Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El cos ideològic. Calvo Sotelo, Gustavo Bueno i la Via Strache

Vox s’emmiralla en el vicecanceller d’Àustria Heinz-Christian Strache, que proposa reconstruir una dreta dura, sense complexos, capaç d’arrabassar el domini cultural a l’esquerra i que posa la qüestió de la identitat al centre del debat polític

Abascal i Le Pen / Arxiu

El Vox actual ja no és aquell partit de 2014 que pretenia restaurar l’aznarisme al centre de la dreta espanyola. Vox ha bastit un discurs i perfil propi que l’allunyen del franquisme –malgrat certes interferències– i el connecten intel·lectualment i políticament a Renovación Española / Bloque Nacional, el partit dirigit per José Calvo Sotelo que agrupava les famílies antiliberals, monàrquiques partidàries de la restauració d’Alfons XIII, mauristes i afins a la dictadura de Miguel Primo de Rivera contra la Segona República i que tenia un ideari basat en l’opuscle Defensa de la Hispanidad, de Ramiro de Maeztu. Tant és així que el passat 13 de juliol de 2018, el dia del 82è aniversari del seu assassinat, Vox va organitzar un homenatge amb una ofrena floral a Calvo Sotelo; al monument, inaugurat per Franco, a la plaça de Castella de Madrid.

Però més enllà de Calvo Sotelo, Vox porta temps treballant el posicionament ideològic del partit i els seus quadres. Una de les pedres angulars del projecte és el pensament del filòsof materialista, en origen marxista, Gustavo Bueno (1924-2016). El fil conductor de la idea d’Espanya des de Bueno fins a Vox és a través de la Fundació DENAES. Tant Bueno com Vox parteixen d’un punt comú: la fèrria defensa de la unitat d’Espanya com a nació i com a estat. Iván Vélez, deixeble de Bueno, és el president actual de DENAES. El patronat actual de la fundació està integrat per Abascal, l’empresari Ricardo Garrudo i Gustavo Bueno Sánchez –fill de Gustavo Bueno i president de la fundació que porta el nom del seu pare. Vox coincideix amb Bueno en el ferm rebuig cap al sistema autonòmic i la descentralització política. “Europa és el problema i Espanya és la solució”, afirmava Bueno al costat d’Abascal a les escoles d’estiu del partit. En la deriva dretana de Bueno hi juga un paper molt destacat el filòsof argentí Alberto Buela, neofeixista i peronista militant. Recentment, Vélez va participar en el mateix cicle de conferències en el qual s’inscrivia la xerrada d’Aleksandr Duguin a Madrid. Duguin és un dels principals ideòlegs de la Tercera Posició, l’eurasianisme i la nova dreta radical a escala global.

En el seu discurs a Vistalegre, Ortega Smith va lligar Vox amb el fons ideològic i discursiu de l’extrema dreta espanyola. Per això no és casual que associï el partit a l’Espanya imperial, als terços de Flandes o la batalla de Lepant; que col·loqui Aznar com a referent polític directe en la mateixa llista que Isabel la Catòlica. La idea és la mateixa: Espanya com a nació en perill de dissolució pel conflicte territorial i per la invasió estrangera necessita reenganxar amb els seus mites fundacionals. En tot el fenomen de Vox hi ha un punt de rebel·lió reaccionària contra el règim del 78. El que busca Vox no és altra cosa que un presidencialisme fort, intervenció estatal en sectors claus de l’economia, control dels principals nodes de comunicació i ideologia nacional-conservadora. La via neobonapartista passa per l’ampliació de l’aparell repressor de l’estat –la militarització de la policia, l’estat d’excepció permanent o l’espionatge massiu a la dissidència.

Durant els primers anys de vida de Vox, el seu discurs criticava una suposada feblesa de Mariano Rajoy i del PP davant d’ETA; sobretot arran de la sentència en contra de l’aplicació retroactiva de la doctrina Parot emesa pel Tribunal Europeu de Drets d’Humans. Posteriorment, el partit d’Abascal ha passat de ser l’expressió de l’aznarisme i de les tesis d’Esperanza Aguirre –defraudada amb el rajoyisme– a ser l’alternativa conservadora, ultraespanyolista i catòlica a la dreta liberal espanyola; sobretot després de la moció de censura a Rajoy i l’arribada a la Moncloa de Pedro Sánchez, de la sentència del cas Gürtel i la derrota de Soraya Sáenz de Santamaría davant Pablo Casado pel líderatge del PP. Per Vox, el PP és la “dreta covarda”, mentre que Ciutadans és “l’arlequí taronja” (pels seus canvis de criteri).

L’estratègia de Vox rau sobre tres pilars: apel·lar a un vot de convicció, emprar un llenguatge políticament incorrecte i assenyalar molt clarament els seus enemics –l’independentisme català, la immigració i el feminisme. La “suspensió de l’autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme i la depuració de responsabilitats civils i penals” és la primera mesura programàtica de Vox. També inclou il·legalitzar partits i entitats “que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de la Nació”, agreujar les penes “per les ofenses i ultratges a Espanya i els seus símbols o emblemes”, suprimir les policies autonòmiques o eliminar el requisit del coneixement de les llengües cooficials per accedir a la funció pública. Fora de Catalunya, demanen la supressió del concert econòmic basc i del conveni navarrès, i la seva incorporació al règim comú.

Però més enllà de la unitat d’Espanya, l’espanyolitat de Gibraltar i l’anticatalanisme, Vox és un partit antifeminista que té mesures contra el que anomenen “ideologia de gènere”. En aquest sentit, proposen derogar la llei de violència de gènere “i tota norma que discrimini un sexe de l’altre”, així com treure l’avortament de la sanitat pública. La posició del partit és clarament contrària a la igualtat de gènere. En aquest estadi juga un paper important la vicesecretària de mobilització, Alicia Rubio. Aquesta professora d’institut i tertuliana és autora del llibre Cuando nos prohibieron ser mujeres… y os persiguieron por ser hombres, autoeditat el 2016. La tesi central de Rubio gira entorn que la “ideologia de gènere” pretén situar-se per sobre i contra la biologia. En el camp de la discriminació, des de Vox van arribar a criticar que Pablo Echenique hagués rebut beques públiques per pagar els seus estudis. Enguany, el Comitè Estatal de Representants de Persones amb Discapacitat ha demanat que s’inclogui la discafòbia com un dels supòsits dels delictes d’odi.

Pel politòleg Guillermo Fernández, el populisme de dretes de Vox no és estatista ni pregona un proteccionisme ni un estat del benestar xovinista; és a dir, la reivindicació d’un estat que intervingui en economia i redistribueixi la riquesa entre els individus nacionals especialment en un moment de crisi econòmica –com fa Marine Le Pen i demana Salvini. Tampoc fa incursions en el camp semàntic de l’esquerra. L’extrema dreta europea viu un moment de bifurcació en el qual dues visions competeixen i cooperen. Una és la via Salvini, l’altra és la via Strache. La primera, en referència al ministre italià de l’Interior Matteo Salvini, passa per unir els “patriotes d’esquerres i de dretes” contra la tecnocràcia de Brussel·les i la mundialització. La via Strache, en referència al vicecanceller d’Àustria i ministre d’Administració i Esports Heinz-Christian Strache, es proposa reconstruir una dreta dura, sense complexos, capaç d’arrabassar el domini cultural a l’esquerra i que posa la qüestió de la identitat (nacional, europea i d’arrel catòlica) al centre del debat polític. Vox pertany a aquesta segona via.

 


Pivotant entre dos corrents de l’extrema dreta europea

Vox s’ha alineat amb els moviments d’ultradreta que triomfen en altres països europeus de cara a les eleccions al Parlament Europeu del maig de 2019. La meta és aconseguir una minoria de bloqueig a Estrasburg. Així, han apropat posicions amb Marine Le Pen –Abascal s’hi va reunir l’any 2017 a Perpinyà durant un míting de la cursa electoral que finalment va guanyar Emmanuel Macron. També es van reunir a la ciutat alemanya de Coblença amb la formació Alternativa per Alemanya (AfD), el neerlandès Geert Wilders i l’italià Matteo Salvini.

Aquesta tardor el caixet polític de Vox s’ha revalorat considerablement entre la dreta radical europea. Mentre fa uns mesos moltes d’aquestes formacions menyspreaven en públic el partit d’Abascal, ara ho observen amb interès creixent. Si abans les desavinences de Vox amb la ultradreta flamenca pel suport a la independència eren notòries en la mesura que Vox era irrellevant, ara es comencen a llimar. “Si soc elegit aniré pel Parlament Europeu amb una xapa del Duc d’Alba” –insígnies militars que homenatgen els terços de Flandes–, afirmava Abascal en referència als llaços grocs que porten representants de l’N-VA i el Vlaams Belang flamencs en suport als presos i les preses polítiques de Catalunya.

El 20 de setembre de 2017, Abascal va enfrontar-se públicament a Twitter amb Matteo Salvini, líder de la Lliga, actual ministre d’Interior i home fort del govern italià, pel suport nominal de Salvini al referèndum de l’1-O i a la independència de Catalunya. El març passat, Abascal va etzibar-li: “Fica els teus nassos en els assumptes italians i deixa de comportar-te com un buròcrata globalista interposant-te en la sobirania nacional d’Espanya. I, per cert, aquest separatisme català al qual dones suport té entre els seus assoliments haver fet de Catalunya la regió més islamitzada d’Espanya”. Hores abans, després de la detenció de Puigdemont a Alemanya, Salvini havia tuitejat –criticant la política d’Alemanya, sense anomenar-la– que, entre altres coses, “boicotejar i sancionar Rússia agreuja els problemes (europeus), com agreuja els problemes detenir el president de Catalunya”. Com explica el politòleg Guillermo Fernández, qui abans mirava Vox amb simpatia però amb distància (com Le Pen), ara es dirigeix a Vox amb entusiasme (com també ha fet l’excap del Ku Klux Klan David Duke) i qui explícitament els rebutjava (com Salvini o la dreta radical flamenca), ara es resignen a haver de comptar amb Vox per l’aritmètica d’Estrasburg.

 

La connexió Bannon

Un altre dels contactes internacionals de Vox, possiblement el més important, és amb l’ala més vinculada amb el corrent alt-right del Partit Republicà dels Estats Units. L’abril passat Rafael Bardají, fundador i actual director del Grup d’Estudis Estratègics (GEES) i assessor del govern d’Aznar, es va reunir a Nova York amb Steve Bannon. Actualment Bardají porta les relacions internacionals de Vox. Va ser assessor dels ministres de Defensa populars Eduardo Serra i Federico Trillo, així com director de política internacional de la FAES. És considerat l’ideòleg de la intervenció espanyola a la guerra de l’Iraq i del suport acrític d’Aznar al govern d’Israel de Benjamin Netanyahu.

Un altre dels contactes internacionals de Vox, possiblement el més important, és amb el corrent del Partit Republicà controlat per Trump

De la trobada de Bardají amb Bannon, Vox assegura que Bannon els assessorarà en la seva estratègia política, especialment “per combatre la propaganda separatista fora d’Espanya i per reduir al màxim qualsevol suport internacional al separatisme català”. Vox s’emmiralla en el trumpisme, el seu eslògan és “Tornar a fer gran Espanya”. Bannon va ser un dels responsables indiscutibles de la victòria de Donald Trump a les eleccions dels Estats Units de 2016. Exeditor del digital ultra Breitbart i antic director de la campanya de Trump, posteriorment va ser cap d’estratègia de la Casa Blanca –càrrec creat específicament per a ell i que va ocupar fins a l’agost de 2017, dies després dels fets de Charlottesville.

El principal projecte de Bannon, antic banquer de Goldman Sachs –on va guanyar diversos milions de dòlars– que ha estat acusat de racista, misogin, antisemita i islamòfob, és actualment The Movement, una consultoria política amb seu a Brussel·les que pretén unir i assessorar els principals grups, partits i personalitats de la fragmentada i dispar extrema dreta europea. La consultoria de Bannon vol contribuir-hi amb anàlisi i mineria de dades i màrqueting electoral, així com amb tàctiques per a desacreditar l’oposició. La relació de Bannon amb la comunicació política no és nova. Va ser accionista de l’extinta empresa Cambridge Analytica, propietat de la família Mercer, que va comprar milions de dades de Facebook per després ser usades en campanyes personalitzades i que van afavorir, sens dubte, l’elecció de Trump i el vot favorable del Brexit. Vox vol beneficiar-se d’aquest capital.

Article publicat al número 467 publicación número 467 de la Directa