“El que avui resulta al·lucinant és que, en aquella època, semblava normal el que estava passant, de manera que, en narrar-ho ara, correm el risc de caure en la fantasia”, declara. Va aparèixer l’autonomia operaia –“un moviment en què el paradigma polític tenia com a centre la classe obrera”– i la lluita armada –“de manera difusa, tothom debatia el com i el quan, però el què no estava en discussió, era inevitable”. És en aquest context, veient “l’ètica de l’organització i la transformació del comportament militant” de la gent presa de les Brigades Roges, quan Balzerani es va implicar en la lluita combatent. “Portàvem una proposta política d’ofensiva armada dins la tradició obrera dels anys 60”, afirma. Va acabar vivint dotze anys en la clandestinitat i vint a la presó.
La brigadista i el feminisme
Al seu llibre Compañera luna (Txalaparta), Balzerani explica una anècdota significativa. Un dia, vestida per passar inadvertida, es troba una manifestació del moviment feminista mentre camina per Roma: dins seu, es produeix un trencament i un conflicte. La militància revolucionària, la seriositat, la responsabilitat i la clandestinitat xoquen amb una explosió de lluita creativa, de comunitat i vestits alegres. Dues tradicions es confronten: pacifisme contra combativitat, interclassisme contra obrerisme, diferència contra totalitat. I el masclisme, dins l’esquerra extraparlamentària, xoca contra l’ètica obligada de la clandestinitat. “Com podem donar-los la raó. Com podem no donar-los la raó?”, es pregunta.
“Portàvem una proposta política d’ofensiva armada dins la tradició obrera dels anys 60”, explica l’autora, que va viure dotze anys en la clandestinitat i vint a la presó
L’autora va començar la seva activitat armada amb el segrest del magistrat Sossi i va arribar pràcticament fins al final de l’experiència armada a Itàlia. La seva literatura té dues narradores, una adopta un caràcter objectiu i l’altra, assumeix un to personal que suma els elements sentimentals. Segons l’italiana, hi ha hagut una narrativa del poder que ha demonitzat la fisonomia de les brigadistes: “Volen convertir tota la riquesa d’una època en un episodi de violència sense sentit”. La deshumanització, l’alterització i la subordinació han estat els elements que han permès fer-ho. Les persones militants han estat desposseïdes de les seves característiques humanes, han estat situades com a agents no protagonistes i subordinades a agents externs (des dels serveis secrets fins a la màfia o la maçoneria). A parer de Balzani, un caràcter revolucionari neix a partir del context polític i social, del poble, la família i l’escola. Per això va voler fer narrativa i no assaig: “No vaig escriure una història de les Brigades Roges, vaig escriure la història d’una brigadista”.
La literatura, la continuïtat de la lluita combatent
“Aquests anys, dins la presó, he tingut la necessitat d’una escriptura terapèutica, de posar la persona al centre, de recuperar un patrimoni col·lectiu. Negar la nostra història és la mort, exercir la paraula és la vida”, afirma. El compromís militant i combatent s’ha transformat en una literatura extraordinària, amb referències constants a García Márquez, Brecht i Cortázar. Una literatura combativa escrita des d’una perspectiva íntima, una fisonomia de la política dibuixada partint del comportament quotidià, un no voler acceptar la història perquè encara no està escrita. I és just aquí on s’ajunten les dues narracions: “Juntes, còmplices, serà possible tornar a somiar a reduir els mercaders a la impotència?”.
