Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pa, terra, llibertat, constructivisme i 'soleares'

Una exposició recupera aquests dies a Barcelona la trajectòria del dibuixant i activista llibertari Helios Gómez, singular figura de l’art polític i d’avantguarda

Helios Gómez a Moscou, cap al 1932-33 amb obres que exhibirà en una mostra al Museu Puixkin / Arxiu

Llibertari i comunista, avantguardista i realista, gitano, gitanista avant la lettre, idealista compromès i alhora marcat per l’instint supervivent, il·lustrador, grafista, pintor, poeta. Per al pensador anarcosindicalista Abel Paz, “un anarquista per elegància espiritual”. Per a l’escriptor Ramon J. Sender, “un andalús gitanoide amb un fons d’honesta innocència”. Segons una fitxa policial que encara es conserva a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, un “peligroso hombre de acción y propagador de ideas”.

La vida, l’obra i la personalitat d’Helios Gómez Rodríguez (1905-1956) presenten, per la seva heterodòxia i contrastos, pel volum i la qualitat de la seva producció, per la seva proximitat a les diverses revolucions ideològiques i estètiques de la primera meitat del segle XX, prou punts per tenir un lloc de prestigi en el panorama de l’art modern ibèric. Però la seva figura ha estat sempre llastada per l’ostracisme. Encara avui no hi ha rastre seu en els grans panteons museogràfics de la contemporaneïtat de l’Estat espanyol i no va ser objecte d’un estudi monogràfic –i impulsat per una investigadora alemanya, Ursula Tadjen– fins entrats els anys noranta.

“És un artista molt més important del que ha quedat establert en el cànon oficial i una figura clau per entendre la nostra modernitat, que sovint s’associa a un Picasso o un Miró i d’altres que sorgeixen en realitat del context francès”, apunta Pedro G. Romero, artista, investigador de la cultura flamenca i comissari de l’exposició “Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realisme d’avantguarda”, dedicada a repassar el trajecte artístic i personal d’Helios Gómez i que fins al febrer es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona. La mostra se suma a la tasca picapedrera que du a terme des de fa més de vint anys l’Associació Cultural Helios Gómez per recuperar, catalogar i investigar la producció de l’artista i el context en què es va produir.

“Cristo repartiendo las armas entre los reaccionarios”, il·lustració publicada a ‘Mundo obrero’ l’any 1931 |Helios Gómez

Per a Gabriel Gómez Plana, president d’aquesta entitat i fill d’Helios Gómez, l’oblit s’explica perquè “va dedicar el seu art a la revolució social, i això el fa perillós i incòmode. La seva és la història menuda, la història de la gent, i això no ha interessat”, i no s’està de recordar que “no vaig ser conscient de la importància del meu pare fins que tenia 45 anys [en feia més de 30 que havia mort], llegint Testament a Praga, de Teresa Pàmies, que l’esmenta. Només sabia el que havia sentit a casa: que era un artista bohemi, un roig i sempre estava ficat en problemes”. D’aleshores ençà, ha dedicat els seus esforços a documentar la vida de l’artista i de la seva generació. Caroline Mignot, historiadora i també membre de l’associació, té clar que el bandejament de l’artista “és un oblit general del pensament anarquista, perquè des dels mitjans anarquistes sempre se l’ha seguit difonent”.


‘Tablaos’ i ateneus llibertaris

Nascut al barri de Triana, al cor de la Sevilla gitana i popular, es forma com a artista de forma autodidàctica, assistint per lliure a classes de l’Escola d’Arts i Oficis. Freqüenta ambients cenetistes i acumula detencions per part de la guàrdia civil i entrades i sortides de la presó pel doble estigma de perillositat social que arrossegava com a gitano i políticament subversiu. Publica els primers dibuixos al full llibertari Páginas libres; freqüenta tertúlies ultraistes (moviment esteticoliterari emparentat llunyanament amb els corrents d’avantguarda europeus del moment); en paral·lel, és un personatge habitual dels tablaos de flamenc i es relaciona amb estrelles del cante i la copla del moment com Estrellita Castro o Rafael Ortega.

Gràcies a Felipe Alaiz, director del periòdic anarcosindicalista Solidaridad obrera, té les primeres oportunitats com a il·lustrador de periòdics i revistes. Exposa a l’ateneu obrer Kursaal, una mostra que també presenta a l’Ateneo de Madrid i a les Galeries Dalmau de Barcelona. Als cafès literaris sevillans i madrilenys es converteix en un personatge relativament popular que la fauna intel·lectual autòctona no s’acabava de prendre seriosament, ja fos per la seva vida bohèmia o l’estigma, potser autoexplotat, de gitano graciós i espavilat que vivia l’aventura revolucionària amb cert instint de novel·la picaresca. L’escriptor Rafael Cansino Assens el retrata en un article com algú que apareixia per les tertúlies demanant diners per comprar una pistola amb què matar el rei, sense que ningú li fes gaire cas. “Les paraules d’Helios, proferides en alta veu, tenen la virtut de tallar el debat polític. Tots passen a parlar d’una altra cosa. Qui sap si és un agent provocador, un confident de la policia?”

Nascut al barri de Triana, al cor de la Sevilla gitana i popular, es forma com a artista de forma autodidàctica, assistint per lliure a classes de l’Escola d’Arts i Oficis

L’estigma de la frivolitat el va perseguir sempre. “Té aquest costat frívol, perquè en certs ambients intel·lectuals i molt polititzats el veuen com un bohemi, però també pel fet de passar de l’anarquisme al comunisme, després tornar-hi, com tanta gent en aquells anys trenta”, apunta Caroline Mignot. En efecte, el 1934 ho va explicar el mateix Helios Gómez amb un full volant publicat a Barcelona: Por qué me marcho del anarquismo. Es va situar en l’òrbita del marxista Bloc Obrer i Camperol, i a Madrid es fa militant del Partit Comunista d’Espanya. Més endavant, en plena guerra civil, mentre fa de comissari polític a l’Exèrcit Popular, abandonarà l’obediència soviètica després d’un incident que acaba amb la mort d’un capità. Encara en ple franquisme, participarà en una organització clandestina de rastre efímer, Liberación Nacional Republicana, que propugna el retorn a la república des de l’esperit de la reconciliació entre les dues Espanyes.


Viatge a traves dels avantguardismes

Sense perdre l’arrelament amb el seu substrat cultural, Gómez fou alhora una ànima cosmopolita que es va relacionar amb els diversos moviments d’avantguarda artística que aleshores brollaven als grans escenaris europeus. En aquest sentit, fou decisiu el seu primer viatge fora de la península, quan el 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, decideix exiliar-se, en un periple que el porta a París, Moscou, Brussel·les, Amsterdam, Viena i Berlín. En aquesta darrera ciutat, amb l’auspici de la internacional anarcosindicalista AIT, produeix el que sovint s’ha vist com la seva obra mestra. La carpeta Días de ira, en 24 làmines acompanyes de textos breus, reconstrueix les lluites obreres contra els abusos oligarques i burgesos a l’Espanya alfonsina, amb una eficàcia visual que anticipa les maneres de la novel·la gràfica i que Pedro G. Romero llegeix com “un precedent del còmic underground”. Amb la seva plàstica ja perfectament madurada, en les formes geometritzants depurades amb les influències del futurisme i el constructivisme rus del moment, basteix un univers on l’èpica proletària de la narrativa fílmica d’un Eisenstein conviu amb la iconografia judeocristiana, la postal andalusista d’un Julio Romero de Torres o l’esperpent goyesc.

‘Evacuación’, un dels primers olis d’Helios Gómez, que va presentar al Pavelló de la República espanyola a l’Exposició Internacional de París del 1937 |Helios Gómez

Després repetiria fórmula en tres àlbums més, Revolución españolaViva octubre i Horrores de la guerra. A la Barcelona dels anys trenta, dibuixa prolíficament per a la premsa republicana i socialista (La batalla, òrgan del POUM) i altres vinculats a faccions que confluirien a ERC com L’opinió i La Rambla, on va provocar un escàndol dibuixant un drac de Sant Jordi amb els trets facials d’Alfons XIII, que va aixecar molta polseguera en una monarquia que ja trontollava. Més endavant, en vigílies de la guerra civil, és també pioner en el sindicalisme artístic autònom amb l’impuls del Sindicat de Dibuixants de Catalunya, on conflueix el bo i millor del dibuix i el cartell polític català.


De presó en presó

Però la d’Helios Gómez és també, sobretot, una història de repressió, de censura i, sobretot, de presons. Van ser tants els seus ingressos que costa seguir-ne el rastre. Fugint d’una presó de Jaén el 1934, gràcies a una fiança, arriba fins a Moscou, on serà també vigilat i perseguit per un règim estalinista en plena fase d’enduriment, d’on acabarà també fugint després de la desaparició de la seva companya, l’alemanya Ira Weber. De vegades, la seva condició de secundari de luxe de la història arriba a nivells extrems: se’l pot veure en una fotografia al pati de la presó Model juntament amb el president Lluís Companys i bona part del seu govern després dels fets d’Octubre de 1934, i també se’l va immortalitzar mosquetó en mà defensant la ciutat de Barcelona de la insurrecció militar del 18 de juliol de 1936.

També deambula per diversos camps de refugiats en creuar els Pirineus amb l’exèrcit derrotat el febrer del 1939. Acabarà deportat a Djelfa (a l’Algèria francesa), on és internat amb l’escriptor Max Aub i altres intel·lectuals espanyols en condicions extremes, tant que “aconsegueix un visat del consolat espanyol i prefereix tornar a l’Espanya franquista que una mort segura”, assenyala Gabriel Gómez.


La mare de déu del poble gitano

Instal·lat definitivament a Barcelona, practica una pintura de supervivència i de formes vagament dalinianes i s’acosta a la identitat gitana, interès que recull en un poemari influït per Lorca, com un refugi davant de l’ostracisme forçós d’altres militàncies polítiques. “Reivindica el ser gitano com un fet polític, no només cultural o ètnic”, remarca Pedro G. Romero, un gitanisme entès com l’alè d’un poble oprimit que ha d’aixecar-se per trencar el relat de l’Europa blanca dels feixismes.

Única imatge que es conserva de la capella gitana que Helios Gómez va pintar a la presó Model de Barcelona, publicada a ‘Diario de Barcelona’ |Arxiu

Dues llargues estades a la Model –“sense cap judici ni procediment”, segons Gabriel Gómez– marquen la darrera dècada de la seva vida. A la quarta galeria pintarà la seva obra potser fins ara més referencial, tot i el seu caràcter de desapareguda. Per indicació del capellà penitenciari Bienvenido Lahoz s’acull al programa de redempció de penes per treball i decora una cel·la habilitada com a capella. El resultat, del tot sorprenent, fou tot un manifest gitanista amb cert aire d’artefacte pop, presidit per una Verge de la Mercè amb l’efígie d’una deessa indostànica, un grup de presos implorant ser acollits sota el seu mantell protector i un cor angelical de pell bruna, segons sembla, inspirat en el bolero “Angelitos negros” que llavors triomfava en la veu d’Antonio Machín.

Paradoxalment, el mural va sobreviure al franquisme però no a l’autonomia democràtica. El 1998, essent consellera de Justícia de la Generalitat Núria de Gispert, totes les galeries es van emblanquinar amb calç seguint un suposat protocol d’higiene, fet que el fill de l’artista qualifica d’“atemptat contra la propietat intel·lectual”. Des de llavors, l’Associació Cultural Helios Gómez ha batallat incansablement per recuperar el conjunt pictòric i per impulsar la quarta galeria (que va acollir els presos polítics i la capella), un projecte de memorial dedicat a l’art i al grafisme de resistència fet a Catalunya. Tot i que finalment es conservarà l’estructura de l’edifici i està previst un espai de memòria, no és el projecte que desitjava l’associació. I pel que fa a la pintura, “es van fer unes prospeccions que van demostrar que sí que es podia salvar en contra del que sempre havia argumentat l’administració. Però l’últim que hem sabut és que aquestes prospeccions s’han tapat de nou i, si ho han fet amb un material corrosiu, ho haurem de denunciar”, tem Gabriel Gómez.

Article publicat al número 514 publicación número 514 de la Directa