L’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 22 de març de 1993 com el primer Dia Mundial de l’Aigua. L’objectiu des de llavors, és per centrar l’atenció en la importància de l’aigua dolça i la defensa de la gestió sostenible dels recursos d’aigua dolça. És un a dia per reflexionar i sensibilitzar sobre un recurs tan fràgil i vulnerable però que és imprescindible per la vida i que cal garantir de disposar-ne en qualitat i quantitat suficient, tant per mantenir els nostres ecosistemes naturals, com per al benestar i la qualitat de vida de les persones.
El lema d’enguany és “Aigua i sequera: estalvi i eficiència”, sembla triat a dit, ja que Catalunya, tot i les pluges de febrer i les darreres nevades, estem en ple episodi de sequera i les reserves d’aigua no són molt copioses.
El lema d’enguany és “Aigua i sequera: estalvi i eficiència”, sembla triat a dit, ja que Catalunya, tot i les pluges de febrer i les darreres nevades, estem en ple episodi de sequera
Vivim en un país mediterrani, la sequera és una característica del nostre clima. El nostre territori, en principi, està adaptat a aquest clima, tanmateix els canvis que hem fet la societat fan que cada dia siguem més vulnerables a aquesta característica pròpia de la nostra climatologia.
Tot i que les civilitzacions sempre han ficat els seus assentaments urbans al costat de llocs on es disposava aigua, com rius o llacs, avui tenim grans centres consumidors d’aigua com són les ciutats lluny d’on hi ha aigua disponible i s’ha fet necessari construir transvasaments o dessaladores per resoldre aquesta situació.
Catalunya en som un exemple, les conurbacions de Barcelona i Tarragona no disposen de recursos propis i necessiten buscar fonts “alternatives” a partir del Ter o la desalació en el cas de Barcelona o de l’Ebre i Siurana en el cas de Tarragona.
Hem passat de tenir un problema propi del nostre clima com és la sequera, a tenir un problema provocat pel nostre desenvolupament, com és l’escassetat d’aigua
Aquest ha estat el model de planificació que hem tingut fins ara a nivell d’abastament. Com Mahoma no arribava a la muntanya, han fet arribar la muntanya a Mahoma. Hem passat de tenir un problema propi del nostre clima com és la sequera, a tenir un problema provocat pel nostre desenvolupament, com és l’escassetat d’aigua.
En el context de canvi climàtic que vivim, els experts pronostiquen que les sequeres cada cop seran més severes, aniran unides a temperatures més elevades i de pluges torrencials que donaran lloc a inundacions i dificultaran la recàrrega de les zones humides i aqüífers (els embassaments naturals).
Tanmateix, molt més preocupant que la sequera, en la que haurem de conviure com han fet tots els nostres avantpassats, és el problema d’escassetat d’aigua a què cada cop ens veurem més immersos
La situació de “desequilibri” que es genera en l’aigua, també es genera en l’energia o la producció d’aliments, on els productors estan lluny dels consumidors, o a la inversa, els grans productors de residus, estan lluny del lloc on acaben emmagatzemant-se
L’escassetat no és altra cosa que no tenir suficients recursos per donar l’abast a les necessitats socioeconòmiques de la població sigui urbana, industrial o agrícola.
Sovint els gestors de l’aigua a Catalunya diuen que aquesta està “mal distribuïda” i que això és el que genera problemes d’escassetat, especialment a l’entorn metropolità com la sequera del 2008.
Una part de Catalunya, les comarques de Lleida i les comarques de l’Ebre formem part de la Conca del riu Ebre. La resta de Catalunya, forma part del que s’anomenen Conques Internes de Catalunya. Són les conques dels rius que naixen i moren a Catalunya, des del Muga i el Fluvià fins al Francolí i Riudecanyes, passant pel Ter, Darò, Tordera, Besos, Llobregat, Foix, Gaià.
La distribució de la població se situa majoritàriament a la zona costanera, això fa que les Conques Internes ocupin el 52% del territori amb el 92% de la població, mentre que a la Conca de l’Ebre catalana ocupin el 48 % del territori però només són el 8% de la població. En la primera el 55% és d’ús urbà, mentre que a la segona el 93% és per ús agrícola.
Aquesta situació de “desequilibri” que es genera en l’aigua, també es genera en l’energia o la producció d’aliments, on els productors estan lluny dels consumidors, o a la inversa, els grans productors de residus, estan lluny del lloc on acaben emmagatzemant-se.
El reequilibri territorial és l’assignatura pendent que tenim com a societat. Cap dels governs que hem tingut fins ara s’ho ha plantejat
Polítiques d’estalvi i eficiència, així com un ús responsable, poden ser positives per afrontar els episodis de sequera, tanmateix afrontar els problemes d’escassetat requereixen anar a l’arrel de la qüestió que no és altre que el desequilibri territorial.
El reequilibri territorial és l’assignatura pendent que tenim com a societat. Cap dels governs que hem tingut fins ara s’ho ha plantejat. El reequilibri territorial és necessari, no només per la gestió de l’aigua, de l’energia o de producció d’aliments, també és necessari per millorar la qualitat de vida de les persones, tenir tothom les mateixes oportunitats de desenvolupaments social, cultural i econòmic i tenir arrelament al teu entorn natural i patrimonial.
El desequilibri territorial ens empobreix com a societat. Els grans transvasaments a Catalunya són de capital humà. En el procés constituent de la República catalana, hem de ficar damunt la taula que fem en l’aigua i en els nostres rius, però sobretot que fem en el nostre desenvolupament territorial.
