Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, els homes aturats d’entre 45 i 49 anys tenen moltes dificultats per trobar feina. A partir de certa edat el mercat laboral és implacable. El 67% fa més d’un any que mira, sense sort, ofertes de treball. Molts es desanimen i abandonen silenciosament les llistes de l’atur. Alguns cauen al fons d’un pou del qual és molt difícil sortir. Un cop esgotades les prestacions socials, si no tenen cap altre suport social, corren el risc d’acabar al carrer.
Aquest no és el cas de Santi Vila. L’exconseller de cultura ha trobat feina dos mesos després de dimitir. Recordem els esdeveniments. El 26 d’octubre, poques hores abans que el Parlament declarés la independència, va abandonar per sorpresa el govern. “Dimiteixo. Els meus intents de diàleg novament han fracassat. Espero haver estat útil fins a l’últim minut al president @KRLS i als catalans”, va dir en to solemne a Twitter.
L’independentisme va enrabiar-se de mala manera. Per què havia arribat tan lluny, si no estava compromès amb el projecte? Com pot ser que Carles Puigdemont confiés en un individu de conviccions tan volubles? Santi Vila no es va exiliar ni es va enfrontar amb el sistema penitenciari. Després de ser interrogat a l’Audiencia Nacional espanyola, va passar una nit a la presó, no perquè li obliguessin, sinó per “solidaritat amb els companys de govern”. En va sortir l’endemà, amb càrrecs, després de pagar una fiança de 50.000 euros. El tribunal va tractar amb desacostumada benevolència l’home que va fer mans i mànigues per impedir que el Parlament ratifiqués allò que s’havia decidit l’1 d’octubre.
El 30 novembre va escriure un tuit per honrar la memòria de l’escriptora Patrícia Gabancho. Des de llavors, silenci. Ni tan sols va comentar els resultats de les eleccions imposades per Mariano Rajoy
Després de tot allò, Santi Vila va desaparèixer del mapa. Com si hagués perdut l’interès per la causa independentista. O com si hagués abandonat qualsevol aspiració política. El 30 novembre va escriure un tuit per honrar la memòria de l’escriptora Patrícia Gabancho. Des de llavors, silenci. Ni tan sols va comentar els resultats de les eleccions imposades per Mariano Rajoy. I aquesta setmana arriba la sorpresa: l’exconseller fitxa com a director general d’Aigües de Banyoles.
Aturem-nos un moment. Santi Vila té experiència en el sector de l’aigua? No, cap ni una. L’exconseller va estudiar Història. Tret d’una breu incursió docent a la Universitat de Girona, gairebé no ha tingut cap contacte amb el món laboral. La política ha estat la seva única ocupació. Amb 26 anys va accedir a l’Ajuntament de Figueres. Als 34 va agafar la vara d’alcalde. I als 39 es va posar al capdavant del Departament de Territori i Sostenibilitat. La prometedora carrera de Santi Vila, que apuntava a la presidència de la Generalitat, va quedar estroncada el mes d’octubre. El polític més ambigu del PDCAT ha sacrificat una trajectòria brillant per una feina en un sector gangrenat per la corrupció.
L’escapatòria laboral de Santi Vila no s’explica tant per les seves habilitats professionals, com per la seva amistat amb Lluís Coromina. Empresari, filantrop, col·leccionista d’art… Coromina és una de les persones més riques de les comarques gironines. El seu imperi s’estén per àmbits molt diferents: l’aigua, el transport, l’energia, les promocions immobiliàries i un llarg etcètera. Coromina és l’amo d’Aigües de Banyoles, una empresa amb un volum de negoci de 3 milions d’euros que opera en diversos municipis del Pla de l’Estany. L’amistat entre el polític i l’empresari ve de lluny. A la pàgina web de la Fundació Coromina hi ha moltes imatges que certifiquen la bona entesa entre els dos homes.
L’any 2014, el Departament de Territori i Sostenibilitat va finançar catorze línies d’autobús gestionades per Transports Elèctrics Interurbans (TEISA), una altra de les empreses de Coromina
Com a conseller de la Generalitat, Santi Vila va tenir moltes oportunitats per assegurar-se el futur professional. L’any 2014, per exemple, el Departament de Territori i Sostenibilitat va finançar catorze línies d’autobús gestionades per Transports Elèctrics Interurbans (TEISA), una altra de les empreses de Coromina. En total, l’administració va aportar-hi 1,3 milions d’euros. El contracte el va firmar un subordinat de Vila, Pere Padrosa, que curiosament també està vinculat al negoci del transport. TEISA ha crescut de forma desmesurada gràcies als contractes amb l’administració pública. Línies urbanes, interurbanes, escolars… En pocs anys, els autobusos blaus han passat a formar part del paisatge urbà de les comarques gironines. Gràcies a la nova estació d’autobusos de Girona, una infraestructura impulsada per Santi Vila durant la seva etapa al Departament de Territori i Sostenibilitat, TEISA podrà ampliar el negoci i competir amb els trens de rodalia, que semblen condemnats a desaparèixer.
Quan es va fer càrrec del Departament de Cultura, Santi Vila no va oblidar Coromina. L’any 2015 va aconseguir que li entreguessin la Creu de Sant Jordi per “l’especial dedicació al món de l’art i la cultura, l’atenció a les persones i la preservació de la fauna i el medi natural”. Durant l’entrega dels guardons, la proximitat entre els dos homes era evident. En una de les fotos de l’acte es pot veure com l’empresari, satisfet pel premi, posa afectuosament la mà sobre l’espatlla del polític. L’any següent, Santi Vila va decidir homenatjar la figura de Carles Fontserè, el controvertit cartellista de la Guerra Civil. El Pla Nacional de Fotografia, que comptava amb un pressupost de 460.000 euros, es va convertir en un trampolí per encimbellar l’obra de l’artista de Porqueres. La col·lecció privada de Lluís Coromina, que conté moltes obres de Fontserè, va incrementar de valor gràcies als actes organitzats pel Departament de Cultura.
A Aigües de Banyoles substituirà Àngel Dutras, que va abandonar el càrrec el mes d’octubre de 2017, després que la Fiscalia Anticorrupció comencés a investigar-lo
A partir d’ara Santi Vila treballarà en un sector molt tocat per la corrupció. A Aigües de Banyoles substituirà Àngel Dutras, que va abandonar el càrrec el mes d’octubre de 2017, després que la Fiscalia Anticorrupció comencés a investigar-lo. Malgrat que és una empresa independent, Aigües de Banyoles manté vincles amb AGISSA i Prodaisa, dues empreses en les quals hi ha planat l’ombra de la sospita de la malversació de fons públics, l’administració deslleial i l’apropiació indeguda. Les anàlisis d’aigua de Banyoles, per exemple, es fan al laboratori de Montfullà, que és propietat d’AGISSA. La Fiscalia Anticorrupció ha descobert enguany que aquest laboratori s’utilitzava amb finalitats fraudulentes.
El moviment de Santi Vila pot semblar poc ètic, però és perfectament legal. Abans de fer el pas, l’exconseller va estudiar amb lupa el règim d’incompatibilitats dels alts càrrecs al servei de la Generalitat. Per les decisions preses al Departament de Territori i Sostenibilitat, havia d’esperar dos anys abans d’oferir-se a Aigües de Banyoles. Doncs bé: dos anys i dos dies després, es publica el nomenament. No se li pot retreure res.
Santi Vila tampoc s’haurà de preocupar per una possible municipalització del servei d’aigua. El PDCat s’ha renovat molt a nivell nacional, però a nivell local conserva la flaire de l’antiga Convergència. A Banyoles hi mana Miquel Noguer, un polític que sembla que encara navegui en el mar del pujolisme. La Caixa, Agbar, Abertis, Adeslas, Immobiliaria Colonial… Noguer ha passat pel consell d’administració de totes les grans empreses catalanes. Per aquesta feina, molt més ben pagada que la de simple alcalde, ha cobrat literalment milions d’euros. Podem pujar-hi de peus: Noguer comprendrà i calmarà les inquietuds de Santi Vila.
