La Costa Blanca és el nom turístic encunyat a la costa mediterrània que compren la província d’Alacant. El Parc Natural de la Serra Gelada està situat entre els termes d’Altea, l’Alfàs del Pi i Benidorm, a la Marina Baixa, una comarca que viu sobretot del monocultiu turístic. Les conseqüències d’aquest sector econòmic són la principal font de les agressions que pateix el parc. En aquest sentit, la controvèrsia que ha causat l’anunci de la construcció d’un telefèric se suma a un llistat d’agressions i il·legalitats comeses dins del parc, algunes d’elles, de les més greus, es produeixen des de fa més de 50 anys.
El Parc Natural de la Serra Gelada és el primer parc natural protegit marí i terrestre del País Valencià, inclòs també a la Xarxa Natura 2000 per ser una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). Els importants ecosistemes litorals que alberga, integrats per fauna i microreserves de flora terrestre i marina, estan acompanyats de la complexitat del seu paisatge, amb coves, penya-segats, dunes fòssils, illes, esculls i praderes submarines. Tot això fa que siga el parc natural més visitat del país, amb unes 480.000 visites anuals. Un dels grans tresors es troba a la part submarina, amb les prades de posidònia oceànica –una planta que produeix tres vegades més oxigen que un arbre, evita l’erosió del fons marí i serveix d’hàbitat per a les espècies marines. La prada que es troba al fons marí de la serra Gelada és de les més extenses de la Mediterrània, i el bosc més gran és el de l’Alfàs, distribuït entre aquest i la badia d’Altea.
Els ecosistemes litorals que alberga la serra Gelada estan acompanyats de la complexitat del seu paisatge
Ens endinsem en el parc a través del camí del far, situat dins del terme de l’Alfàs del Pi, amb membres del col·lectiu Corfoll d’Altea i amb l’ecologista Richard Barreno, voluntari al parc durant molts anys i actual coordinador estatal de l’organització ecologista Sea Shepherd. Barreno explica gran part de les problemàtiques que pateix en l’actualitat, oficialment protegit des de la seua declaració com a parc natural l’any 2005. L’ecologista comença la introspecció amb les agressions més lleus: la pesca furtiva a petita escala dins de les badies per part de pescadors particulars –sovint sense llicència–, les restes de productes químics emprats pels caçadors –ja que al parc hi ha zones habilitades per a la caça– o el llançament d’aigües grises de vaixells particulars a sobre del perímetre del parc natural marí, entre d’altres. També destaca un problema molt comú i, segons ell, molt preocupant: la sobresaturació de les badies del parc per l’aglomeració de vaixells privats en estiu i que, com que no hi ha prou boies ecològiques, decideixen llançar l’àncora sobre la posidònia oceànica i, com a conseqüència, la destrossen.
Coves, penya-segats, dunes fòssils, illes, esculls i prades submarines són alguns dels seus tresors
Barreno fa èmfasi en el descontrol per l’augment de visites –sobretot a l’estiu–, la massificació turística, la falta de civisme i el “tot s’hi val” imperant a la comarca. En moltes ocasions parla de wild-west per referir-se a la situació del parc –tot i la circumstància que en aquest cas la serra es troba a l’est i no a l’oest de Benidorm–, amb la normalització de les il·legalitats, que ocorren de manera freqüent, i la dificultat per erradicar-les: “Ací tenim un problema, tenim molta legislació, per protegir les coses i fer valdre la llei, però molt poques autoritats”. Un jove de Corfoll parla de wild-parc, en un joc de paraules, i un altre afirma que aquest escenari s’agreuja per la falta d’operàries o agents ambientals destinades a fer complir la normativa que regula el parc. Actualment, hi ha un director-conservador del Parc Natural de la Serra Gelada, que a la vegada ho és del Parc Natural del Penyal d’Ifac, i un tècnic compartit entre els parcs naturals de la Serra Gelada, el Penyal d’Ifac, el Montgó i la Marjal de Pego-Oliva. Pel que fa al personal que ha destinat Valenciana d’Aprofitament Energètic de Residus (VAERSA) –empresa pública encarregada de gestionar el parc–, compten amb un educador ambiental i quatre persones de conservació i manteniment.
ERO i places de designació a dit
Els nostres guies encara recorden els temps en què Isabel Bonig, actual presidenta del PP valencià, estava al comandament de la llavors Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, des de la qual va decidir, l’any 2011, aplicar un ERO a VAERSA i deixar només una persona al comandament d’aquest i tots els altres parcs abans esmentats. Des de l’actual Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Canvi Climàtic –comandada per Elena Cebrián, independent designada pel govern PSPV-Compromís–, assenyalen que l’ERO va anar acompanyat d’un canvi en la denominació i les funcions del personal destinat als parcs naturals. A més, en desembre de 2012 el PP va canviar la Llei d’espais naturals protegits per sentència judicial i va eliminar les figures de directores-conservadores, que fins al moment havien de ser funcionàries.
D’aquesta manera va permetre que pogueren optar a la plaça assessores i no funcionàries, i va reubicar la categoria de directora-conservadora en la peculiar figura de “responsable de dinamització”. Sindicats com la CGT van denunciar, en el seu moment, que el PP estava suprimint places de funcionariat i creant nous perfils laborals “fets a mida”, un estratagema que utilitzaven per col·locar persones afins a dit. És el cas de l’últim responsable de la Serra Gelada, Carlos Llinares, que ara és alcalde pel PP del municipi de Teulada (Marina Alta). La figura de directora-conservadora ha estat restituïda per l’actual Generalitat i, des de fa uns mesos, José Ramón Viejo González, exdirector del Servef d’Alacant (centre de formació professional) i, segons confirma l’ecologista Barreno, amb experiència dins de l’àmbit de les piscifactories de riu, ocupa aquest càrrec per la Serra Gelada i el Penyal d’Ifac.
Un xalet fora de normativa i festes il·legals
En una de les corbes que fa el camí cap al Far de l’Albir es pot veure la coneguda com a “Caseta del Pescador” o finca de l’Amerador, ara convertida en un xalet de luxe sobre el qual pesen diversos expedients de sanció urbanística des de l’any 2001 i una sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià de 2004, que deixa la casa fora de l’ordenament del parc, és a dir, que incompleix la seua legislació per haver-se construït en sòl protegit. Aquest xalet va ser construït el 1964 dins del parc natural, quan encara no estava protegit. Propietat d’un empresari de la zona, conegut pel cognom Borràs, que recentment va decidir iniciar unes obres per les quals va ser obligat pel TSJ a la seua demolició parcial. D’uns anys ençà, el propietari intenta vendre aquest xalet en el mercat immobiliari de luxe, tal com va assenyalar fa uns anys l’Associació Cuidem l’Albir, com la Fira per a Milionaris de Moscou o Dubai per valor d’uns 30 milions d’euros. Tot açò sense assenyalar l’ordre de demolició parcial que pesa sobre aquest xalet. A causa d’aquesta obstrucció, la Guàrdia Civil va obrir una investigació i el va imputar per ocultar aquesta ordre, així com per fer trampes legals per intentar cancel·lar l’ordre de demolició. Les diligències del cas van ser instruïdes pels jutjats de Benidorm l’any 2016, pels presumptes delictes de falsedat documental i alçament de béns, però encara no s’ha celebrat el judici.
Des d’aquest indret també s’entreveu l’illa de l’Olla, un xicotet arxipèlag situat enfront de la platja de l’Olla d’Altea, que també forma part del parc natural. A primers d’agost, a Altea se celebra el Castell de l’Olla, un espectacle de focs artificials que s’organitza des de fa uns 30 anys per la Confraria del Castell. Temps enrere, aquesta funció pirotècnica es feia sobre l’illa, amb el consegüent impacte ambiental i el risc d’incendi, “els focs artificials dins d’un parc natural estan prohibits”, destaca Barreno, “ara es fan a la mar a damunt d’unes plataformes”. Però avui dia encara se’n poden veure restes. “Hi ha hagut casos en què alguna empresa local ha organitzat una festa a l’illa i s’han quedat a dormir allà. Tot i avisar-los que això és una activitat lucrativa il·legal, el mes següent ho han tornat a fer”, denuncia Barreno, que tampoc no entén la percepció de la gent respecte a una microreserva protegida com és l’illa.
Una piscifactoria de capital nord-americà
Sobre la cala de la Mina i amb vistes frontals al penyal d’Ifac i a la serra de Bèrnia podem albirar un grapat de taques enmig de la mar: són les xarxes d’una piscifactoria. La Generalitat, segons comenta Barreno, que és qui té totes les competències del parc, en el seu moment va voler posar valor comercial al parc, “però com que la normativa no permet instal·lar cap restaurant ni permet la publicitat, doncs va autoritzar la instal·lació de piscifactories”. L’explotació o granja marina, anomenada Basademar, és propietat de la societat Grupo Culmarex SA, presidida per Pal Angell-Hansen. Culmarex, de matriu originàriament murciana, actualment és subsidiària de diverses multinacionals, com són Marine Farms ASA i Cooke Aquaculture Inc, dedicades a la producció mundial de salmó, llobarro i daurada, amb importants factories a Alaska i l’estat de Washington. En aquest cas, Culmarex es dedica a la producció intensiva de llobarro i daurada, amb unes 1.250 tones a l’any. Amb el pas dels anys ha aconseguit permisos de la Generalitat per ampliar el seu perímetre d’actuació. “Els mercats d’aquestes piscifactories són Carrefour, El Corte Inglés, Mercadona i els Estats Units”, apunta Barreno.
El president de la confraria de pescadors d’Altea s’ha oposat en diverses ocasions a l’activitat d’aquesta empresa, ja que practica l’explotació intensiva amb l’ús d’antibiòtics com la flumequina –restringida als Estats Units pels seus efectes sobre les hormones–, fet que perjudica la pràctica tradicional. “Quan hi ha corrent, eixos antibiòtics i pinsos, fins i tot peixos, traspassen les xarxes i entren en la cadena d’ací, i la gent menja peix, si no contaminat dels residus que van de la refineria que hi ha al port d’Altea, amb les restes del tractament de les piscifactories”, destaca l’ecologista basant-se en els estudis realitzats per l’empresa a la zona. Diverses organitzacions ecologistes també han demanat que es facen estudis d’impacte ambiental a la badia, però la falta de pressupost de l’equip d’ecologia litoral ha fet inviable la proposta.
De pedrera amb residus a zona d’escalada
L’explotació d’una pedrera per part de l’empresa Orozco Transportes y Excavaciones SL i el posterior i fallit procés de regeneració seria la pitjor de les agressions a l’espai natural, segons les entitats ecologistes. Aquesta empresa va desenvolupar activitats per a les quals no tenia llicència, una de les raons per què va ser clausurada l’any 1996. L’Ajuntament de Benidorm, encarregat d’adjudicar i supervisar el posterior procés de regeneració, va ser amenaçat per la Unió Europea amb nombroses multes per haver permés irregularitats i vessaments de residus per part de l’empresa Urbaser SA –propietat d’una submarca del Grupo ACS, de Florentino Pérez–, encarregada en un primer moment de la regeneració, i per part d’Orozco, que va fer també deixadesa –uns anys després– de la seua responsabilitat de regenerar-la. Posteriorment, la pedrera es va convertir en una mena d’abocador il·legal com a conseqüència que cap de les dues empreses va dur a terme la regeneració acordada. L’any 2010, Pedro Orozco Cortés, propietari de l’empresa explotadora, i Laureano Pérez, el seu soci, van ser acusats per l’Ajuntament d’un presumpte delicte contra el territori, el patrimoni i el medi ambient pel qual se’ls demanaven fins a nou anys de presó. Poc després, un canvi en el govern de Benidorm va fer que es retirara l’acusació i quedaren exculpats. Malgrat tot, Barreno assegura que, després de moltes batalles i de l’esforç d’institucions veïnes com la de l’Alfàs, la zona ja ha sigut regenerada i ara és una zona per a la pràctica de l’escalada.
Una depuradora al límit
Uns quants metres al costat de l’antiga explotació es troba l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR) de Benidorm, amb una eixida de residus que desemboca en la mar, encara dins del parc natural protegit. Les pràctiques desenvolupades en aquesta instal·lació van ser denunciades reiteradament per la llavors portaveu de l’organització Ecologistes en Acció a la Marina Baixa, Erin Brockovich, sobretot pels desfermats nivells de contaminació dels seus vessaments a la mar, que provocaven la contaminació de les aigües del parc natural. Des de l’EDAR asseguren que garanteixen el tractament de la totalitat de les aigües, i Barreno reconeix que s’han millorat les instal·lacions però que es tracta d’una depuradora amb capacitat limitada, “no té capacitat per a la quantitat de gent que ve a Benidorm en estiu, on poden arribar a passar un milió de persones”. La depuradora, feta per processar els residus de tota la comarca, no disposa de la capacitat per processar totes les aigües residuals que es creen a l’estiu a causa de la massificació turística, “pel que obri les comportes i ho aboca al mar”, assegura. “Hem tingut reunions per fer que es canvie de lloc la depuradora, però cap municipi vol una depuradora dins del seu terme municipal”, afegeix l’ecologista.
*Article publicat al número 448 de la ‘Directa’
