L’audiovisual català és un sector estratègic per al govern de Catalunya, amb un pes específic rellevant: genera un volum de negoci de 1.684 milions d’euros i un valor afegit brut de 575,62 milions d’euros gràcies a l’existència de 1.694 empreses que ocupen 10.843 persones, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya de 2015.
Pel que fa a la notorietat, en els darrers mesos han destacat films com Estiu 1993, que s’ha estrenat en sales de cinema de més de deu països; Contratiempo, que va obtenir una recaptació de taquilla de 20 milions d’euros a la Xina l’any passat; o Incerta glòria, la primera pel·lícula en versió original catalana estrenada mundialment a través de Netflix. Altres produccions audiovisuals com les sèries Merlí o Cites també estan disponibles a tot el món en versió original catalana a través de plataformes de subscripció de vídeo segons demanda (SVOD).
La presència de films catalans en festivals de cinema de tot el món també és notòria i agraïda. Dels darrers dos anys, destaquen els deu premis Goya per a la pel·lícula de Juan Antonio Bayona Un monstre em ve a veure; la Palma d’Or al Festival de Cannes del curtmetratge Timecode, dirigit per Juanjo Giménez Peña; quatre premis al Festival de Màlaga de La propera pell, d’Isaki Lacuesta, que l’any següent s’emportà la petxina d’or al Festival de Sant Sebastià per Entre dos aguas; l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per A Fantastic Woman, de Sebastian Lelio; o el premi del jurat del Sundance Film Festival (Utah, Estats Units) per Matria, d’Álvaro Gago.
El català al cinema
Però en els rodatges continua sent majoritari l’ús de la llengua castellana (un 45%) i l’anglès es va consolidant (un 15% de les produccions). De fet, tan sols el 0,7% de les pel·lícules que es veuen a Catalunya són produccions gravades originàriament en català, segons un informe de l’Acadèmia del Cinema Català. Segons l’Institut Català de les Empreses Culturals, de les 70 produccions catalanes rodades el 2017, només quinze van ser en versió original en català. I què veiem en català? D’acord amb la mateixa font, el 2017 només hi va haver 213.000 espectadores de films originals en català (enfront de 2.200.000 en castellà) i 382.000 espectadores de pel·lícules doblades en català (enfront de quinze milions d’espectadores per a pel·lícules doblades al castellà) a Catalunya.
Són molt poques i petites les sales de cinema que s’han digitalitzat i aposten pel cinema en català: la Garriga, Cardedeu, Sant Feliu de Llobregat, València i Palma
Encara que la llengua no sigui predominant a les nostres produccions, el cinema català bull. Inclús en els cercles professionals, les institucions cinematogràfiques i els mitjans –catalans i internacionals– es parla de la “Catalan New Wave” com un emergent i talentós col·lectiu de cineastes entre les quals predominen (per fi!) les directores, amb noms com Carla Simón, Neus Ballús, Clara Roquet, Celia Rico, Elena Martín o Meritxell Colell, entre d’altres. El col·lectiu es caracteritza per tractar temàtiques molt lligades a impulsos personals, per adaptar-se a noves formes de producció i per cercar nous llenguatges.
Festivals en català
En un territori nodrit de festivals pertot i arreu (només al País Valencià es comptabilitzen 38 festivals de cinema, segons el Cens de Festivals de Cine de la Comunitat Valenciana de 2014; una vuitantena a Catalunya; cinc a la Catalunya Nord, sis a les Illes i dos a Andorra, segons l’associació Catalunya Film Festivals). Sobta, però, que siguin només dos els festivals que promocionin el cinema en català. El primer i més antic, el FIC-CAT, Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada, que des de 2008 projecta i premia les produccions rodades en llengua catalana. Destaca del festival la seva aposta per creadores cinematogràfiques professionals i amateurs i les seves sinergies i treball amb escoles i altres certàmens audiovisuals.
En format més petit, va aparèixer fa tres anys el VOC►, Versió Original en Català, uns premis i mostra impulsats per Òmnium Cultural que aquest mes de novembre han celebrat la seva darrera edició, a la qual s’han presentat més d’un centenar de curtmetratges, documentals, websèries, videoblogs i nous formats web. El festival selecciona i premia peces curtes, que posteriorment es projecten en una mostra que s’ha fet extensible enguany a 34 municipis dels Països Catalans. “El festival sorgeix fa tres anys, quan mirant el panorama cultural català, combinant-lo amb el paràmetre de la llengua, ens adonem que el món audiovisual en llengua catalana té el nivell més baix de creació, tant en produccions audiovisuals en català com en distribució, especialment a cinemes i plataformes digitals”, explica Roser Sebastià, vocal de la junta d’Òmnium Cultural i responsable del festival. “Ens plantegem que com a Òmnium tenim el deure, com els nostres fundadors als anys 60 amb la literatura creant el Premi Sant Jordi, de posar el nostre granet de sorra en aquest món. Amb tres objectius: fomentar la producció i creació d’audiovisual en català, sobretot amb nous creadors, per això vam optar a fer uns premis en format curtmetratge; ampliar el públic que consumeix audiovisual en català a través de la mostra del VOC► (enguany ho hem fet en una trentena de poblacions), i tenir relació directa amb aquest sector professional per saber quines són les casuístiques i problemàtiques que han fet que hi hagi tan poca oferta en català”, matisa Sebastià.
Malgrat que només existeixen aquests dos esdeveniments audiovisuals que exhibeixen en català, Marta Lladó, gerent de Catalunya Film Festivals, explica com “les pel·lícules que es projecten als festivals de cinema a Catalunya ho fan en versió original, i en un 75% dels casos, subtitulades al català, que representa un 52% del cinema que s’exhibeix en aquesta llengua”. I apunta una última dada interessant: “L’ocupació mitjana dels espais en els quals tenen lloc els festivals de cinema a Catalunya ha estat d’entre el 75% i el 80%. Aquesta dada contradiu una opinió minoritària però existent que hi ha massa festivals de cinema a Catalunya”, afirma la gerent de l’associació.
Cinemes i plataformes cinèfiles
Són molt poques i petites les sales de cinema que s’han digitalitzat i aposten pel cinema en català per tot el territori. Les excepcions –cuidades i amb ànima–, les trobem en iniciatives com les del Cine Alhambra de la Garriga, que sempre exhibeix les pel·lícules en català o versió original subtitulada en català, si està disponible. També el CineBaix de Sant Feliu de Llobregat, autogestionat per una associació veïnal, acull periòdicament pel·lícules exhibides en català i festivals i mostres de cinema que aposten per la nostra llengua. O el Cinema Esbarjo de Cardedeu, un cinema municipal que dins del cicle Gaudí –promogut per l’Acadèmia del Cinema Català– se suma a la iniciativa de programar una pel·lícula feta aquí un cop al mes. L’Esbarjo també promou el cinema d’autor que es fa a Catalunya i passa totes les pel·lícules possibles subtitulades al català.
Al País Valencià destaquen els Cinemes Las Vegas de València. Tota la programació de vesprada i nit és en versió original i totes les pel·lícules estrangeres estan subtitulades en valencià. També hi ha matinals infantils durant el cap de setmana amb pel·lícules de dibuixos animats doblades al valencià.
És clau el paper de les institucions, però també el d’Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua o la CAL per promoure el català en tots els àmbits culturals
A les Illes, destaquem el Cineciutat de Palma. El cinema, autogestionat, és fruit del tancament d’una la sala del grup Renoir. “El públic ens vàrem enfadar i vàrem muntar una associació sense ànim de lucre per reobrir. Va ser un any molt intens, perquè la gent estava molt activa, un any després del 15-M. Volíem convertir un cinema en un espai on passessin més coses, volíem un espai per als creadors locals, que tinguessin una finestra per mostrar pel·lícules i curts i mostrar cinema en català també. De fet, Cineciutat és un homenatge a dues llengües: Ciutat perquè és en català, perquè és com es diu anar a Palma, i Cine perquè és en castellà”, explica Javi Pachón, membre de l’associació. Com bé explica, el cinema que s’hi passa és en català i castellà. Però “una pel·lícula que s’estrena en català és difícil que no passi per Cineciutat. I un lloc on fem molt d’esforços a oferir molt cinema en català són les nostres activitats educatives per a nins”, afegeix Pachón.
Pel que fa a l’exhibició digital, en gran auge en els darrers anys, ressalta la plataforma d’streaming Filmin, que aposta des de fa anys per fiançar el seu canal exclusiu en català filmin.cat amb produccions rodades o subtitulades en aquesta llengua. Malgrat que no ens han volgut facilitar el nombre de subscriptores a la plataforma, Jaume Ripoll, cofundador de Filmin, ens ha confirmat que “el creixement enguany ha estat de més del 50%”.
L’audiovisual català necessita suport
Per millorar les estadístiques de l’audiovisual català, l’Institut Català de les Empreses Culturals va endegar l’any passat el Pla estratègic de suport a l’audiovisual català 2017-2020, amb tres objectius estratègics: fomentar la qualitat i la garantia d’execució, promoció i difusió dels projectes; reforçar les estructures empresarials per industrialitzar, internacionalitzar i estimular l’experimentació, i contribuir a la diversitat des de la identitat cultural pròpia, aportant la cultura catalana i arribant a públics segmentats. Però, com podem concloure de la lectura d’aquest reportatge, les administracions no ho són tot. És clau el paper de les institucions, però també la tasca d’Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua o la Coordinadora d’Associacions per la Llengua per visibilitzar i promoure l’ús del català en tots els àmbits culturals o la força de la base: amb cinemes i festivals autoorganitzats. Que vivim el cinema en la nostra llengua serà cosa de totes.
Article publicat al número 467 de la ‘Directa’
