Un dels elements troncals de la construcció històrica del “ser home” està en la nostra relació amb la violència -per efecte o defecte. I, com no podia ser menys, per anar apropant-nos a Déu, aquesta es produeix en nosaltres amb forma de triada: una espècie de Santíssima Trinitat de la Violència en l’home. Però en aquest cas, no hi ha cap misteri, es capta completament a la primera i es pot explicar també sense massa litúrgia… encara que sí comporta massa dramatisme. Sense més dilació, per anar fugint de la terminologia eclesiàstica -no sigui que aixequi ampolles innecessàries-, tenim la violència contra un mateix, la violència contra l’altre i la violència contra la dona (proposta de classificació de Michel Kaufman). Pare violent, fill violent, esperit sant violent. No hi ha Creació, Redempció o Santificació que valgui en la nostra educació genèrica (de gènere) entorn de la violència
La masculinitat ha existit i existeix com a ideologia, com a conducta codificada en el marc de les relacions entre els sexes, i dins d’aquesta composició minuciosa del que ha significat “ser un home”, la violència (o l’amenaça d’aquesta, compte) s’endú la palma. De la mateixa manera, el context on s’ha pogut desenvolupar lliurement aquesta ingrata característica és en el de les societats de dominació i control: organitzacions humanes on l’home ha tingut el major protagonisme a l’hora de les seves escriptures.
La masculinitat ha existit i existeix com a ideologia, com a conducta codificada en el marc de les relacions entre els sexes, i dins d’aquesta composició minuciosa del que ha significat “ser un home”, la violència s’endú la palma
És un tema complex i molt polièdric, aquest del que escric, que no s’até a un únic factor ni a una simple mirada -com sembla que puc estar insinuant a l’hora de relacionar masculinitat i violència. I faig constar que no és un pamflet que crida a la pau al món, ja que això s’aconsegueix amb l’organització de la transformació de les condicions materials a través de la justícia social i no només amb bones voluntats. Ja saben por on vaig.
Violència contra un mateix: des de l’excés de valentia amb el que ens marquen a foc des que naixem -a risc de ser un covard, un pringat, un marica, una nenaza, si no hi combreguem- i que ens porta a no tenir consciència del perill; fins a la carència d’una intel·ligència emocional i cuidadora amb nosaltres que ens guia a amagar-nos en els pitjors mons del maltracte propi: alcoholisme, addicció al treball, drogoaddicció, accidents de trànsit, rituals d’iniciació o de pas, ludopatia, etcètera. Que la nostra identitat es relacioni amb la velocitat, amb la gosadia o amb no respectar -o conèixer- els límits propis també ve d’aquest tipus de violència.
És que potser l’efectiu autocontrol repressiu que regula l’exteriorització del dolor, tristesa, plaer, temor o amor no és una forma de violència interior?
Violència contra els altres: des de l’educació rígida, jeràrquica i autoritària del patriarca cap a la infantesa, que imposava el seu criteri o voluntat a base d’hòsties, a les presons atestades d’homes a tot el món per motius violents; passant per l’obsessió pels assoliments i els èxits que al·ludeixen a què l’home s’ha de validar com a tal en aquest context patriarcal. Ser un etern guanyador, mantenir sempre latent l’estat d’alerta i competència. Crec que no fa falta esplaiar-me més en aquest cas, ja que tenim exemples a les nostres pròpies biografies relacionals o a cada escaleta dels telediaris. O les nombroses guerres, genocidis, tortures, segrestos o massacres que ens acompanyen en la nostra consciència col·lectiva.
Es resumiria com la violència utilitzada amb l’objectiu d’excloure del context tots els obstacles que s’oposen a l’exercici del propi poder mitjançant el control de la relació i l’ús de la força (Cordi, 1995).
Violència contra la dona: protegida per la Història, generada i afavorida per l’aberrant idea de la superioritat i supremacia masculina. Tampoc escriuré més en aquest apartat perquè el que hagi d’exposar ho han dit altres abans i millor (com també en els anteriors, si estiro d’honradesa).
És clar que agressivitat i violència no són el mateix, encara que la primera porti a la segona quan no es controla (i, recordeu que no ens ensenyaven amb eficàcia l’autocontrol amb els altres?). Encara que la socialització sexual (dels sexes) també ha deixat marcat des del principi que aquesta aptitud innata -la ira, la còlera- està reservada a allò que anomenem “homes”.
Aquesta violència postmoderna és simbòlica i esmorteeix, insensible i invisible inclús per a les seves pròpies víctimes; caminada pels camins de la comunicació i el coneixement, del reconeixement i fins del sentiment
Mereix especial atenció el fet de què a les nostres societats destil·lades, desinfectades i diplomàtiques certa violència ha canviat les seves aparences i s’ha vestit de dominació soft: cap als altres i cap a la dona. Sent allò sibil·lí encara més pervers per traïdor. Aquesta violència postmoderna és simbòlica i esmorteeix, insensible i invisible inclús per a les seves pròpies víctimes; caminada pels camins de la comunicació i el coneixement, del reconeixement i fins del sentiment. No fa falta dir que en molts casos es dona la mà amb la brutalitat si les “bones formes” no aconsegueixen l’objectiu últim de doblegar, convèncer i anul·lar la qualitat de l’altre. Inclús si un home es considera no violent, l’imaginari col·lectiu del gènere l’envolta – malgrat la seva bona voluntat, malgrat no vestir-se amb els pantalons cenyits del gènere-, provocant així en les altres l’eterna amenaça o possibilitat del seu ús: això em sembla molt important tenir-ho també en compte.
Com hem llegit més amunt, el do de pit reconegut i aplaudit en la Història ha estat el dels homes i la seva construcció del món; i això implica també la seva relació amb la naturalesa i el món animal. A la vista està que tampoc ha estat un tracte ètic, sa, intel·ligent ni pacífic. El Progrés, masculinitzat, ha destrossat la vida aliena natural a base de bé. Què curiós que certes veus essencialistes parlessin de la diferència de Cultura i Naturalesa corresponent-la a la diferència entre Home i Dona.
Necessitem una educació sexual igualitària des de la infància que erradiqui el que el gènere s’ha encarregat d’arrelar. Sistemes pedagògics que desafiïn, que trenquin l’etern silenci i la permissivitat social davant d’aquesta relació històrica
I, amb tot això què? Ens creuem de braços i assumim que és un camí de no retorn? Ens rentem les mans amb les explicacions biològiques? Ens resignem davant de la possessió masculina del problema? No fa falta ni respondre. Sense intenció de provocar, la qüestió fonamental no és si els homes estem o no predisposats a la violència sinó què fem i què estem fent com a societat amb ella. Perdríem el debat i mai ens ho perdonaríem si tirem la tovallola si donem espai a les veus que es blinden – també conscientment- en els aspectes biològics: l’humà és un ésser biogràfic, on allò innat -insubstancial- es conjuga amb allò cultural; sabent ja el poder inaudit que té allò sociològic. Si la dona no neix sinó que es fa, l’home necessita aquesta plasticitat, d’aquesta fenomenologia, d’aquest dinamisme alliberador per albirar i poder plantejar alternatives.
Per tant, advoco des d’aquí, i m’uneixo a les veus desesperades, sofrents i també empoderades, per un plantejament seriós, holístic, prioritari i urgent com a societat -amb tots i cada un dels dispositius educatius i propagandístics amb el que explica. Que abordi d’una vegada per totes aquesta relació sinistra que tenim els homes amb la violència. Necessitem una educació sexual igualitària des de la infància que erradiqui el que el gènere s’ha encarregat d’arrelar. Sistemes pedagògics que desafiïn, que trenquin l’etern silenci i la permissivitat social davant d’aquesta relació històrica. Una educació que no tendeixi cap a la culpabilització generalitzada o la inculpació global del nen, sinó que marqui la senda del qüestionament de les definicions hegemòniques i emplaci a la responsabilitat del canvi, de la transformació. Una educació que asseguri a les següents generacions uns bons tractes, unes cures, una comunicació horitzontal on la violència intrapersonal, interpersonal i col·lectiva entre iguals sigui cosa del passat
