“Impunitat: recompensa que s’atorga al terrorisme… quan és d’Estat”. Eduardo Galeano
Dimarts, com cada quinze dies, la Comissió per la Dignitat va tornar a trobar-se a la Via Laietana, davant la Prefectura Superior de Policia, aquella que concentra bona part dels dolors i horrors de la història del país. L’actor Enric Majó va posar veu al testimoni d’en Gregorio López Raimundo i l’alcalde Montblanc, Josep Andreu, va rememorar el seu pas per la comissaria el maig del 1973, amb només 16 anys i arran de la manifestació del primer de maig convocada per l’Assemblea de Catalunya. La Via Laietana està en obres, obres llargues es veu, com llarga està sent la reivindicació de convertir aquell edifici en l’única proposta democràtica vàlida, serena i digna: un espai de memòria contra la dictadura i un homenatge permanent a tots els noms, homes i dones, que hi van deixar la pell, la salut i fins i tot la vida. També durant els primers anys de democràcia. Miguel Núñez, Tomasa Cuevas, Jordi Carbonell, Eva Serra. La llista seria infinita. Vist així, cada cop que trinxen el recordatori impunement, em temo que els estan torturant de nou.
Mentre aproven la nova llei de memòria històrica, petits detalls que honoren la lluita antifranquista són destruïts i destrossats a vint metres de la porta d’una comissaria farcida de càmeres de videovigilància
Però amb el “ho han tornat a fer” del títol no em referia pas, que també, a la persistència de concentració. Em remeto al fet concret que el passat setembre van tornar a vandalitzar el recordatori, en forma de plafó explicatiu, que l’Ajuntament de Barcelona hi va col·locar fa uns anys. I sí. Ho han tornat a fer. Amb total impunitat. Sis cops en els darrers anys, si no em descompto. Ningú mai ha donat explicacions de res. Mentre hi pensava recomptava les càmeres visibles que hi ha a la façana de la comissaria: sis també. Sis càmeres de la més alta tecnologia, d’aquelles que tot ho capten, i que mai han enxampat ningú –ves quines coses. El plafó està només a vint passes de la porta principal de la comissaria, que hi té habitualment retens policials permanents, de dia i de nit. Mentre aproven la nova llei de memòria històrica, petits detalls que honoren la lluita antifranquista són destruïts i destrossats a vint metres de la porta d’una comissaria farcida de càmeres de videovigilància que enfoquen enfora –cap al carrer. Cap enfoca endins.
Burxant foscors, és ben sabut que l’amnistia del 1977 va afectar de ple, i sobretot, als victimaris i als botxins. Com a conseqüència no hi ha un sol crim del franquisme jutjat –ni tan sols, esclarit. Un zero patatero, com diria aquell. Tot just en uns dies on parlem d’un altre zero, distint i diferent, però igual en xifra. Cinc anys després de l’1-O no hi ha un sol agent policial condemnat per cap de les brutalitats que van perpetrar aquell dia i que va deixar un miler llarg de ferits. La impunitat de la dictadura, mal ens pesi, rima amb la impunitat en democràcia. I sé que són coses distintes i em nego radicalment a banalitzar les bestieses d’aquella dictadura. Sí que sé, però, que els repressors de la dictadura es van jubilar tots amb pensió pública. També sabem que els alts comandaments de la repressió de l’u d’octubre foren tots ascendits, guardonats i ascendits –Trapote, Gozalo, de los Cobos. Alguns, com Trapote, ja hi eren el 1973 i van ser indultats dos cops –el 1975 i el 1977: ell és l’autor material del tret que va matar el treballador badaloní José Luís Herrero en confondre’l amb un lladre. D’un tret a l’esquena. El 2015 Jorge Fernández Díaz el va nomenar com a cap del CNP a Catalunya.
Com pretenem que s’aclareixi l’autoria de les destrosses reiterades, d’evident caràcter ultra, al plafó informatiu de la Via Laietana si el mateix cos policial va guardonant ultres a València?
L’endemà de la concentració a la Via Laietana vaig sortir de casa cercant respostes en l’aire –un aire brut, resclosit i estantís, diria Pere Quart. Quan sortia la resposta va ploure sola en el país on la pluja no sap ploure. Mentre llegia, gebrat, la crònica a la Directa de l’Ester Fayos, informant que una altra Prefectura Policial –la de València– havia guardonat José Luis Roberto Navarro, nucli irradiador del laboratori d’extrema dreta que ha estat el País Valencià els darrers 30 anys. A l’acte, amb motiu de la Diada dels Sants Àngels Custodis, patró policial, estava present l’alcalde del PSOE de Paterna. Les preguntes retornaven soles: com pretenem que s’aclareixi l’autoria de les destrosses reiterades, d’evident caràcter ultra, al plafó informatiu de la Via Laietana si el mateix cos policial va guardonant ultres a València?
Contra tot plegat, ahir, ahir nit, uns quants ens vam apropar al carrer Aurora del barri del Raval mentre l’opera La Gata Perduda s’estrenava al Liceu. A tocar d’allà es complien exactament nou anys de la mort de Juan Andrés Benítez, aquell veí que va trucar la policia perquè li havien robat i va acabar mort en la reducció policial perpetrada per agents dels Mossos d’Esquadra. Els detalls del cas són massa coneguts i tèrbols. Però ahir, a peu de carrer, a tocar de l’Àgora Juan Andrés Benítez, aquell espai que amb tanta cura els veïns i veïnes mantenen des d’aleshores, van prendre la paraula l’amic Gerardo Ariza –”la història ens està atropellant”, ens va dir recordant els darrers 10 anys–, l’Eugeni Rodríguez, històric del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, i l’Iñaki Garcia, ànima d’un Raval rebel. L’Iñaki, a peu d’espai col·lectiu i comunitari, entre espelmes i penombres, no va voler posar cap embolcall a les seves paraules. Sap que venen temps difícils, que hi arribem massa esgotats i que alhora només podem continuar. Però va reblar el clau, contra bords i lladres, quan va dir que nosaltres ho tornem a fer tot cada dia i cada nit, quan s’activa “la màgia de la gent”. Quan s’activen els vincles, i les unes aprenem de les altres, se succeeixen meravelles consecutives. Però quan aquella màgia no hi és, és quan els desastres se succeeixen en cadena. Màgia de barri contra l’horror global. Així estan les coses.
