Sitio Distinto és el documental amb el qual Davide Cabaleiro s’estrena com a director. Amb l’obra, ha volgut fer un homenatge a l’emigració gallega al País Basc, però també a la societat que la va acollir. Tant al País Basc com a Galícia, Sitio Distinto s’ha estrenat amb gran èxit. Fa pocs dies va arribar a Catalunya per projectar-se als cinemes Girona de Barcelona.
Què ens trobarem a Sitio Distinto?
Sitio Distinto és la història de l’emigració gallega al País Basc, una emigració que té més de 150 anys i que no ha acabat. Però sobretot és un trencament de tòpics tant de la població que arriba com del poble que la rep.
Tu també ets un de tants gallecs que va arribar al País Basc. La història et va venir donada…
Jo vaig anar al País Basc per estudiar cinema. La meva història és molt diferent de la de les primeres migrades, encara que compartim una P: en el meu cas de precarietat i el d’elles la de pobresa. Vaig veure que hi havia tema quan em vaig trobar en diferents indrets d’Euskadi elements que em van fer sentir que estava molt a prop de casa: al port de Pasaia els pescadors parlen en gallec i dels 56 vaixells de flota al port, 46 són gallecs… Hi ha barris sencers en Bilbao o a Barakaldo on Galícia està molt present: a les tavernes, a la llengua, a les festes…
Galícia, al contrari que Catalunya o el País Basc, és un país que emigra, i l’emigració podem dir que està a l’ADN de les gallegues. Fins a quin punt?
“Podem afirmar que Galícia és el millor model de colònia de l’Estat: l’Estat espanyol és l’amo de la nostra riquesa, una riquesa que nosaltres no hem gestionat gairebé mai”
Jo crec que l’emigració és part de la nostra genètica, jo mateix sóc fill i nét d’emigrants gallecs a Cuba i també sóc emigrant al País Basc. Si comparem Galícia amb altres pobles sense estat com Catalunya o Euskadi, que tenen una burgesia pròpia, veiem que nosaltres no la tenim (els reis catòlics van substituir-la per una influència de Castella que va relegar el nostre idioma a les classes més baixes i a usos domèstics). Això ha portat conseqüències que encara duren: el nostre orgull de poble està per terra, ens sentim inferiors, ens costa defensar la nostra llengua perquè pensem que val menys i els nostres recursos no són nostres. Podem afirmar que Galícia és el millor model de colònia de l’estat: l’estat espanyol és l’amo de la nostra riquesa (el 37,9 per cent de l’energia que consumeix Madrid procedeix de Galícia), una riquesa que nosaltres no hem gestionat gairebé mai. El cas de les conserveres Massó és molt conegut, una empresa catalana que es va enriquir gestionant des de el segle passat la nostra pesca i va explotar centenars de treballadores gallegues; o Unión Fenosa (ara Gas Natural) responsables de la destrucció dels nostres rius d’on surt energia per tot l’estat a cost zero. A nosaltres se’ns ha dit sempre que no som viables econòmicament i que són dependents, quan no és cert, i per això hem d’emigrar. L’únic cert és que l’estat no seria viable sense molts dels nostres recursos.
Quina particularitat té l’emigració gallega?
Per dades, no és la majoritària a la CAB [comunitat autònoma basca], l’emigració interna de l’estat espanyol ha sigut immensa. Hi ha moltes més extremenyes per exemple. La diferència és una llengua i cultura pròpies que la resta no tenien, perquè les gallegues quan emigraven ficaven sempre una cosa a la seva maleta: la llengua. Això fa que la tercera llengua més parlada a Euskal Herria avui en dia sigui el gallec. Però no només la llengua: als barris aixecats amb les seves mans (Masustegui en Bilbao per exemple) amb una arquitectura molt característica, són espais on les gallegues fan la mateixa vida que a Galícia i mantenen les tradicions intactes que es transmeten a segones i terceres generacions. Aquests barris eren per la gent basca com “sitios distintos”. Tot això fa que el poble basc ens miri amb empatia i trobi similituds amb nosaltres.
Les veus basques al documental destaquen la capacitat d’associacionisme de l’emigració gallega. Com es reflecteix això?
El Centre Gallec de Barakaldo de 1901 és el segon més antic del món, i funcionava com una veritable seguretat social per la gent que arribava de Galícia, des d’allí es costejaven els metges o la construcció d’edificis per la població nouvinguda. Però encara les migrades d’avui en dia ens organitzem per trobar un punt de connexió amb el seu país, Zintzilik irratia (una ràdio lliure en gallec) o l’associació Galizalek, són exemples d’autogestió gallega avui dia.
Darrere de la cerca d’un futur millor ens trobem amb realitats molt dures. Com va ser la primera emigració al País Basc?
La gent no marxa mai de casa seva per gust. Trigaven dia i mig en autobús per arribar des de la seva aldea a Bilbao. Fins i tot he conegut el cas d’un senyor que va venir caminant des de Lugo perquè no tenia diners per pagar-se el bitllet. Un cop a Bilbao (on arriben les primeres onades migratòries) agafaven treballs molt durs a les mines amb unes condicions tremendes (jornades de catorze hores sense descans) i arribaven a viure dues o tres famílies en pisos de 60 metres quadrats. Els dies de lleure també treballaven per construir casa seva.
La música també té un paper protagonista a Sitio Distinto. Galícia i el País Basc tenen també en aquest sentit una relació especial?
“Parlem de dos pobles amb unes arrels molt profundes que es respecten i s’entenen en peu d’igualtat perquè saben què és sentir-se perseguits pel simple fet de voler existir”
Molts grups de rock gallecs dels anys noranta, expliquen al documental que en aquelles epoques tocaven més al País Basc que a Galicía. Jo crec que en aquesta época la música basca tenia tanta força, tants grups i una oferta tan rica que es va contagiar a Galícia i va trobar un mirall fantàstic. La marcianada més gran va ser Nación Reixa, un grup basc amb Antón Reixa de cantant. Però també hi ha molta fusió entre les músiques tradicionals dels dos països (Uxia, Kepa Junquera…). La música és una part essencial de la cultura gallega i a Catalunya també en tenim exemples, La Pegatina (fills d’emigrants de Galícia) amb cançons en gallec, o el cas de l’Ateneu Nou Barris on la nostra cultura penetra en un barri popular amb el grup O Jarbanzo Negro.
El teu documental parla també de la capacitat creativa de dues cultures perifèriques de l’Estat espanyol, dues cultures que es coneixen, es troben i poden confluir. És un cant al mestissatge?
No, és una crida a la trobada. Una presa de consciència que no hem de demanar permís a ningú per trobar-nos. El missatge és aquest: sense passar per la metròpolis la teva llengua i la meva es poden ajuntar, compartir espais. Parlem de dos pobles amb unes arrels molt profundes que es respecten i s’entenen en peu d’igualtat perquè saben què és sentir-se perseguits pel simple fet de voler existir.
