Plena d’amor per mi, la meva mare em va voler amagar: deia que el món no acceptaria les meves condicions físiques, però que si ens manteníem juntes no hi hauria cap problema. “No els necessitem, ens arreglem bé tu i jo”, deia. M’ensenyava el món a través d’històries que m’explicava, i amb ella vaig aprendre a llegir, a sumar, i fins i tot a tocar el violí com ella durant un temps, fins que els meus dits van començar també a créixer sense parar, seguint el meu cos. Vaig poder tocar el violí fins a tenir els dits “tan grans com els d’un holandès” –com deia ella–. És a dir, fins als vuit anys.
Després em va comprar un violoncel, que va fer la seva funció fins que també em va quedar petit, i finalment em va comprar un contrabaix. Jo agafava el mànec delicadament i col·locava la part de baix de l’instrument (desproveït de la pica, que la mare havia tret perquè no me la clavés) recolzada a l’angle que feien el meu coll i la meva espatlla. Però el so que feia el contrabaix no era com el del violí.
— És que el contrabaix no està pensat per ser tocat així. Quan siguis gran et faré fer construir un violí de la teva mida. Però paciència, molt em temo que encara no has fet l’estirada.
Tenia onze anys quan vaig començar a fer l’estirada de debò. El meu cos va créixer tant que la mare va deixar d’entrar al saló perquè no hi cabíem les dues juntes. Em feien mal els ossos i havia de fer postures molt estranyes per a poder encaixar les extremitats en algun racó. Semblava una serp enroscada de la qual no es distingeix el cap de la cua, hivernant en una capsa de sabates. La meva mare treia el cap per la porta per poder parlar amb mi, i de cua d’ull la veia prendre’s un cafè asseguda al rebedor, al costat d’un dit meu de la mida de la seva cama, que havia aconseguit fer sortir per la porta perquè ella el pogués acariciar.
Jo, en general, m’avorria molt. Un dia vaig començar a somiar coses que mai no havia somiat: que m’enfilava als arbres, que jugava a futbol i queia,
i que la gent –no sé quina gent– aplaudia perquè em tornés a aixecar. Un dia vaig somiar que anava a un parc d’atraccions. I així cada nit, fins que es va fer una esquerda a la paret. Un dia de pluja em vaig quedar ben xopa, l’esquerda s’havia eixamplat i el vent em refredava la pell. No em vaig queixar. I, quan no plovia, el sol es filtrava amb força els migdies; això em va agradar a l’inici de la primavera, però més tard em costava suportar-ho.
A l’estiu, li vaig preguntar a la mare com estava el parc. La meva boca va fer una ganyota, aixafada contra la paret va emetre un so poc nítid quan li vaig fer la pregunta, però ella ja s’havia acostumat a la meva manera de parlar i em va entendre
A l’estiu, li vaig preguntar a la mare com estava el parc. La meva boca va fer una ganyota, aixafada contra la paret va emetre un so poc nítid quan li vaig fer la pregunta, però ella ja s’havia acostumat a la meva manera de parlar i em va entendre. Em va explicar com brillava el sol a les cantonades dels bancs, com la pilota d’unes nenes s’havia mullat en caure dins la font, com els coloms movien el cap d’una banda a l’altra quan l’anciana que els donava pa havia marxat. “Ja saps, com sempre, res especial”, va concloure. “Res especial”, va ressonar en mi. Se’m va encongir el cor com si comencés el procés invers al meu cos: empetitir i empetitir sense remei. Com si hagués de desaparèixer, el meu cor petitet perdut en el meu cos gegant.
Vaig plorar amb una pena immensa com jo, provant d’amagar els sanglots en va, perquè de seguida van aparèixer més i més esquerdes i tot va començar a tremolar. La meva mare va sortir corrents de casa per no quedar atrapada entre la runa, i des de la finestra m’intentava consolar. La casa es desfeia com un terròs de sucre.
Quan tot va haver caigut em vaig aixecar sentint les vèrtebres cruixir i vaig trobar la mare, que tossia entre la pols. “On és el parc d’atraccions?”. Ella va assenyalar cap a la muntanya i jo la vaig recollir amb la mà mentre ella reia i xisclava alhora, i ja asseguda a la meva espatlla em va indicar el camí carrer a carrer.
El parc d’atraccions era molt, molt petit.
Tot i això, era bonic: tenia molts colors i de tant en tant una ràfega d’aire feia olor de caramel. Com que estava dalt de tot del turó es veia la ciutat i el mar al fons. No van trigar a marxar corrents les famílies que hi havien anat a passar el dia i tot es va aturar, només els cavallets seguien donant voltes. Vaig acostar-me a la muntanya russa, i agafant-me al looping vaig enfilar-me als carrils i vaig mirar el mar i li vaig dir: “Quan sigui gran, mare, et duré per tot arreu”. I em vaig estirar a la corba del looping, com esperant el vespre des de l’hamaca del jardí.
