Impressions

No podem més

13/10/2017

"Mentre pels carrers de València la gent, obscena, crida i crema un llibre".
(Vicent Andrés Estellés, 1963)
 


9 d'octubre i ja tenia enllestida la columna d'aquest mes. Alleujat pel deure acomplert he agafat el cotxe i me n'he anat cap a València cavalcant el port de Càrcer. Tenia ganes de conduir sol, m'agrada com el país se'm mostra davant meu, puc obrir la finestra a plaer i aprofite per a escoltar, per primera vegada amb tranquil·litat, L'esperança entre les dents de l'amic Xavi Sarrià. Tinc ganes d'arribar a València, és un dia perfecte per a trobar un grapat d'amics en una diada sempre festiva i alegre. Pense en ells tot el viatge i, entre ells i elles, la vella guàrdia universitària tan descaradament plural, transversal i valenta. Se m'escapen somriures.

València em costa, sóc de dimensions xativines, però enfile el carrer que porta el nom de la meua ciutat amb orgull agropecuari, com cada any, cap a la plaça de Sant Agustí. De sobte, se'm desenfoca la visió: els crits, els emblemes i les consignes no són les habituals. Què està passant? M'acoste i veig un grapat de gent amb banderes de la ciutat –entre espanyoles– seguint els càntics d'una vintena d'individus amb una pinta de nazis que farien enrojolir qualsevol equidistant. La Policia ha permés que trenquen la mani i està encapsulant un dels blocs de la manifestació, no hi puc entrar, ens trobem alguns amics amb els rostres desencaixats d'incredulitat. Crits, insults, amenaces, càntics futbolers i les primeres agressions. Entre ràbia, impotència i graus insuportables de resignació històrica la mani comença a avançar entre furgons de policia amb banderes espanyoles a les finestres posteriors.

Rajoy, el Borbó, Soraya, el PP i el PSOE, les seues marques blanques, la policia i la premsa ens estan violentant en grup i el feixisme avalat aplaudeix

Faig un tuit: "El pitjor de la Batalla de València amb la complicitat policial" i en aixecar la vista del mòbil veig València com una foto dels anys setanta. Quin dolor a l'estómac mentre avancem pel carrer Colom i continua la cridòria feixista. Rajoy, el Borbó, Soraya, el PP i el PSOE, les seues marques blanques, la policia i la premsa ens estan violentant en grup i el feixisme avalat aplaudeix. Arribem a la Plaça Amèrica i sona una muixeranga com un bàlsam mentre veiem la pancarta que encapçalava la manifestació: menuda mena de lema, col·legues, amb la que ens està caient.

Torne al cotxe per carrers xifrats, m'assec al volant i sona el telèfon. Se m'esquerda l'ànima, no hi ha res pitjor que un amic plorant al telèfon. És el Borja amb la guitarra sobre les cames, a punt per a pujar a un escenari a Alboraia, ha tingut mitja família atrapada en un bar de València amb llops fanàtics a la porta. Sap que ja estan a bon resguard però, aleshores?, per què continua plorant? Plora per València. És del Carme de tota la vida, s'estima aquesta ciutat fins al moll de l'os. Fins i tot quan la sentia cabrona, per despit, quan no la podia estimar amb el cor l'estimava amb el fetge. La música el va esperonar, com a tantíssims altres valencians que van abandonar l'equidistància per a prendre partit. Ai, les nostres eternes discussions als camerinos que acabàvem sempre amb una cançó amb llengua –fins a l'úvula– i polvos furtius d'escenari...

Per valencians com el Borja he canviat, jo també, la meua visió de València, dels valencians de la ciutat, i escoltar-lo plorar de dolor per la ciutat em trenca. A la merda la meua columna d'octubre, nano. Dits al teclat escric sense ordre amb un garbuix de sentiments. No podem més i ja sabeu que vol dir això en aforisme estellesià.

Els valencians que ens manifestem el 9 d'octubre no estem lluitant contra altres valencians: volem un país millor, i si el feixisme es posa pel mig, el combatrem

No podem més de pensar que cada generació ha de tindre el seu Miquel Grau o el seu Guillem Agulló. Els valencians que ens manifestem el 9 d'octubre no estem lluitant contra altres valencians: volem un país millor, i si el feixisme es posa pel mig, el combatrem. Perquè el feixisme és una màquina de matar valencians i no, no podem més.

No podem més d'acotar el cap i amagar la llengua, de tindre al davant els mateixos supremacistes que van tindre al davant els nostres pares i els iaios. No podem més.

No podem més de veure com el terrorisme masclista assassina, agredeix i invisibilitza a les valencianes, emparant-se en un règim amb lleis i valors de confessionari amb tuf de colònia de barons i dandis de saldo. No, no podem més.

No podem més de ser la mà d'obra precària d'Europa, desnonats dels drets i esclaus del deute. No podem més.

No podem més de corrupció sistèmica, gomina emprenedora, menyspreu del treball al camp i desvergonyiment polític. No podem més.

No podem més de no saber en quina cuneta estan els nostres iaios perquè els seus botxins encara ens manen. No, de veritat, no podem més.

No podem més de concertines constitucionals que ens impedeixen relacionar-nos amb els territoris amb qui compartim més que llengua. No podem més de gestionar silencis comunicatius, i sorolls mediàtics públics i privats. No podem, no podem més.

No podem més de no poder tindre cura de les persones dependents amb dignitat, ni de poder decidir sobre l'educació que volem. No podem més.

No podem més de no acollir, els valencians som solidaris i som refugi i no, no podem més.

No podem més de la negació del canvi climàtic i de la destrucció del territori on la nostra llengua i cultura són possibles. No podem més.

No podem més de la dinastia monàrquica que va cremar Xàtiva i Vila-real i continua fent negocis amb armes que provoquen dolor de món. No podem més.

Els valencians amb legítimes aspiracions democràtiques, de llibertat i drets civils, tenim somnis i no, no podem més d'esperar, i esperar i esperar. No, ja no podem més.

Coratge, tenacitat i valentia perquè potser sí que ha arribat el dia en què no podem més i, en conseqüència, és l'hora del tot.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: