Doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona, on imparteix classes, Sebastià Riutort (Palma, 1986) s’ha especialitat en els processos d’innovació en l’economia cooperativa i en la transició cap a la sobirania energètica. D’aquests dos camps d’interès en sorgeix Energía para la democracia (Catarata) el llibre que ens ha motivat a conèixer-lo.
Ens trobem amb Sebastià Riutort per parlar d’aquesta obra, la primera que publica, una versió escurçada i adaptada de la tesi doctoral que va presentar a finals del 2015 amb la qual espera portar les idees que s’hi recullen més enllà dels murs de l’acadèmia. Amb la cooperativa Som Energia com a protagonista, al llarg de les seves pàgines, tracta temes com la relació entre economia i societat, els efectes de la mercantilització de l’energia i les possibilitats transformadores que ofereix l’apropiació social dels recursos renovables.
Quin paper ha jugat i juga l’energia en la nostra societat?
Un paper cabdal. L’energia exosomàtica, la que generem fora del nostre cos, és absolutament indispensable per cobrir les necessitats materials de qualsevol persona però, a més, és fonamental per al desenvolupament de tot l’àmbit relacional. Permet mantenir actius tots els processos socials, culturals, polítics i de qualsevol índole que tenen lloc en un espai i un lloc concret.
Com va canviar el descobriment dels combustibles fòssils la relació entre els éssers humans i l’energia?
El descobriment dels recursos fòssils, primer, i dels d’origen nuclear, després, trastoca la manera com les persones es relacionen amb l’entorn i entre elles. A aquests recursos els caracteritza el fet que es troben localitzats en espais geogràfics molt específics. Això fa que la seva apropiació sigui complexa i que les comunitats que no els tenen a prop acabin depenent d’aquells que se’ls han apropiat i, per tant, que la seva autonomia per garantir el cobriment de les necessitats bàsiques es vegi profundament alterada. El descobriment dels combustibles fòssils també altera unes formes de relacionar-se i d’entendre la vida i dotar-la de sentit. Va associat a una explosió industrial i consumista espectacular i no es pot deslligar del desenvolupament del capitalisme.
Relacionat amb això, al llibre dius que al segle XIX és quan es mercantilitza el metabolisme de la societat amb la natura.
Una de les característiques fonamentals del desenvolupament del capitalisme és un procés accentuat i cada cop més totalitzador de mercantilització de totes les esferes de la vida, també de la natura. L’energia no només és un element indispensable per fer créixer la maquinària capitalista i tot aquest sistema econòmic i social, sinó que ella mateixa es converteix en una mercaderia. Per tant, en comptes de ser un bé per satisfer necessitats es converteix en un recurs la compravenda del qual serveix per a l’acumulació de capital. S’acaba remarcant el seu valor de canvi i no el d’ús.
I quines conseqüències té el fet que l’energia estigui subjecta a aquesta acumulació de capital?
Té conseqüències per a les persones i per a l’entorn en què es desenvolupa la vida. Sobre les persones, en el sentit que, en el moment que està orientada al lucre i es ven com qualsevol altre bé, qui no pot comprar-lo es queda a la intempèrie. I sobre l’entorn natural, perquè des del moment que l’energia està vinculada a una dinàmica d’acumulació i explotació constant entra en contradicció amb un món finit. Per tant, una de les conseqüències de la mercantilització és la crisi ecològica que vivim.
En el cas espanyol, el sector energètic es caracteritza, a més, per ser un oligopoli. Com hem arribat fins aquí?
“Al llarg del segle XX la intervenció de l’Estat espanyol ha afavorit aquests processos de concentració de poder i control sobre l’energia”
El fet que els recursos fòssils permetin una apropiació privada hi ha contribuït. Però, a més d’això, a l’Estat espanyol, si analitzem com s’ha anat desenvolupant el sector energètic i, en concret, l’elèctric, trobem que al llarg del segle XX la intervenció de l’Estat ha afavorit aquests processos de concentració de poder i control sobre l’energia. És una de les herències franquistes que perduren. Durant la dictadura es va accentuar una dinàmica que havia començat abans i amb els primers governs postfranquistes, tant del PSOE com del PP, s’acaba consolidant el model d’oligopoli.
De fet, l’energia va deixar de ser considerada “d’interès general” l’any 97, governant el PSOE…
I, a més, durant els governs socialistes es produeix el procés de privatització, emmarcat en el context de neoliberalització de l’època. Una de les empreses insígnia de l’Estat, Endesa, acaba sent privatitzada, així com Red Eléctrica de España.
Per què consideres que les energies renovables faciliten la seva apropiació social?
“Les energies renovables poden donar les possibilitats per a la seva apropiació social, però hi ha d’haver un marc regulador que la propiciï”
Hi ha un seguit de característiques que ho permeten. D’una banda, els recursos renovables es troben més ben distribuïts arreu del planeta que no pas els fòssils. De l’altra, els processos de captació i transformació de l’energia són menys complexos i més flexibles. L’apropiació de l’energia és, doncs, més fàcil, tant a escala individual com col·lectiva. De totes maneres, aquestes no són condicions suficients perquè es pugui donar l’apropiació social. Les renovables poden donar les possibilitats, però hi ha d’haver un marc regulador que la propiciï. Les energies renovables, com ja hem vist, també poden ser apropiades per actors econòmics tradicionals amb finalitats lucratives.
Ets bastant crític amb el model de desenvolupament de les energies renovables a l’Estat espanyol.
Sí, perquè quan analitzes com s’han desenvolupat les energies renovables aquí t’adones de fins a quin punt ha anat acompanyat de dissenys institucionals que n’han afavorit l’apropiació amb orientació lucrativa. A més, els darrers anys hem vist com tota la regulació per potenciar-ne el desplegament, encara que fos mitjançant el sistema de primes, ha quedat aturada. No s’està portant a terme una política que afavoreixi, ni tan sols que permeti, una transició energètica efectiva. Ara mateix, l’està obstaculitzant i, de manera especial, s’estan posant traves al desenvolupament de l’autogeneració. La inseguretat jurídica és una limitació, perquè, malauradament, les persones encara ens basem en un raonament purament economicista i si no sabem com podem amortitzar una inversió ens costa fer-la basant-nos només en valors com la sostenibilitat o l’equitat. Així mateix, l’administració pública no s’ha de limitar a crear les regles del joc. No pot fer un pas enrere en la seva responsabilitat en combatre el canvi climàtic.
Som Energia tot just acaba d’arribar a les 35.000 sòcies. Creus que les persones impulsores pensaven quan la van posar en marxa, fa tan sols set anys, que assolirien aquestes xifres?
Ha estat un creixement espectacular i, pel que m’han explicat, elles no l’esperaven tan ràpid.
I per què tant interès?
Hi havia interès per part de persones conscienciades de la necessitat de canviar la nostra manera de viure perquè sigui més compatible amb els límits del planeta, però també dels que s’han adonat de les conseqüències de l’apropiació privada de l’energia i de la complicitat que es dóna en aquest sector entre els poders polítics i els poders fàctics. A més a més, dins del sector de l’economia social i solidària hi havia també la necessitat de disposar d’un actor energètic.
Al llibre dius que Som Energia neix d’una necessitat i d’una aspiració. Quines?
Sorgeix per una necessitat de combatre el canvi climàtic i desplegar la transició energètica, però també d’una aspiració de canvi, de què les necessitats energètiques siguin cobertes mitjançant mecanismes de participació ciutadana i d’una apropiació col·lectiva de caràcter democràtic. En general, una cooperativa no és només la plasmació d’un projecte col·lectiu de caràcter empresarial per satisfer les necessitats de les sòcies o de la comunitat en què es desenvolupa, sinó que té al darrere una aspiració de transformació.
Aquesta aspiració no es troba en totes les cooperatives, però…
És cert. Aquí ens trobem amb una de les tensions dins del món cooperatiu. És un món divers i hi ha casos més i menys compromesos amb un projecte emancipador.
En quin sentit Som Energia et sembla innovadora o un referent per al món cooperatiu?
“Si volem transformar de manera estructural les nostres societats, necessitem que la transformació sigui inclusiva, que vagi acompanyada de la construcció de drets”
En què obre la possibilitat que la ciutadania pugui implicar-se en la qüestió energètica més enllà del rol tradicional passiu de consumidor, que pugui fer-ho també com a coproductor de l’energia, copropietari d’una empresa i participant en processos d’aprenentatge col·lectiu. A més, introdueix elements organitzatius nous, que tenen a veure amb la seva expansió territorial – com la creació de grups locals de socis -, amb el disseny de mecanismes i espais específics de participació -com la seva escola d’estiu-, i altres elements que ens permeten formar-nos com a persones crítiques en la qüestió energètica. Podem dir que ha introduït elements d’apoderament que poden aplicar-se a altres àmbits econòmics.
L’auge del cooperativisme és una resposta a una crisi econòmica derivada de la desregulació de l’economia?
El desenvolupament d’iniciatives de l’economia social i solidària és una reacció als processos de despossessió i mercantilització dels diferents recursos que sostenen la vida. Aquestes formes col·lectives d’apropiació dels recursos són respostes, més o menys perfectes i amb més o menys capacitat d’incidència, que busquen el control democràtic d’un recurs. Aquí també inclouria algunes propostes, encara tímides, que s’estan fent des de l’administració pública que permetrien ser palanca de canvi.
Creus que realment des de l’administració s’està apostant per aquest tipus d’iniciatives, més enllà de pràctiques molt residuals?
Crec que en alguns aspectes, en l’àmbit rupturista i transformador, la ciutadania va davant. El que passa és que la seva capacitat d’incidència i per universalitzar les fites assolides és molt més difícil sense una intervenció institucional que permeti que els canvis tinguin un caràcter estructural i puguin beneficiar al conjunt de la ciutadania i no només a les persones que participen d’aquestes experiències transformadores. En aquest sentit, des de l’àmbit municipal, avui, s’observen algunes escletxes, algun nínxol on poder anar alimentant i construint aquesta intervenció, en col·laboració amb l’economia social i solidària. No s’han de menystenir tampoc els obstacles que troben les administracions locals. Així que ja veurem cap a on van els canvis. És difícil ser optimista, però tampoc s’ha de perdre l’esperança.
Penses que el cooperativisme té realment una capacitat transformadora de la societat o que està oferint respostes a un públic molt concret que se sent més còmode consumint i produint d’una manera diferent?
És en aquest sentit que sóc un ferm defensor de forjar aliances amb l’Administració pública i de no prescindir de la política pública amb caràcter universal. Algú em pot dir que el cooperativisme ja està fent política, i no ho negaré. Però, si volem transformar de manera estructural les nostres societats d’acord amb un horitzó emancipador, no ho volem només per a aquells que tenen la capacitat adquisitiva i comparteixen valors culturals. Necessitem que la transformació sigui inclusiva, que vagi acompanyada de la construcció de drets. La corresponsabilitat en la transició energètica no pot ser només d’uns pocs, ha d’interpel·lar tothom. Som Energia sola no pot garantir que l’energia sigui tractada com a servei públic.
Des del cooperativisme, amb els valors a què està associat, penses que pot ser ben vista aquesta col·laboració amb els poders públics?
Si l’aliança amb l’administració pública ha de suposar un afebliment de l’autonomia i la independència del cooperativisme, malament. Entenc els temors a la col·laboració si això va associat a lògiques de subordinació, però ja trobem en àmbits que no són el de l’energia maneres d’intervenir públic-cooperatives que faciliten el desplegament del cooperativisme i que aquest pugui incidir en les polítiques públiques, contagiant-les dels seus valors. Això generarà tensions, però val la pena fer la reflexió sobre quins són els objectius que perseguim. Si el que volem és garantir una vida digna per a tots, això va necessàriament associat a un marc de drets que s’han de garantir i, per tant, a la redefinició de les regles del joc per a tothom. Cal un procés d’acceptació de la realitat. S’han d’acceptar coses malgrat que no s’ajustin cent per cent al que per a un seria desitjable, perquè no vivim sols. Tenim pressa, ja que estem immersos en una crisi entre la humanitat i l’entorn. El món és fràgil.
