És més difícil veure una dona passant la nit al carrer que no pas un home. La majoria d’estimacions i les dades recollides de manera sistemàtica a la ciutat de Barcelona indiquen que, entre les persones sense sostre que dormen al carrer, la proporció de dones és d’entre el 9 i l’11%. Pot sobtar que, mentre moltes veus qualificades denuncien la feminització de la pobresa, la seva cara més visible i més extrema sigui masculina. Però el fet que la presència de dones pernoctant al ras sigui menor no significa que l’exclusió residencial les afecti menys que als homes.
A mesura que ens apartem de la situació de carrer i dels recursos socials tradicionalment pensats per atendre les persones sense sostre, anem trobant unes proporcions diferents. Segons el darrer informe de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona, que recull les dades de l’11 i el 12 de març de 2015, la proporció de dones als centres de primera acollida era del 14%. Als recursos residencials de mitjana estada, les dones són el 20% de les persones ateses; als pisos d’inclusió, són un 23%, i un 31% de les persones que viuen a pensions amb el suport econòmic d’entitats o dels serveis socials. Tot i no acabar dormint al carrer, les dones estan tan afectades per l’exclusió residencial com els homes o més.
Els estudis indiquen que les dones tenen més capacitat per suportar situacions de mal allotjament, com pisos ocupats o habitacions rellogades, abans d’acabar al carrer
No existeixen dades que ens permetin saber quantes persones viuen en situació d’amuntegament (pisos ocupats o habitacions rellogades), però els estudis qualitatius indiquen que les dones tenen més capacitat per suportar aquestes situacions de mal allotjament abans d’acabar al carrer. Aquesta resistència s’explica, en part, pel fet que, en una socialització patriarcal, se’ls atribueix la funció del manteniment i la cura de les xarxes de relació. El que salva moltes persones del carrer quan perden l’habitatge són les amistats i familiars que les acullen a casa seva. El reallotjament a casa d’alguna familiar sol ser una mesura temporal i d’emergència per la falta de feina i d’ingressos. Però també poden perpetuar convivències forçades, en què les habilitats de cura i el treball domèstic poden ser claus per al sosteniment de la situació.
Pressió sexual freqüent
Quan les estratègies individuals de resistència fallen, la sensació acusada d’inseguretat que viuen les dones al carrer les empeny a buscar refugi amb més urgència que els homes. Als robatoris i les petites agressions, s’hi afegeix una forta pressió sexual. Les dones que han viscut durant períodes més o menys curts en situació de carrer relaten situacions d’assetjament més o menys freqüents i més o menys intenses. Expliquen que no és estrany rebre invitacions a àpats o a comprar roba acompanyades d’una exigència de contrapartida. També reben ofertes d’homes desconeguts per anar a dormir a casa seva. El darrer informe de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona presenta testimonis com el següent: “Quan fa temps que estàs en aquestes situacions, ja veus venir la gent: què m’ofereixes? Per què? Se t’apropa un tio que ja sap com estàs i vol aprofitar-se de la teva situació. Perquè et conviden a una cervesa o un cafè, creuen que tenen dret a posar-te la mà a sobre”.
El reallotjament a casa d’alguna familiar sol ser una mesura temporal i d’emergència per la falta d’ingressos, però també pot perpetuar convivències forçades
La pressió sexual que reben les dones que viuen al carrer s’agreuja per les tensions derivades del control social i els estereotips. Al mateix informe, es transcriu el següent testimoni: “Quan et veuen dormint al carrer, ja pensen que ets una drogoaddicta, una fulana, que vas amb aquest i amb aquell. La gent pensa que, si dorms al carrer, te’ls folles a tots”.
Una resistència més gran i una cerca de refugi i d’alternatives més intensiva i més ràpida són els dos factors clau per comprendre perquè hi ha moltes menys dones que homes pernoctant al carrer. Però tots els estudis, a més de les entitats i els serveis que treballen per les persones sense sostre, coincideixen a advertir que les dones que es troben en aquesta situació estan pitjor que els homes i pateixen un risc més elevat de cronificació i de desenvolupar malalties mentals derivades de la duresa de la seva vida quotidiana.
