Han passat gairebé quatre anys des de la convocatòria Jaque a la Monarquía, una mobilització que es va sumar a les celebrades poques setmanes abans i en què la violència policial va ser protagonista. Boro, periodista de La Haine, va ser una de les persones detingudes durant la manifestació. El pròxim 16 d’abril serà jutjat per suposats delictes de lesions i atemptat a l’autoritat, un judici que arriba després de la condemna a un any i sis mesos en el marc d’una de les operacions Aranya.
Anem a mirar enrere quatre anys: què va passar en la convocatòria de Jaque a la Monarquía?
Va ser una setmana després de les Marxes de la Dignitat. Va ser una setmana molt moguda a Madrid, amb moltes mobilitzacions i amb les càrregues del dia 22 encara recents. El dia 29 ens ajuntem per fer la cobertura d’aquesta manifestació. Entre la premsa, es veien les cares habituals que portàvem veient tota la setmana. Des del primer moment, vam veure que no deixarien que la manifestació sortís, havien establert un cordó policial i actuaven de molt males maneres amb els manifestants, però també amb la premsa.
“La denúncia dels periodistes contra la policia va acabar amb una sentència que diu que no poden condemnar l’únic policia acusat perquè el delicte ha prescrit”
Es va desconvocar la manifestació i la gent va anar marxant d’aquí, però la policia va anar empenyent-los i perseguint-los per tot el passeig del Prado. També als periodistes, com va aparèixer en les imatges. Quan vam arribar a Atocha, la meva companya i jo vam veure una d’aquestes escenes, vaig treure la càmera i em vaig acostar a fer unes fotos. Els agents van començar a empènyer-nos en el moment en què estàvem marxant. Quan em vaig adonar que seguien sacejant i empenyent la meva companya, em vaig girar amb els braços enlaire. Quan m’acostava, un altre policia va anar a per mi, em va empènyer i després, un altre va sortir corrent darrere meu -perquè vaig sortir corrent per evitar que em peguessin-, i va ser quan van venir els altres periodistes, als que van apallissar a mesura que arribaven. Ja després els van fer fora d’aquí i a mi se’m van endur detingut i vaig cridar que era periodista i que era una detenció il·legal.
Sobre aquest tema hi va haver, d’una banda, la denúncia de la policia contra mi i la denúncia dels periodistes contra la policia. D’aquesta última, el judici va ser el 25 de febrer i va sortir la sentència fa unes setmanes. La sentència diu que no poden condemnar l’únic policia acusat perquè ha prescrit. I per què diu això? Van intentar arxivar el cas diverses vegades, però cada intent d’arxiu va tenir el seu corresponent recurs i en el cas de l’últim, el que la llei diu és que l’advocat té sis mesos per respondre, però el jutjat va trigar sis mesos en enviar-ho a l’Audiència Provincial, i l’Audiència va trigar vuit mesos a respondre. Està bé, d’una banda, perquè la sentència reconeix que sí que hi va haver agressió, però clar, diu que no els pot condemnar perquè ha prescrit.
Llavors aquesta sentència, que reconeix l’agressió policial, sí que podria servir-te en aquest judici.
Així és. Aquesta sentència almenys sí que prova que hi va haver una agressió a la premsa, i jo també hi era cobrint com a premsa.
De cara al 16 d’abril, tu tens per una banda les imatges que mostren com la policia et va agredir i aquesta sentència. Quines proves tenen ells contra tu?
“L’única prova de la policia és la seva paraula, com en la majoria de muntatges policials. Un d’ells diu que jo el vaig pegar a la cara i l’altre que vaig donar-li una puntada al genoll. En cap de les gravacions es veu això”
La seva única paraula, com en la majoria de muntatges policials. Un d’ells diu que jo el vaig pegar a la cara i l’altre que vaig donar-li una puntada al genoll. En cap de les gravacions es veu això, i n’hi ha des de diversos angles. Em demanen sis anys de presó i 6.200 euros d’indemnització perquè, un d’ells, a part d’agafar-se un mes de baixa, vol 5.000 euros d’indemnització i l’altre 1.200, que es va agafar vuit dies de baixa. Es volen pagar les vacances a costa meva, està clar.
Com et sents de cara al judici?
Jo estic animat. He rebut moltíssim suport d’un munt de persones, col·lectius, organitzacions. Ha estat un raig constant de missatges de suport. Vam obrir un compte solidari i ha servit prou per fer front a la sagnia econòmica que suposen aquests dos casos, i encara queda molt més perquè si cal arribarem fins a Europa. Estic bastant content i animat.
Una cosa positiva que sí que ha tingut aquest procés ha estat aquesta ronda de xerrades que he anat fent per diferents llocs de l’Estat, en les que he vist tota aquesta xarxa estatal de mitjans crítics, de gent que lluita contra la repressió, i que ha servit per crear sinergies, conèixer-nos i començar a treballar conjuntament.
Aquest judici arriba després del que vas tenir per enaltiment en el marc d’una de les operacions Aranya, del qual ja hi ha sentència.
“El judici en el marc de l’operació Aranya va ser el 30 de novembre i va quedar bastant clar que aquest tipus de processos no busquen provar el que tu has escrit, si és enaltiment o deixa de ser-ho, sinó la teva ideologia política”
El judici va ser el 30 de novembre i va quedar bastant clar que aquest tipus de processos no busquen provar el que tu has escrit, si és enaltiment o deixa de ser-ho, sinó la teva ideologia política. Demostrar que ets comunista, independentista, anarquista… El 19 de gener vaig rebre la condemna. L’any i vuit mesos que em demanaven, més inhabilitació, ha quedat en any i sis mesos de presó. Sobre la sentència, es passen pel folre diverses sentències del Tribunal d’Estrasburg. Estic ara recorrent-ho al Tribunal Suprem i si cal arribar a Europa, hi arribarem.
Creus que aquesta sentència pot afectar el judici que tens el pròxim 16 d’abril?
Jo crec que encara no seran antecedents ferms, perquè ha trigat bastant en dur-se a judici el meu cas d’operació Aranya i aquest és un revés que potser no esperaven. No sé molt bé com funcionen les coses a aquest nivell als jutjats i a l’Audiència Nacional, però sí que és veritat que el meu cas de l’operació Aranya ha trigat tres anys a jutjar-se, quan hi ha una altra gent que en menys d’un any ha passat pel banc dels acusats. Potser, per aquest costat, pot anar bé, però, com sempre hem dit a La Haine, vam pensar que un dels seus objectius era ficar-me en l’operació Aranya, igual que molts companys que també tenen causes per altres motius, com el cas d’Alfredo [Remírez].
També deies que els mitjans de comunicació t’han donat l’esquena.
En els mitjans de comunicació majoritaris el veto que han fet ha estat força descarat. Per exemple, Las Mañanas de Cuatro em van trucar dues vegades per entrevistar-me al programa i a última hora es van fer enrere. Em deien que no tenien mitjans per enviar una unitat mòbil a Pamplona i ja la segona vegada els vaig respondre que no hi havia problema, que jo podia anar a l’estudi a Madrid i la noia es va quedar que no sabia ni què dir, la vaig enxampar totalment. I no han estat els únics. Altres televisions m’han fet entrevistes i no les han tret o alguns que havien quedat en trucar-me per entrevistar-me i mai més es se’n va saber res més… Tot el que són mitjans majoritaris així. En canvi, el meu cas ha sortit a tots els mitjans alternatius, crítics o independents.
Com han influït aquests casos judicials a La Haine? ¿La teva tasca com a periodista en aquest mitjà té a veure amb la persecució que has patit?
“Per a La Haine això ha suposat una sagnia econòmica, perquè som un mitjà molt petit amb molt pocs recursos i la majoria dels diners els destinem a pagar el servidor i a despeses fixes”
No tinc clar si ells ja tenien detectat qui era jo, si escrivia a La Haine, o va ser després, però el que sí que tinc clar és que, un cop que ho han sabut, em van ficar en l’altre judici. Per a La Haine això ha suposat una sagnia econòmica, perquè som un mitjà molt petit amb molt pocs recursos i la majoria dels diners els destinem a pagar el servidor i a despeses fixes. Aquest tema ens ha suposat multiplicar el nostre pressupost per deu o per quinze.
A nivell de treball, d’una banda molt bé perquè hem rebut molt suport de molta gent, però després també t’impossibilita fer tot el que podries si estiguessis en una situació normal. Tots els recursos van destinats a què jo no acabi pres. Han estat quatre anys durs en aquest sentit, sobretot els últims perquè, a més, s’han ajuntat moltes conjuntures a l’Estat espanyol, a més dels dos judicis. Han estat uns sis mesos molt, molt intensos. Ara estem ja al final del camí. A veure què passa després del judici i si podem seguir informant en llibertat.
Com et sents davant la possibilitat d’anar a la presó?
Doncs és dur, però tinc clar que, si em fiquen a la presó, en primer lloc, serà per alguna cosa que no he fet, perquè jo no he agredit a ningú. I en segon lloc, serà per les meves idees polítiques, així que hi aniré amb el cap ben alt, com tants companys que també estan presos per diferents muntatges policials. Cal tenir clar que hi ets perquè ets una persona que lluites i que creu en la justícia.
Article publicat orginalment a El Salto
