Les classes treballadores tenen una llarga tradició de lluites en el marc del capitalisme que van permetre aconseguir progressivament avenços importants. Sens dubte, aquestes millores varen culminar en els anomenats “trenta anys gloriosos” de la segona postguerra mundial, caracteritzats per la plena ocupació i els salaris elevats, tant directes com indirectes (en aquest cas, via l’estat del benestar). Tanmateix, des dels primers anys 80 del segle passat, estem vivim un període de derrota històrica, almenys relativa, del món del treball.
Actualment, les desigualtats econòmiques i socials i la pèrdua de garanties en les relacions laborals entre empresaris i treballadors han arribat a uns nivells de deteriorament impensables fa només pocs anys. Aquestes tendències fan aparèixer les dècades glorioses com un simple accident històric, degut a contingències que van desplaçar temporalment les relacions de força entre les classes socials a favor de les lluites del treball. No són pas un desmentiment de les ombrívoles previsions de Marx sobre la nul·la capacitat del lliure mercat d’aportar permanentment un benestar difús i creixent per a una majoria de la població.
Les desigualtats econòmiques i socials i la pèrdua de garanties en les relacions laborals entre empresaris i treballadors han arribat a uns nivells de deteriorament impensables fa només pocs anys
Aquelles contingències van tenir a veure certament amb diferents esdeveniments: tant amb el desafiament del socialisme real a la Unió Soviètica i països de l’Est (i després a la Xina i altres països) al proposar una alternativa al tipus de capitalisme que va sobreviure a la gran crisis dels anys trenta, com amb les dictadures feixistes (algunes derrotades amb l’aportació determinant de la URSS), i com amb els conflictes militars mundials.
La plena ocupació, tanmateix, va anar acompanyada, a finals dels anys 60 del segle passat, a la majoria de països europeus, d’una important i creixent indisciplina social, correlacionada amb la força creixent de les classes treballadores i els seus sindicats. D’altra banda, progressivament, el desafiament socialista va començar a disminuir en l’imaginari de les classes treballadores occidentals, tant per les seves evidents dificultats i errades, que van culminar, més tard, en una crisi mortal, com per la seva tolerància a elevats consums luxosos de les castes privilegiades dels anomenats països socialistes.
La classe capitalista i els gestors del capitalisme se’n van aprofitar per retirar, progressivament, una gran part del que s’havien vist obligats a concedir a la classe treballadora en els deu anys anteriors. Els instruments de la reacció capitalista, dirigits a minar la capacitat de resposta de les classes treballadores, han sigut variats: les elevades taxes de desocupació en els anys 80 i de nou ara amb la crisi actual, la deslocalització de sectors productius sencers a països en vies de desenvolupament (anomenats emergents), o els fluxos migratoris.
És un país històricament retardat entre els països avançats, que ha viscut anys de conflictes violents entre una burgesia incapaç de bastir un compromís socialdemòcrata i les classes treballadores
Aquests processos s’han presentat a l’Estat espanyol d’una forma encara més dramàtica. En primer lloc perquè es va viure en una dictadura feixista fins a finals dels anys 70 del segle passat i aleshores es va fer un procés de transició cap a una “democràcia” formal que no ha trencat mai del tot, almenys en alguns camps importants, amb les classes i els aparells de l’estat franquistes.
D’altra banda, des del punt de vista econòmic, és un país històricament retardat entre els països avançats, que ha viscut anys de conflictes violents entre una burgesia incapaç de bastir un compromís socialdemòcrata i les classes treballadores. A més, l’adhesió a la moneda única ha estat, finalment, l’instrument mitjançant el que els espanyols havien de tornar a aprendre que “la vida és molt dura”. El preu pagat pel país, primer amb l’adhesió al sistema monetari europeu, i després a l’euro, ha estat molt elevat; desastrós.
Es pot afirmar, sense exagerar, que la desindustrialització i la pèrdua de sectors industrials sencers, un atur molt alt i molt per sobre de la majoria de països europeus i, actualment, un deute públic elevat i creixent, són els fruits d’haver acceptat auto imposar-se l’anomenada “disciplina europea”.
La desindustrialització i la pèrdua de sectors industrials sencers, un atur molt alt i, actualment, un deute públic elevat i creixent, són els fruits d’haver acceptat auto imposar-se l’anomenada “disciplina europea”
La desaparició important de les grans concentracions obreres, la creixent fragmentació i precarietat del treball, l’atur molt elevat, la competència amb els treballadors immigrants, fan avui molt complicada una reacció de les classes treballadores. La gàbia europea i la vocació mercantilista alemanya restringeixen les possibilitats d’actuació de qualsevol govern progressista, tot frustrant i degradant les eleccions de la ciutadania, com s’ha vist clarament a Grècia.
Amb poques excepcions, la política tradicional, tant de dretes com d’esquerres, es concreta en una xerrameca incapaç de proposar solucions concretes, tot alimentant, per tant, la anti-política o el que alguns anomenen el populisme. El famós antropòleg Karl Polanyi opinava que les societats que pateixen el liberalisme desencadenat poden arribar a reaccionar tot defensant la possibilitat d’establir veritables relacions humanes. Una possible esperança seria, doncs, confiar en l’aparició d’un “Polanyi moment”.
Una actitud més activa, però, consistiria en avançar fermament, encara que probablement lentament (almenys més del que a molts ens agradaria), per anar guanyant espais de sobirania popular (de la majoria de la població) a tots els àmbits de la vida: nacional, democràtic, econòmic, monetari, social, ecològic, sanitari, educatiu, energètic, etc.
