“Guillem, Guillem company!
Guillem, mai t´oblidarem, company Guillem”
Opció K-95
L’11 d’abril de 1993, fa 25 anys, amb la urpada del feixisme ens arrabassaren a Guillem Agulló a Montanejos. Dos dies més tard ens despertàvem amb la notícia “Un miembro de un grupo nazi asesina de un navajazo a un antirracista en Montanejos“. Allà s’acabà la pasqua del 93 i tornarem a casa entre pors i sigils. Tota la generació de valencians nascuts a finals dels 70 havíem patit un “háblame en cristiano” o un “Guarro de mierda” o havíem sentit parlar d’uns cops de puny després d’un concert… ho teníem dolorosament mig-assumit com l’assetjament inherent al valencianisme, l’antiracisme o el republicanisme dels perdedors de la Batalla de València. Escarni i repressió.
Però amb Guillem ho vam tastar diferent, és cert que havíem sentit a parlar de Miquel Grau, però nosaltres érem uns xiquets. Ara teníem l’edat de Guillem i aquesta fiblada havia travessat a tota la nostra generació.
Ells, els pares de Guillem, són un ressort al nostre cervell cada vegada que escoltem la paraula resiliència
Tretze dies de tensió i por, retallant articles dels diaris, assistint a la criminalització salvatge de Guillem i la seua família, la roda de premsa de Carme i Guillem per televisió… Ells, els pares de Guillem, són un ressort al nostre cervell cada vegada que escoltem la paraula resiliència. Ens concentràrem, ens manifestàrem i, aquell 24 d’abril, a la Plaça de Bous de València, enmig del concert de commemoració del 25 d’abril, Al Tall cantà A Miquel Grau i es feu un silenci arran d’arena. I s’elevà un crit com una enorme polseguera: “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”. Fou el moment del final del dol de la nostra generació i el començament de la construcció d’un nou País Valencià.
La primavera del 1993 venia de l’estiu de 1992, culminava una operació dissenyada des dels despatxos fins a les clavegueres, a la manera matussera de l’Estat. Volia ser exemplificadora i ho va acabar sent, però d’una manera que l’Estat no havia calculat: de nou, perdent, vam guanyar.
L’únic condemnat per l’assassinat de Guillem va passar 4 anys a la presó i es va presentar a les eleccions municipals de Xiva per un partit nazi
Malgrat això, dos anys més tard, la dreta va enfonsar les seues urpes en les institucions valencianes. El feixisme al País Valencià continuava caminant dreceres d’impunitat esfereïdores: l’únic condemnat per l’assassinat de Guillem va passar 4 anys a la presó i es va presentar a les eleccions municipals de Xiva per un partit nazi. Recordem que va ser condemnat només a catorze anys de presó perquè no van ser “capaços” de veure un mòbil polític en el seu assassinat.
Van passar els anys, les generacions que ens ha continuat han pogut mostrar-se desacomplexadament antiracistes, valencianistes,… Però l’any passat, els fets de manifestació del 9 d’Octubre ens van fer caure, de nou, en aquella mena de tèrbola decepció col·lectiva immediatament seguida d’un renovat esperit antifeixista. Al País Valencià li va literalment la vida. O antifeixisme o res.
El 14 d’abril a les 17:30 a la plaça Emilio Castelar de Burjassot, els qui ho vam viure coetàniament, tenim l’oportunitat de fer memòria però també d’allargar la mà a les següents generacions d’aquest País Resilient. Lluita i caliu, cures i esperança, i la plena convicció que aquell abril ens va fer antifeixistes per a sempre.
