El número 143 de Carrer fa especial goig. Traspua molta més consistència i brillantor de l’habitual. No sols perquè coincideix amb el 25è aniversari. També perquè, sense adonar-se’n, la rotativa ha utilitzat un gramatge més alt del que acostuma a imprimir. Justícia poètica o regal inconscient per a un mitjà que avui dijous, 16 de març de 2017, commemora un quart de segle amb una gran festa a Can Batlló, on la tossuda lluita veïnal ha convertit l’històric recinte industrial en un focus d’activitat comunitària. Veïns i veïnes d’Hostafrancs conflueixen avui en aquest entorn impulsant projectes cooperatius que emanen de l’economia social i la cultura emancipadora.
Que Carrer hagi escollit Can Batlló per celebrar l’efemèride, doncs, no és cap causalitat, sinó la manera de reivindicar aquesta Barcelona que el veïnat ha defensat des de temps pretèrits. Aquest és el principal actiu de Carrer, una finestra sobre les inquietuds d’una ciutat travessada per la dialèctica de classes i la possibilitat d’utilitzar els conflictes com a palanca d’oportunitats.
La veu dels invisibles
Carrer va néixer a mitjans dels anys 80, empès per l’eufòria que havia generat entre la població la nominació de Barcelona com a seu olímpica. “Vam veure la necessitat de plantejar els interrogants que suscitaven els Jocs respecte a la transformació dels barris”, explica Andrés Naya, fundador i ànima de la publicació.
L’inici de Carrer coincideix amb l’alcaldia de Pasqual Maragall, quan Barcelona patia la descapitalització que va suposar el pas de molts activistes a les institucions durant la dècada dels 80
Naya repassa com, en aquell context, la revista bimestral va tractar els efectes de les Olimpíades sobre la trama urbanística i la vida als deu districtes. “No es va invertir en transport públic i, en lloc d’aprofitar l’ocasió per construir habitatge social, la Barcelona olímpica va quedar a mercè de l’especulació i els interessos del capital”. Precisament, els primers deu números de Carrer van dedicar-se a analitzar aquella Barcelona emergent i controvertida, que sota l’alcaldia de Pasqual Maragall, encara patia la descapitalització que va suposar el pas de molts activistes a la política institucional durant la dècada dels 80. Així, malgrat trobar-se en una conjuntura democràtica, Carrer buscava ser fidel a la seva funció primigènia: romandre a la plaça per aplaudir els encerts i denunciar els errors que el consistori pogués cometre en la seva governança.
Va ser, a través d’un petit equip que reunia lluitadors antifranquistes amb joves periodistes, que la publicació va començar aquesta tasca pedagògica on les cròniques conviuen amb els articles i les entrevistes de proximitat. “El primer nucli de treball el formàvem l’Ernest Alós, el Marc Andreu i jo mateix, però ben aviat va aparèixer gent avesada en el periodisme local i sensible a la realitat dels barris”, explica Naya.
Gràcies a aquests professionals, entregats al criteri deontològic d’escoltar la veu dels veïns i veïnes, Carrer va poder perfilar una agenda de temes diversos que feia valdre les conquestes i demandes democràtiques. L’editorial del 25è aniversari així ho rememora: “Hem donat suport a la lluita per la sanitat i l’escola públiques. Vam denunciar les operacions urbanístiques especulatives. Hem defensat una manera de moure’s per la ciutat que respectés els vianants i posés per davant el transport públic. Hem deixat constància de les mobilitzacions per la pau i contra la guerra. Hem seguit la lluita pel dret a un habitatge digne i contra els desnonaments. Hem aixecat la veu contra les retallades criminals…”.
Un perímetre de dignitat
Després d’aquesta primera etapa, Carrer va consolidar un equip de periodistes amb voluntat de donar escalf a les entitats i a les lluites veïnals. “Mai no hem fet cap entrevista a representants ni càrrecs polítics, els quals ja tenen els seus canals de comunicació; més enllà d’alguna enquesta o trucada per contrastar temes respecte als quals poden sentir-se interpel·lats”, explica Naya.
També l’exalcalde Joan Clos va amenaçar de retirar les ajudes a Carrer quan la publicació va denunciar en els plans especulatius que s’amagaven darrere del Fòrum de les Cultures, l’any 2004
També en aquesta línia, la publicació va optar des de l’inici per buscar publicitat sempre que això no alterés la línia progressista del mitjà ni suposés cap contrapartida que modifiqués el seu posicionament crític. Un principi que alguns sectors del poder no sempre han entès. Andrés Naya recorda els casos de l’exconseller de Benestar Social, el convergent Antoni Comas, que va exigir una entrevista en exclusiva a canvi que el seu departament posés faldons de publicitat, o Antoni Santiburcio, tinent d’alcalde a l’època de Maragall i un dels capitans del PSC, que va negar-se a subvencionar la revista esgrimint els continguts crítics d’algun dels seus reportatges o articles editorials. També l’exalcalde Joan Clos va amenaçar de retirar les ajudes a Carrer quan la publicació va denunciar en els plans especulatius que s’amagaven darrere del Fòrum de les Cultures, l’any 2004.
Al marge d’aquests episodis, la revista de la FAVB no ha tingut problemes en tractar les vicissituds que han aflorat a les places i carrers de Barcelona. “Sempre hem estat al costat de la gent que es rebel·la, i això ens ha permès ser intuïtius i posar el dit a la nafra amb temes claus”, comenta Andrés Naya. El veterà activista destaca que, tot sovint, el consistori ho ha posat molt fàcil, sigui quan va aprovar les ordenances del civisme o les llicències d’hotels. “Hem dedicat moltes pàgines a palesar els perjudicis que han causat aquestes mesures sobre la vida dels veïns i veïnes”. La gentrificació als barris, la discriminació al col·lectiu migrant, els abusos policials, la manca d’espais verds, la corrupció urbanística o la privatització de serveis assistencials també han ocupat i preocupat una revista no exempta de rigor ni espais en què les tires del dibuixant Azagra han donat un aire fresc i sorneguer a la crítica social.
Amb el temps, Carrer ha anat guanyant solidesa i capacitat de reinventar-se, sobretot quan va establir les dues potes necessàries per sostenir-se en la bona direcció: un consell de redacció on Huertas Claveria i altres periodistes de llarga trajectòria van ajudar a millorar els continguts, i un consell assessor integrat per economistes, urbanistes, geògrafs i altres professionals que, enmig de la voràgine, ha facilitat línies estratègiques per donar més capil·laritat i influència a la revista.
Vint-i-cinc anys i més
En total, més de mil persones han escrit a Carrer durant aquests 25 anys de vida i, llevat d’una desena, tothom a qui se li ha demanat un article ha volgut participar, garantint la diversitat de mirades que integren el trencaclosques barceloní. Periodistes, activistes, dirigents veïnals i pensadors de la ciutat han trobat en aquest tabloide un projecte compartit i de referència que, des d’un llenguatge planer, continua complint amb la seva funció d’activar la mobilització social.
L’equip de la revista ja està ultimant el llibre ’25 anys de Barcelona al Carrer’, tota vegada que treballa per reforçar la seva presència a la web i a les xarxes socials
En aquest sentit, Carrer veu en el 25è aniversari una oportunitat per reivindicar la feina feta i, alhora, buscar noves maneres d’ampliar la seva difusió. No sols a través dels ‘Quaderns del carrer’, que periòdicament avalua les desigualtats de renda entre els diferents barris de la ciutat. L’equip de la revista ja està ultimant el llibre ’25 anys de Barcelona al Carrer’, tota vegada que treballa per reforçar la seva presència a la web i a les xarxes socials. Una feina complementària a tractar els temes que ja marquen la vida de la Barcelona del segle XXI, com són la bombolla turística, la mobilitat viària, el model energètic, l’urbanisme, l’ús de l’espai públic, la memòria històrica, les presons, el feminisme, la relació amb el territori o la democràcia directa. Aspectes que una colla d’experts i redactors vinculats al projecte miren d’analitzar en aquest darrer número amb la mirada posada en el futur. “Sempre anem una passa endavant per incentivar el debat entre la ciutadania”, afirmen.
Des de la modèstia que representa un tiratge de 8.000 exemplars, però amb un bagatge de 25 anys arrelat a la vida dels barris, Carrer enfila la pròxima etapa amb el convenciment de mantenir intacte la seva funció original: ser l’altaveu de la Barcelona rebel.
