Es defineix a si mateix com una persona a qui li agrada explorar, tant el seu món interior com els vessants i les crestes de les serralades, de les quals se sent part. Dies després de néixer, Kilian Jornet Burgada (Sabadell, 1987) ja agafava alçada al refugi Cap del Rec (la Cerdanya), on va créixer. Corredor i esquiador de muntanya, ha estat campió del món d’ambdues especialitats i ha guanyat les grans curses que s’ha proposat. Tot i haver polvoritzat rècords enfilant-se als cims més emblemàtics del planeta, assegura que encara li queden fites per assolir. Actualment viu en un fiord de Noruega, des d’on ha creat una fundació per preservar les muntanyes, allunyat de la pressió que suposa ser considerat un dels millors atletes de tots els temps en la seva disciplina.
Què signifiquen per tu les muntanyes?
La muntanya és una part de l’ecosistema bàsic per tot el que ens proporciona, des de l’aigua i la biodiversitat fins a la resiliència que té enfront del canvi climàtic. Per mi no és un lloc per visitar, dir “que maco que és” i tornar a casa, sinó que és casa, és allà on em sento bé. Si estic sol a la muntanya, em sento acollit, quelcom que no em passa a la ciutat. És el meu terreny de joc, és allà on puc expressar-me.
Quins projectes esportius tens ara mateix?
Fins fa un parell d’anys la meva carrera esportiva estava molt basada en la competició, perquè és on et poses en dubte i hi ha més fracàs. Aquests últims anys, m’he centrat a fer menys quantitat i intentar reptes que em permetin aprendre més. Ara estic més per explorar diferents idees que tinc que no pas per la competició. Segueixo competint perquè és una escola molt bona, m’agrada perquè et trobes amb la gent i passes l’estona, però avui és secundari.
Quins motius hi ha darrere d’aquest pas enrere en la competició?
“Hem de ser conscients dels nostres límits. Mai se m’acudiria pilotar un avió perquè no n’he après”
És més un pas endavant. Tots els grans objectius que tenia en la competició ja els havia aconseguit
i emocionalment anar a una cursa no em feia sentir el mateix que quan guanyava fa una dècada. De vida en tenim una, l’hem d’aprofitar i hi ha coses que m’emplenaran més que seguir fent exactament el mateix que els darrers anys.
Hi ha un corrent crític que considera que una cursa no és muntanyisme i carrega contra la competitivitat i la velocitat a l’hora de fer esport i transitar per la muntanya. Com ho veus, tu que t’has dedicat a competir?
Crec que cadascú té la seva veritat i que no n’hi ha cap que sigui absoluta, al final tot són perspectives. Hi ha una visió de l’alpinisme, diguem-ne romàntica, que veu la competició com una activitat totalment diferent; però si mirem la història, no té gaire sentit, perquè des de l’inici ja es mirava el crono: el conservacionista John Muir va trigar quatre hores i deu minuts a pujar el Mount Shasta (Califòrnia) l’any 1874. La velocitat sempre ha estat present en l’alpinisme, així com la dificultat i l’exploració. Hi ha comportaments dolents en totes les pràctiques, però ho he pensat molt i no entenc d’on ve l’aversió d’una cap a les altres. Al final la muntanya no és de ningú i és de tots, però encara menys és dels humans, que el que hem de fer és intentar deixar-hi la mínima petjada.
Com portes el fet d’haver esdevingut un referent?
A Noruega, millor [riu]. Per mi ha estat una lluita durant molts anys. Soc una persona molt introvertida i ho he portat malament, m’ha costat molt trobar l’equilibri. Necessitava molt temps de silenci i estar sol, si no, patia ansietat. És una cosa que no aprens d’un dia per l’altre, demana anys, i ara sé portar bé una part de notorietat que per mi és molt negativa, però també puc veure que hi ha una part molt positiva. Al final, el que jo faig individualment, que és córrer ràpid, és absurd! És molt important per mi, ho és tot, però per altra gent deu ser molt absurd… però puc aprofitar aquesta plataforma que se’m dona a través de l’esport per explicar altres coses que són més interessants.
Has pogut servir d’inspiració a persones que no havien provat mai aquest tipus d’activitats físiques. Et sents responsable que hi hagi gent que intenti emular el que fas?
“De més jove assumeixes alguns riscos perquè no ets conscient dels perills de la muntanya”
A mi m’inspira molt veure l’Alex Honnold quan va a escalar en estil lliure solitari, em pot donar moltes idees, però sé que si intento fer el mateix que ell em mataré. Una de les grans sorts que tenim com a espècie és que tenim por, i la por és la que ens porta a fer marxa enrere. Hem de ser conscients de quins són els nostres límits individuals. No se m’acudiria mai agafar un avió i pilotar-lo perquè no n’he après. Veient les estadístiques de rescats de muntanya, en general no han canviat gaire els casos durant els últims deu anys. Enguany ha estat una excepció, perquè crec que a causa de la COVID més gent ha sortit fora. El que seria una irresponsabilitat és mostrar que pots anar a l’Everest amb estil alpí sense ensenyar que abans has de fer activitats de cert risc als Pirineus o als Alps.
On està la teva por? En quins límits et mous?
Hi ha una por que ens manté vius. És la que t’avisa que no estàs preparat per fer alguna cosa o que les condicions són dolentes, la que quan estàs en un precipici et diu que no saltis. Crec que això és bàsic. N’hi ha una altra que està relacionada amb la tensió, saber no entrar en pànic quan estàs en una situació de risc. Aquesta es treballa fent activitats, i estar més confortable en certes situacions et permet que arribis a controlar-la. Tampoc hi ha cap secret, per aconseguir-ho has de passar temps en aquestes situacions. Hi ha dies que acceptes més riscos i dies que menys, això depèn de molts factors: de com t’has llevat, de la situació personal, de si hi ha hagut un accident els dies abans i has perdut algú a la muntanya. La noció de voler acceptar un risc és individual i depèn molt del moment.
La mort d’un company com Stéphane Brosse [morí despenyat mentre creuava l’agulla d’Argentière amb Jornet el juny de 2012] o el fet de tenir una filla et condicionen la presa de decisions?
Sempre és diferent, evoluciona. Un esquiador extrem francès deia que a mesura que anem creixent tenim menys por de les nostres capacitats perquè coneixem més el que som capaços de fer, però tenim més por del medi perquè el coneixem més. L’experiència et permet fer coses més difícils amb més seguretat. D’altra banda, quan ets jove, veus la muntanya com una roca, i a mesura que va passant el temps veus coses que no haurien d’haver passat: allaus en moments que tot semblava perfecte o una caiguda de pedres enorme. Assumeixes els mateixos riscos però de formes diferents: abans els assumies perquè no eres conscient dels perills de la muntanya i ara els assumeixes tècnicament perquè ets capaç d’anar més enllà.
En esports com els que practiques, l’esponsorització és la base per professionalitzar-se i tenir una dedicació completa. Quin és el paper de les marques? Et genera contradiccions dependre’n?
Al final és sentir-te una mica a gust amb qui col·labores. Quan discuteixes amb un possible patrocinador, has d’adonar-te de les coses amb què estàs d’acord i amb les que no per veure si les poden canviar; és així com treballem. Crec que la relació d’un esportista amb el patrocinador ha d’anar molt més enllà de fer publicitat del producte. Tenim un paper cabdal en matèria mediambiental perquè disposem d’una porta d’accés a diferents empreses on podem utilitzar la nostra influència. Si l’empresa vol treballar-hi, s’hi entra i establim un període per veure si hi ha voluntat real. Crec que condicionar el manteniment de l’esponsorització a la consecució de determinats objectius és la forma que tenim els atletes de posar pressió i provocar canvis.
Durant la teva pràctica esportiva, quins efectes del canvi climàtic has percebut, especialment als Pirineus?
En els últims anys he pres més consciència de la incompatibilitat entre el meu estil de vida i voler cuidar el medi ambient, sobretot pels viatges, perquè fent esport d’alt nivell es volta molt. Hi ha canvis que es veuen d’any en any i d’altres, gairebé diàriament. Recordo com eren les glaceres que hi havia als Pirineus i als Alps quan era petit, i cada any que passa, vas a l’Aneto o al Mont Blanc, i n’hi ha moltes que ja han desaparegut. També s’ha vist en la variació de la cota de neu: en vint anys la mitjana als Pirineus ha pujat dels 1.600 als 1.800 metres, és una barbaritat. L’ecosistema està canviant, els animals i les plantes que estaven a una alçada van pujant, el paisatge alpí ara és més alt que abans i canvia les regions. El clima d’avui al Pirineu no és el mateix que fa cinquanta anys i segurament quan en passin cinquanta més, el clima que hi ha ara al Pirineu serà el que tindrem a Noruega. La latitud es mou i això transforma la biodiversitat. Per últim, les quatre estacions són molt menys marcades; avui dia bàsicament en són dues i més calentes, amb fenòmens meteorològics extrems més sovint.
Com a persona que s’ha criat a la Cerdanya, què et semblen projectes com el desdoblament de la C-16 o la connexió de coll de Pal (Berguedà) amb l’estació de la Molina (Cerdanya), així com el model d’infraestructures al nostre país?
Crec que tenim un problema molt gran i molt greu, no només d’infraestructures sinó de model econòmic. No és particular de Catalunya, és a tota Europa i al que anomenem Occident. Fent una generalització, tenim unes metròpolis on viu i treballa la majoria de la població, un camp on produïm aliments per a tota aquesta gent i uns espais naturals per anar-hi a passar les vacances. Els horaris de feina estan pensats perquè la gent visqui al lloc de treball i aquests estan localitzats a les ciutats. Això provoca un turisme temporal en zones molt concretes i s’acaba projectant el desdoblament perquè la gent pugi de Barcelona al Pirineu durant el cap de setmana. Això és un pedaç. En comptes d’augmentar les infraestructures per arribar-hi més ràpid, cal que la gent pugui treballar i viure en una zona de muntanya, així la pràctica esportiva no seria només de cap de setmana, quan hi va tothom. El model econòmic i empresarial s’hauria de descentralitzar.
Penses que la inversió pública hauria de destinar-se a diversificar l’economia?
“Catalunya té un model d’infraestructures pensades per al turisme i no per als habitants”
Sí, és bàsic. A Noruega es donen incentius a empreses per distribuir-se pel país i no estar a Oslo, la gent pot treballar en horaris més flexibles i viure al lloc on vol. Catalunya té un model d’infraestructures pensades per al turisme i no per als habitants, quan hauria de ser el contrari. S’ha de fer una reflexió global de quin és el model d’economia i de turisme de país en lloc d’anar posant pedaços que provoquin més problemes en el futur.
Tu que has viatjat tant pel món, quin turisme creus que podria ser sostenible en una comarca com la Cerdanya?
Un turisme menys invasiu i pensat a llarg termini. En algunes estacions d’esquí que eren baixes d’altitud, amb el canvi climàtic i veient com puja la cota de neu, ja no es pot esquiar i tens una infraestructura brutal. Els canons són un pedaç; sostenir la neu fent-la artificialment, ecològicament és una barbaritat, i intentes retardar un problema que igualment t’arribarà. Estem fent que una comarca depengui econòmicament del turisme extern. Si en comptes d’això hi hagués fibra òptica a tota la Cerdanya i el tren tingués bona connexió amb Barcelona, podries aconseguir més activitat econòmica i que la gent no depengués tant dels visitants. El primer seria disposar de serveis per a la població del territori, amb un turisme de proximitat que lligui amb els valors de la regió, que la gent vingui perquè valora aquestes activitats, no perquè la muntanya estigui feta a la seva mida.
Creus que s’ha de regular la massificació de certs indrets i espais naturals?
Em genera molta contradicció. La regulació és important com a mesura temporal, però el que s’ha de fer és educar i sensibilitzar la gent. Veient que això demana molt de temps i que hi ha problemes que són immediats, potser és l’única solució a curt termini per evitar el primer impacte. Als Estats Units els parcs nacionals estan molt regulats, has de demanar permís per entrar-hi i un cop dins les regulacions són molt estrictes, la conservació és molt gran. Per altra banda, hi ha el model escandinau, sense cap restricció i basat en el contrari, en una gran educació. Són dos models oposats que més o menys funcionen. Per arribar al model escandinau, que per mi seria el desitjable, s’hauria de passar primer per l’altre: protegir zones sensibles i en un futur assolir una legislació basada en la sensibilització. Estem venent la Cerdanya, la Pica d’Estats i quatre llocs més, però vas a la vall del costat i no trobes ningú. Les persones que promocionem les zones de muntanya, quan publiquem a Instagram, no hem de dir on és exactament, perquè ja estàs donant informació perquè la gent vagi a un lloc concret. S’han de donar a conèixer els espais naturals perquè et connecten i et fan entendre coses, però cal evitar que coincidim tots en el mateix lloc i moment.
Què penses de les estacions d’esquí?
“No podem construir més estacions d’esquí perquè en poc temps quedaran obsoletes”
És preferible pujar un cim amb les teves cames que no utilitzant qualsevol tipus d’infraestructura, així que l’interessant és anar a buscar activitats que promoguin això. S’ha de treure tota la ferralla de les estacions d’esquí que han tancat. El que no podem fer ara és construir-ne més, perquè sabem que en poc temps quedaran obsoletes. Si d’aquí a uns anys l’esquí no es podrà practicar en aquestes estacions, potser és el moment de pensar en les activitats que es podran dur a terme en un futur i en les infraestructures que es necessitaran, que segurament són menys. A una estació d’esquí alpí no li cal tenir tota una àrea coberta amb telecadires, amb dos a la cota que sabem que no s’haurà de fer neu artificial n’hi ha prou. Una altra part es pot assegurar per practicar l’esquí de muntanya, raquetes o abalisar uns senders per anar a córrer o caminar. Cal diversificar la pràctica i no mantenir una estació més gran fins que exploti tot. La muntanya, com més verge millor, però hem de ser realistes i avui hi ha un turisme del qual viu gran part de la població; per tant, si ha d’haver-hi infraestructures, que siguin les mínimes possibles i estiguin adaptades a pràctiques sostenibles. El nom d’estació d’esquí ja no té gaire sentit, han de ser estacions de lleure de muntanya, sobretot les que són públiques.
Què et sembla la candidatura de Jocs Olímpics d’Hivern Pirineus-Barcelona 2030?
[Rebufa] Tinc una relació amb l’olimpisme que és bastant crítica. S’han fet coses molt malament. Defensar els valors olímpics però acceptar jocs a països que són dictadures –o gairebé– grinyola una mica. Com a esportista no m’ha cridat mai l’atenció perquè és un esdeveniment que em sembla fora de lloc, no s’ha tingut en compte la part més social i política, només l’interès econòmic. Per mi anar a fer una competició d’aquest tipus en un indret on, al barri del costat, hi ha mancances greus en l’àmbit humanitari o social és molt xocant. Aquest no seria el problema principal a Catalunya, però vol dir que t’estàs associant amb algú que ha promogut aquestes activitats. S’estan fent les coses millor, però queda molta feina per fer. Si organitzes uns jocs olímpics i has de crear infraestructures noves, directament és un no, perquè si ho fas s’han de poder utilitzar en el dia a dia. Haver-ne de construir per a l’ocasió suposaria una problemàtica molt gran i a llarg termini seria perjudicial. El model de jocs ha d’evolucionar cap a pràctiques més responsables.
