualitat política-, girarà al voltant de la dificultat de trobar un punt de vista únic. Seguim. Èpica, d’Aimar Pérez Galí. Una sessió de techno èpic que no deixarà ningú indiferent. Un avís: porteu calçat i roba còmode. Un altre: Inês, del brasiler Volmir Cordeiro. Una bogeria que ens farà confrontar-nos amb algú estrany, desconegut, inexplorat.
Si la música mou la vostra vida, apunteu-vos aquests espectacles al post-it: Pelucas en la Niebla, de la (divertidíssima) madrilenya Cris Blanco i El resistente y delicado hilo musical d’Amalia Fernández. El primer perquè promet ser, com diu la mateixa Blanco “un concert Stranger Things” i el segon perquè ens obligarà a deixar-nos anar, deixar de preguntar-nos què vol dir, què vol fer, què significa.
I per últim, però no per això menys important: Eclipse, la imagen siempre llega tarde. Una conversa coreogràfica entre Quim Bigas i Carme Torrent. I Paella augmentada, de Marc Sempere, Niño de Elche i René Pacheco. Una trobada-dinar on es projectaran parts inèdites del procés creatiu de la pel·lícula que roden Sempere i Tomàs Aragay (un dels integrants de Societat Doctor Alonso). Es cantarà, es rodarà i es parlarà.
Un grapat de recomanacions per apropar-se al festival més singular de la ciutat, per trencar amb les etiquetes i els prejudicis, per atrevir-se a nedar a contracorrent. Benvinguts al Sâlmon, benvinguts a l’oasi barceloní.
